Biologia

Ser massa sexi et pot portar a l’extinció

Algunes espècies on els mascles van dedicar molts recursos per atreure femelles s'han acabat extingint

La granota comuna es pot asfixiar per l'intent de ser fecundada
22/11/2024
4 min

La reproducció sexual és un gran invent evolutiu, ja que genera noves combinatòries genètiques en els descendents que mai no són iguals als pares tot i compartir-hi moltes característiques. Curiosament, només es reprodueix així un grup menor d'espècies, entre les quals hi ha els humans, que tenen dos sexes diferenciats, els mascles, productors d'esperma, i les femelles, productores d'òvuls. En canvi, la resta d'éssers vius, que són la majoria d'espècies del nostre planeta, es reprodueixen asexualment generant descendents clònics; és el cas de milions d’espècies de bacteris i arqueus, entre d'altres.

En el cas de la reproducció sexual, les noves combinacions genètiques permeten que els descendents puguin sobreviure més bé a canvis ambientals. Els individus més adaptats deixen més descendents que els no adaptats. D'aquesta manera, la selecció natural va depurant aquelles variants genètiques menys adients per a l’ambient present i preserva les que sobreviuen més bé. Ara bé, la reproducció sexual té un factor determinant: cal trobar parella de sexe diferent. I és clar, no és el mateix la fecundació externa, com els peixos, que deixen anar òvuls i espermatozoides de forma sincronitzada per a facilitat la fecundació, que la fecundació interna, en què els mascles introdueixen la seva esperma dins l’úter de les femelles per fecundar-les.

La fecundació interna és inevitable en l’ambient terrestre i l’estratègia de les espècies canvia molt, perquè els òvuls són molt costosos d’obtenir i han de contenir tot l’aliment que permetrà a l’embrió desenvolupar-se, mentre que els espermatozoides es poden produir en massa, en ordres de magnitud superiors al nombre d’òvuls produïts per les femelles. I aquí és on hi ha la veritable competició per veure quin mascle s’endú la femella o femelles i aconsegueix fecundar els seus valuosos òvuls. Aquesta competició no és trivial, i hi ha espècies (no entrarem en la humana) que inverteixen molts recursos energètics per tal que els mascles es presentin de la forma més atractiva possible a les femelles. I és que d’això depèn el nombre final de descendents! Hi ha tres estratègies bàsiques: seduir les femelles; ser agressiu amb altres mascles per eliminar la competència i guanyar les femelles; o ser molt efectiu en la fecundació, produint més esperma o fecundant més femelles. Simplificant: seducció, agressivitat o efectivitat.

Tres estratègies

En moltes espècies animals, la seducció per part dels mascles és evident, com ara els paons reials amb les seves magnífiques cues de plomes de colors, però també en altres espècies, els mascles despleguen colors i formes diferencials, cants o crits característics, o balls complexos per atreure les femelles. Pel que fa a l’agressivitat, és coneguda la lluita entre mascles amb banyes, com ara cérvols i rens. En altres casos, els mascles estan tan obnubilats per les hormones masculines que acaben atacant les femelles, fet que posa en perill la seva supervivència. Això succeeix en el llangardaix comú (Lacerta vivipara), en què el mascle pot mossegar a la femella provocant-li ferides mortals; o la granota comuna (Rana temporaria), en què molts mascles, en veritables “orgies explosives”, intenten muntar alhora la mateixa femella, cosa que acaba provocant-li la mort per asfíxia, aixafada sota un pilar de mascles. En molts casos, també, les femelles es fan les mortes per defugir un mascle no desitjat, adoptant un estat d’atonia muscular profunda. Romanen així fins que el mascle les deixa, avorrit, i llavors, elles ressusciten i fugen.

Imatge d'un llangardaix comú

La tercera estratègia, la inversió en eficiència reproductiva és més subtil. Per exemple, en espècies d’ànec monògames, el penis és curt i simple i l’úter també; per contra, en espècies on l’ànec mascle fecunda moltes femelles, el penis és més llarg i recaragolat en espiral per a retenir la femella i deixar-hi més esperma; però llavors la selecció també ha fet que les femelles tinguin l’úter recaragolat en espiral en sentit invers, i poden recollir en un sac cec l’esperma del sol·lícit mascle no desitjat.

Inversió útil o inútil?

Tota aquesta inversió en els mascles és selecció natural en acció? O despesa energètica inútil que podria ser usada per a generar descendents viables que sobrevisquin millor? Aquesta és una gran discussió en el camp de l’evolució de la reproducció sexual. Tanmateix, hi ha evidències que demostren que intentar ser tan sexi pot causar l’extinció de l’espècie. Això s’ha demostrat als ostracodes, un grup de crustacis coberts amb dues valves (una espècie de gamba dins d’un musclo). Molts dels fòssils que coneixem són ostracodes, ja que les seves closques calcàries perduren. Curiosament, es poden distingir els dos sexes, ja que els mascles són més allargats que les femelles perquè han de fer lloc als genitals externs i a la bomba d’esperma. Per tant, podem saber si un fòssil d’ostracode és mascle o femella. Doncs bé, hi ha espècies en què el mascle desenvolupa una mida molt superior a la de femella, per mor de tenir uns genitals més grans i potents. En altres espècies els dos sexes són més propers en mides i, fins i tot, els mascles són una mica més petits que les femelles. En el registre fòssil, les espècies d’ostracodes que evolutivament van invertir més energia a tenir genitals més grans s’han extingit molt abans (10 vegades més ràpidament) que les espècies els mascles de les quals tenen una mida més similar a les femelles. La conclusió és que, almenys pel que fa als ostracodes, la línia evolutiva cap a generar mascles “més sexis” no els va sortir a compte, ja que s'han acabat extingint.

Això sí, la reproducció sexual continua sent una gran innovació evolutiva!

stats