De tafanejar al llenguatge: es publica una eina clau per estudiar què ens diferencia dels primats

Fins a 21 articles científics. Són el resultat d’un projecte dels National Institutes of Health dels Estats Units anomenat Brain Initiative Cell Census Network (BICCN), que el 2017 es va fixar com a objectiu principal fer un atles del cervell dels primats humans i no humans amb una resolució a escala cel·lular. És a dir, obtenir mapes del cervell que permetin veure quins tipus de cèl·lules i en quines proporcions hi ha a cada regió.

Aquest esforç col·lectiu ha permès descriure prop de 3.000 tipus de cèl·lules, la disposició de les quals revela diferències fonamentals entre els primats humans i els no humans, a més de proporcionar una base per identificar els tipus de cèl·lules més afectats per mutacions que poden donar lloc a malalties neurològiques.

D’altra banda, els resultats permeten aprofundir en la comprensió del que ens diferencia dels altres primats, entendre quins primats són millors com a models per estudiar la fisiologia humana i millorar els models in vitro amb organoides per investigar malalties i desenvolupar fàrmacs. S’han publicat en diverses revistes del grup Science.

Evolució econòmica

El cervell humà és format per 86.000 milions de neurones i una quantitat semblant d’altres cèl·lules. Ocupa un volum semblant al d’una ampolla d’aigua de litre i mig, pesa 1.400 grams i es divideix en regions en què es desenvolupen funcions diferents. Una de les troballes més importants de la iniciativa és que la majoria de regions del cervell tenen els mateixos tipus de cèl·lules i només es diferencien en les proporcions de cadascun.

Això suggereix que el procés evolutiu que ha conduït a la diversificació i l’alta especialització de cada zona del cervell no depèn de la generació de nous tipus de cèl·lules, sinó de petites variacions en les proporcions dels mateixos tipus per aconseguir nous circuits i funcionalitats. Tal com indiquen la majoria d’estudis del camp, l’evolució és econòmica i aprofita el material que té disponible abans de crear-ne de nou.

El cas del llenguatge

Un dels estudis publicats a la revista Science, liderat pel neurocientífic computacional de la companyia Genentech Nikolas Jorstad, s’ha centrat en una de les zones del cervell que més ens distingeix de la resta de primats, el neocòrtex. Es tracta d’una regió fonamental en la comprensió del llenguatge. I el llenguatge, especialment quan és simbòlic i abstracte, és el que ens diferencia de la resta d’animals.

L’origen del llenguatge continua sent un misteri, però molts psicòlegs han suggerit que podria haver sorgit com un mecanisme per explicar històries sobre els altres o, més concretament, per tafanejar. Les primeres tribus humanes sovint estaven integrades per més de cent persones subdividides en famílies d’entre cinc i deu individus. Perquè aquesta estructura funcionés, calia que tots els membres del grup col·laboressin i que el vessant altruista de cada persona tingués més pes en el seu comportament que no pas l’egoista. Com s’aconseguia? Segons explica l’escriptor Will Storr al llibre La ciencia de contar historias (Capitán Swing), s’aconseguia amb la forma de control més implacable de totes: la xafarderia.

En aquestes primeres agrupacions, els individus es controlaven els uns als altres fent un seguiment de les seves conductes i explicant-les a la resta. Quan la xafarderia feia referència a algú que complia les normes del grup i era capaç de prioritzar els interessos col·lectius per damunt dels individuals, es generava entre l’audiència un sentiment d’admiració cap a l’individu en qüestió. En canvi, si la història explicava que algú havia incomplert les normes i s’havia comportat de manera egoista, els oients queien en la indignació i castigaven el transgressor amb burles, violència o aïllament social.

D’aquesta manera, fer safareig contribuïa a mantenir la cohesió social del grup. Segons aquesta visió, la narració va ser un factor clau en la nostra supervivència com a espècie. I aquesta vocació per la xafarderia, encara la portem a dins. Per això ens interessa tant explicar i escoltar històries dels altres. I per això s’ha desenvolupat una indústria gegantina que genera munts de diners explicant històries de bons i dolents. Es podria dir que estem genèticament programats per detectar, admirar i premiar els bons, els altruistes, i per descobrir, detestar i castigar els dolents, els egoistes.

Tema i variacions

Tota aquesta capacitat lingüística i narrativa té una base material al cervell, que és justament la que s’ha estudiat al treball encapçalat per Jorstad, i que hauria de ser diferent en altres espècies que no l’han desenvolupat tant. Els investigadors han comparat la regió del cervell on es concentra la capacitat de comprendre el llenguatge en humans, ximpanzés, goril·les, macacos i titís comuns, i han arribat a la conclusió que, majoritàriament, els humans compartim amb aquests altres primats els mateixos tipus de cèl·lules. El que ens diferencia és, un altre cop, la proporció de cada tipus cel·lular.

Per altra banda, l’estudi també ha descobert que només uns quants centenars de gens clau per al cervell mostren patrons específicament humans. Això vol dir que les propietats úniques del neocòrtex humà són conseqüència, relativament, de pocs canvis a escala cel·lular i molecular.

L’evolució, un altre cop, juga amb el material disponible i, mitjançant el temps i l’atzar, el sotmet a lleugeres variacions per, tal com feia Bach amb una simple melodia, portar-lo a un lloc ple de noves possibilitats. En aquest cas, fins a la capacitat de tafanejar que ens hauria fet arribar fins aquí i que encara ens arrenca llàgrimes, sospirs, ensurts o rialles quan som davant una bona història.