Descobreixen per què l’exercici intens treu la gana
Després d’una activitat física intensa se segrega una molècula que està relacionada amb la pèrdua de gana
Per què ens ve la gana després d’algunes sessions d’exercici i perdem l’interès en el menjar després d’altres?
En un nou estudi publicat a la revista Nature, un equip internacional de científics suggereix que la resposta rau en part en l’acció d’una sola molècula que s’allibera després de fer exercici i que calma la gana. Aquesta molècula, que es troba al torrent sanguini dels ratolins, els éssers humans i els cavalls de curses, presenta uns nivells molt més elevats després d’una sessió intensa d’exercici que després d’una de lleugera. Per tant, l’activitat física intensa podria tenir un paper clau a l’hora de controlar quant mengem després d’haver-nos exercitat.
L’apetit també hi influeix. Si les hores posteriors a una sessió d’exercici estàs molt afamat, és fàcil que acabis consumint més calories de les que has cremat. Ara bé, durant un cert temps, la causa que tinguem gana (o no) després de fer exercici ha estat envoltada de misteri. Fa dècades que els científics saben que diverses substàncies, com ara les hormones leptina i grelina, viatgen al cervell i fan que estiguem més o menys interessats en menjar.
La nova molècula
Els estudis han demostrat que l’activitat física altera els nivells d’aquestes substàncies, però també ho fan l’alimentació i els hàbits de son. Així doncs, alguns investigadors s’han començat a plantejar si hi ha alguna mena de reacció provocada específicament per l’exercici que influeixi en l’apetit. Per esbrinar-ho, científics de la Facultat de Medicina de la Universitat de Stanford, de l’Escola de Medicina Baylor, de la Universitat de Copenhaguen i d’altres institucions han recorregut a tècniques desenvolupades recentment per buscar molècules que, després de l’activitat física, presentessin nivells més elevats al torrent sanguini. Van començar amb ratolins: els col·locaven en petites cintes i els feien córrer cada cop més de pressa fins a esgotar-los. Se’ls extreia sang abans i després i es comparaven els nivells de milers de molècules presents a la sang dels ratolins.
Una d’elles destacava per damunt de la resta: el seu nivell s’incrementava més que el de cap altra. Tot i que ja l’havien detectada en uns quants estudis sobre el metabolisme i l’activitat física, encara se’n desconeixien el comportament químic i la funció biològica. Els científics van descobrir que, aparentment, aquesta molècula (una barreja de lactat i fenilalanina, un aminoàcid) se sintetitzava per respondre als alts nivells de lactat que s’alliberaven durant l’activitat física. Els científics la van batejar com a lac-phe.
Per determinar si aquesta molècula afectava l’apetit, van administrar una forma de lac-phe a ratolins obesos. Doncs bé, tot i que solen ser molt golafres, la seva ingesta de pinso va davallar més d’un 30%. Aparentment, si se’ls administrava lac-phe, tenien menys gana.
A continuació, els investigadors van tornar a centrar-se en l’exercici. Van criar ratolins que amb prou feines produïen lac-phe i els van posar a córrer a tota velocitat en cintes cinc cops per setmana durant unes quantes setmanes. Després de cada sessió d’exercici, es permetia als animals ingerir tant pinso ric en greixos com volguessin. Normalment, córrer fa que els ratolins no guanyin pes, encara que segueixin una alimentació molt calòrica. Tanmateix, els animals que amb prou feines produïen lac-phe es van engreixar de manera exagerada: van passar a ingerir més pinso i van guanyar un 25% més de pes que el grup de control.
Cavalls i humans
Finalment, els investigadors van buscar la lac-phe en altres éssers vius amb una activitat física intensa. Primer la van trobar al torrent sanguini dels cavalls de curses: després d’una cursa intensa, presentava uns nivells molts superiors que abans. Tot seguit, van demanar a vuit joves sans que participessin en tres sessions d’exercici: una consistent en pedalar a un ritme tranquil durant 90 minuts, una altra de pesos, i una tercera amb diversos esprints de 30 segons en una bicicleta estàtica. Els nivells de lac-phe en sang es van disparar després de cadascuna de les sessions, però van assolir el pic més alt després dels esprints, seguits de la sessió de pesos. L’exercici moderat i més prolongat es va associar amb el pic menys elevat. Dit d’una altra manera, com més intens era l’exercici, més lac-phe es produïa i, almenys en els ratolins, més semblava reduir-se l’apetit.
Presumint que el procés sigui igual en els humans que en els ratolins, el descobriment de la lac-phe conté una ensenyança que pot resultar útil: si volem evitar afartar-nos de menjar després de fer esport, potser hauríem d’augmentar la intensitat amb què ens exercitem, assenyala Jonathan Z. Long, professor de patologia a la Facultat de Medicina de la Universitat de Stanford i autor principal de l’estudi. Aquesta idea té sentit des d’un punt de vista intuïtiu i evolutiu, afegeix. “Si t'estàs escapant d’un rinoceront o una altra amenaça corrent a tota velocitat, el sistema nerviós autònom ordena al cervell que aturi la digestió i qualsevol altre procés innecessari”.
