Aquestes mones ballen com si les estigués mirant algú
Els gibons es mouen amb ritme i intenció. ¿Podríem arribar a dir-ne estil?
No és twerking. No és salsa ni tampoc breakdance. Es podria situar a mig camí entre el voguing i el ball robòtic. Tant se val com en vulgueu dir, però el fet és que, segons uns investigadors, l’actuació característica de les femelles de gibó és un ball.
Kai Caspar –zoòleg de la Universitat Heinrich Heine de Düsseldorf– i els seus col·legues han analitzat els moviments estilitzats d’uns gibons i han descobert que les característiques fonamentals de la dansa humana també estan presents a la coreografia dels gibons. Les conclusions s’han donat a conèixer a internet abans de publicar-les a la revista Primates.
Els gibons són uns simis de braços llargs que viuen als boscos tropicals asiàtics. Kai Caspar es va començar a interessar pel seu ball quan intentava esbrinar com reaccionaven els gibons dels zoològics davant d’un mirall. Els simis no van reconèixer la seva imatge reflectida, però sí que van fer tota una exhibició de moviments.
En paraules de Caspar: “El cos se’ls posa rígid i llavors comencen a fer aquests moviments semblants al ball robòtic”.
Uns estudis anteriors ja havien descrit centenars de danses de quatre femelles de gibó salvatge a la Xina. Aquests simis vivien en grups que tenien dues femelles cadascun però només un mascle adult. A l’observar detingudament les copes dels arbres, els investigadors es van adonar que les femelles se servien del ball per atreure l’atenció del seu mascle. I de vegades el mascle en qüestió reaccionava a aquests balls traient els paràsits a la femella o aparellant-s'hi.
Per estudiar els balls de més espècies de gibons, Caspar va formar un equip de treball amb Camille Coye, primatòloga de l’Institut Jean Nicod de París, i Pritty Patel-Grosz, professora de lingüística a la Universitat d’Oslo que estudia dansa i gest.
Pritty Patel-Grosz explica que van definir la dansa com un moviment intencionat que és rítmic però no té cap propòsit físic, com ara caminar o gratar-se a causa de la picor.
L’equip ha parlat amb gent que treballa amb un grup d’espècies anomenades gibons crestats per saber si havien observat mai que els animals ballessin. També han recopilat i analitzat vídeos de zoològics i altres llocs.
Tots els gibons ballarins són femelles adultes i acostumen a dansar d’esquena a l’espectador. Als vídeos es veu clarament que no hi ha cap propòsit físic: els simis es balancegen, s’inclinen i adopten posicions estranyes. També hi ha ritme. I salta a la vista que els moviments no són casuals. “La dansa humana i la dels gibons comparteixen aquests trets fonamentals”, afirma Caspar. Sovint la mona que balla mira per sobre de l’espatlla o comprova com sigui que el seu espectador –un altre gibó o un humà, com ara el guardià– l’estigui mirant. Els científics encara no saben per què els gibons ballen per als humans: potser volen captar-ne l’atenció o esperen que els donin menjar.
Com diu Patel-Grosz, el ball d’un gibó crestat “potser no presenta totes les propietats que habitualment associem a la dansa humana”. I afegeix que tampoc ens ho hauríem d’esperar perquè ens separen vint milions d’anys d’evolució.
Per exemple, els humans ballen en totes les cultures, gèneres i edats; fins i tot els nens petits remenen espontàniament el culet amb el bolquer al ritme de la música. Però els investigadors només han vist ballar femelles de gibó ja madures. I l’activitat no té res a veure amb el so ni amb la música. Encara que els gibons cantin també cançons força elaborades, ballen en silenci.
Klaus Zuberbühler, un psicòleg de la Universitat de Neuchâtel, a Suïssa, que estudia la cognició dels primats i no ha participat en la investigació, no es va sorprendre gens quan va sentir a parlar de simis que ballen.
Com comenta en un correu electrònic, “els moviments ritualitzats com a part de les exhibicions pròpies del festeig (és a dir, “els balls”) són força habituals al regne animal”. Hi ha ocells, peixos, insectes i aranyes que ballen.
Ara bé, afegeix, en la majoria d’aquests casos, l’animal que balla és un mascle que intenta atreure una femella. No és gaire habitual que les femelles ballin. També és “més desconcertant” que el ball tingui lloc entre parelles ja establertes; moltes de les espècies de gibons objecte del nou estudi són monògames.
Uns investigadors han buscat comportaments semblants al ball en altres simis. “Si voleu saber la meva opinió, entre els ximpanzés i els bonobos no hi ha res que es pugui comparar amb la dansa humana”, diu Caspar, que creu que els futurs estudis sobre els gibons ballarins podrien aportar dades sobre l’evolució del ball a la nostra pròpia espècie.
També creu que els científics subestimen els gibons, parents pròxims dels humans i amb uns comportaments singulars i complexos: “Espero que això els ajudi a atreure una mica més l’atenció”.
Traducció de Lídia Fernández
