Jordi Sabater Pi o el naturalista total

Oblidem Floquet de Neu. Hi ha qui diu que va posar Barcelona al mapa del turisme mundial, però per a Jordi Sabater Pi, que el 1966 el va enviar des de l’aleshores Guinea Espanyola, no va ser més que una anècdota, una casualitat feliç que sovint li provocava sentiments enfrontats. D’una banda, estava satisfet que el goril·la blanc estigués al zoo de la seva ciutat, un objectiu pel qual va rebutjar un xec en blanc de l’Expo de Montreal 1967, però, de l’altra, havia de lamentar sovint que les seves aportacions científiques, cabdals en els camps de la primatologia, l’etologia i l’evolució humana, i abundants en molts altres, quedessin eclipsades pel famós goril·la albí. Centrem-nos, doncs, en la ciència de Jordi Sabater Pi, que va florir a les selves africanes.

Dibuixar el món

Sabater va arribar a l’Àfrica el dia de Sant Joan del 1940 amb disset anys. Com que després de la Guerra Civil el panorama per a una família com la seva, que es guanyava la vida en l’àmbit de la cultura catalana, era desolador, va decidir provar sort com a capatàs en una finca de cacau i cafè a Guinea. El poc temps que li quedava entre jornades maratonianes sota un combinació d’un sol que estavellava les pedres, tempestes torrencials i violents eixams d’insectes el dedicava a explorar la selva. També estudiava la llengua dels fangs, l’ètnia majoritària del país. Si he de viure aquí i treballar amb ells, m’anirà bé parlar el seu idioma, va pensar. Aquesta actitud, que ara sembla tan raonable, era una raresa en una colònia de l’Espanya franquista, en la qual es consideraven els nadius com poca cosa més que una font de força bruta i mà d’obra barata. Però Sabater tenia una altra manera d’estar al món: observava el seu entorn amb aquella curiositat autèntica que ho converteix tot en coneixement i, de retruc, en respecte.

Per això va veure el contacte directe amb els fangs com una oportunitat de conèixer un univers cultural completament diferent. Va investigar-ne els costums, les estructures dels clans i la toponímia. També va fixar amb dibuixos els tatuatges que els més vells portaven a la cara i que, inexorablement, es perdien amb la seva mort. En aquesta recerca, el dibuix li va fer molt més servei que la fotografia. El poc contrast entre els tatuatges, fets amb sutge que s’introduïa a la pell amb estelles de bambú, i la pell fosca dels portadors feia que no s’apreciessin bé en les fotografies de l’època. Sabater recollia així una herència dels naturalistes dels segles XVIII i XIX, com Alexander von Humboldt o el mateix Charles Darwin, que consideraven el dibuix com una part fonamental del procés de construcció de coneixement científic. Moltes vegades s’ha considerat la il·lustració com un mer ornament a la veritable ciència, un complement subjecte a l’autor i mancat d’objectivitat. Però precisament aquest és el seu valor: a diferència de la fotografia, el dibuix permet capturar els matisos seleccionats per la sensibilitat de l’autor i desestimar els detalls superflus per concentrar-se en l’essència de l’objecte observat. Es tracta, doncs, d’un procés intel·lectual que constitueix un autèntic llenguatge per observar i conèixer millor el món. Quan va començar a observar animals a la selva guineana, Sabater ja els dibuixava (ho feia des que era petit i observava ocells als aiguamolls de l’Empordà). I no deixaria de fer-ho mai. Trobava absurd que un naturalista no sabés dibuixar. Era com voler estudiar física sense saber matemàtiques, deia.

La mirada del goril·la

La seva activitat naturalista va començar a adoptar un caire més professional el 1950, després de veure un anunci en una revista d’etnologia en què James P. Chapin, el conservador d’ocells de l’American Museum of Natural History de Nova York, demanava si algú havia vist una espècie molt particular d’ocell que forma part dels anomenats indicadors de la mel. Són ocells que s’alimenten de cera. Quan detecten un rusc d’abelles emprenen un vol acrobàtic que crida molt l’atenció i, tot seguit, s’hi llancen en picat, de manera que seguir-los és una manera inequívoca de trobar mel. Sabater es va posar en contacte amb Chapin i, des d’aquell moment, van mantenir una profusa relació epistolar que s’allargaria fins al 1964, quan va morir. A més de buscar i estudiar l’indicador de mel cua de lira, que era l’espècie que interessava a l’ornitòleg nord-americà i que Sabater va trigar dotze anys a localitzar, en aquelles cartes que Chapin decorava amb minucioses il·lustracions d’ocells van parlar de la possibilitat d’estudiar els goril·les de costa. No els havia estudiat mai ningú. Sabater, però, no sabia com fer-ho. No era un acadèmic. Chapin l'hi va resoldre enviant-li tota la bibliografia existent sobre el tema i posant-lo en contacte amb els màxims experts mundials en primatologia.

Equipat amb aquesta motxilla intel·lectual i una motxilla física on duia una càmera fotogràfica, una llibreta i una llauna de llet condensada que prenia barrejada amb coca-cola per no defallir, el 4 de maig del 1956 es va endinsar a la jungla guineana amb Lluís de Lassaletta, un comerciant d’animals amb qui mantenia una relació d’amistat que més endavant es va complicar. El que va veure en aquella incursió ho recordaria tota la vida. D’una mata de cardamom que es movia en va emergir una forma negra i compacta que es va concretar en un majestuós goril·la d’esquena platejada. Quan l’animal, un mascle que feia 1,75 metres d’alçada i pesava 180 quilos, va començar a caminar recolzant els artells de les mans a l’herba, Sabater es va fixar sobretot en la seva mirada. El fotògraf sud-africà Steve Bloom diu que si mires un goril·la als ulls canviaràs per sempre. Alguna cosa semblant li va passar a Sabater, que de seguida va veure en la mirada d’aquell goril·la una certa vivència del món transformada en unes emocions amb què un humà es podia identificar perfectament.

A aquesta trobada la van seguir més observacions a partir de les quals Sabater, conjuntament amb Lassaletta, va publicar el 1958 i 1960 dos articles científics que van tenir un gran ressò internacional. En els gairebé trenta anys que va viure a l’Àfrica, a més de l’ocell indicador de la mel cua de lira, Sabater va descriure per primera vegada la metamorfosi de la granota goliat, la més grossa del món (pot arribar als quatre quilos), i va descobrir els hàbits de moltes espècies de primat, però els animals que més va estudiar van ser els goril·les i els ximpanzés. La seva àmplia curiositat, destresa investigadora i habilitat gràfica el van convertir, doncs, en el que es podria dir un naturalista total. Poc després que ho fes Jane Goodall, va descobrir que els ximpanzés fabricaven eines. Però encara va fer un pas més enllà en adonar-se que el procés de manufactura i utilització es transmetia de manera cultural entre les poblacions d’aquests simis. També va estudiar els nius que goril·les i ximpanzés fan cada nit per dormir i que es poden considerar com una mena de precursors dels primers assentaments urbans que construïen els avantpassats dels humans moderns. De fet, el biòleg Edward O. Wilson, que va morir el 2021 i que està considerat un dels científics més influents del segle XX, deia que hi havia pocs estudis de camp sobre el comportament amb tanta rellevància en la comprensió de l’evolució humana com els de Sabater.

Avui dia, quan es parla de goril·les, el primer nom que ve al cap és el de Dian Fossey, que va arribar a l’Àfrica el 1966 i es va fer famosa el 1988 arran de la pel·lícula Goril·les en la boira. Si es té una mica més de coneixement sobre l’estudi científic d’aquests simis, potser es pensa en el biòleg George Schaller, que el 1959 va viatjar als volcans Virunga per estudiar els goril·les de muntanya durant dos anys. Schaller, de qui Fossey va heretar algunes tècniques d’aproximació als goril·les, va publicar el 1963 una obra científica de referència sobre aquests simis i el 1964 va publicar un llibre divulgatiu (The year of the gorilla) que va guanyar el National Book Award dels Estats Units i que va ser el que va esperonar Fossey a estudiar els goril·les. Als ulls del món, Schaller és el pioner en l’estudi d’aquests animals. El que el món no sap tant, però, és que a les seves obres el mateix Schaller citava Sabater com qui millor havia estudiat els goril·les fins aleshores. Com que ho havia fet abans que ell, es pot considerar Sabater com el legítim pioner en l’estudi dels goril·les.

El trident Goodall, Fossey, Sabater

A finals del 1957, Sabater va deixar la feina a la plantació per incorporar-se al Jardí d’Aclimatació de Bindung, que posteriorment s’anomenaria Centre d’Adaptació i Experimentació Zoològica d’Ikunde, un centre de l’Ajuntament de Barcelona concebut per aconseguir animals per al zoo, plantes i llavors per al Jardí Botànic i objectes per al Museu Etnològic. Tot i que Sabater va acusar sovint la manca de recursos (en alguns casos havia d’avançar els diners de la seva butxaca per adquirir animals, tal com va passar amb Floquet de Neu), al llarg dels anys va aconseguir enviar tota mena d’animals a Barcelona. Tot i que la sensibilitat de l’època era molt diferent que l’actual, aquella feina li produïa un malestar moral, perquè s’adonava que contribuïa a malmetre els ecosistemes africans. A més d’aconseguir animals, però, i encara que ningú no l'hi hagués demanat, feia recerca. I molta. Sempre va defensar que el centre d’Ikunde s’havia de dedicar principalment a la ciència i no a la captura. I ell s’hi va consagrar en cos i ànima, cosa que de vegades produïa certa tensió amb l’aleshores director del zoo, Antoni Jonch.

A mitjans dels 60, tot i no tenir cap títol universitari, Sabater era conegut internacionalment com un dels majors experts en grans simis. Després de superar alguna reticència per la seva manca de titulació, el 1966 el Delta Regional Primate Research Center de la Universitat Tulane de Nova Orleans, referència internacional en primatologia, el va contractar com a director d’investigació de camp del programa d’estudi de primats a l’Àfrica Occidental. A més, la National Geographic Society va contribuir al finançament del projecte amb la idea d’impulsar un programa de recerca ideat pel paleoantropòleg Louis Leakey, que tenia l’objectiu d’estudiar els grans simis per desxifrar el procés d’hominització que van seguir els australopitecs, i hominins anteriors, fins als humans moderns. El programa comptava amb tres potes: l’estudi dels ximpanzés a Tanzània, conduït per Jane Goodall; l’estudi dels goril·les de muntanya als volcans Virunga, a càrrec de Dian Fossey, i l’estudi dels goril·les de costa a Guinea, que dirigia Sabater.

El febrer del 1969, la situació política a Guinea es va complicar tant que Sabater va tornar a Barcelona. Treballaria al zoo. Com que tot i haver publicat a les revistes científiques més prestigioses del món, Nature inclosa, notava que molta gent el menystenia per no tenir títol, va iniciar la seva carrera acadèmica. Es va llicenciar a la Universitat de Barcelona el 1976, des d’on va introduir la disciplina de l’etologia a Espanya, i va començar a donar classes aquell mateix any. S’hi va doctorar el 1981. El 1987 va ser nomenat catedràtic. Potser per aquesta carrera acadèmica tardana, no va arribar a rebre mai el reconeixement que mereixia. Ara que se celebra el seu centenari, caldria reconèixer el valor de la seva recerca amb la dimensió internacional i pionera que va tenir i, com a mínim, aconseguir que sempre que sentim els noms de Dian Fossey o Jane Goodall no puguem evitar associar-hi el de Jordi Sabater Pi.