Què passarà quan la NASA perdi de vista la Terra? Molt aviat ho sabrem

En algun moment dels pròxims anys –ningú sap exactament quan– tres satèl·lits de la NASA, pesants com un elefant, deixaran de funcionar.

Ara ja estan a la deriva i a poc a poc van perdent altura. Fa més de dues dècades que observen el planeta, molt més del que ningú s’esperava, i ens han ajudat a pronosticar el temps, gestionar els incendis forestals, controlar els vessaments de petroli i moltes coses més. Però l’edat els està passant factura, i aviat enviaran les seves últimes transmissions mentre comença la seva lenta i definitiva caiguda a la Terra.

És un moment temut pels científics. Quan els tres orbitadors (Terra, Aqua i Aura) s’apaguin, també desapareixeran gran part de les dades que han anat recopilant, i uns nous satèl·lits no els substituiran plenament. Els investigadors hauran de recórrer a fonts alternatives que potser no satisfaran ben bé les seves necessitats o hauran de buscar altres solucions per continuar recollint informació.

En el cas d’algunes de les dades recopilades per aquests satèl·lits, la situació és encara pitjor: no les captarà cap més instrument. D’aquí a pocs anys les subtils característiques del nostre món descobertes per aquests orbitadors esdevindran molt més borroses.

Com diu Susan Solomon, especialista en química atmosfèrica de l’Institut de Tecnologia de Massachusetts: “Perdre aquestes dades, que són insubstituïbles, és una tragèdia. És com si estiguéssim badant precisament ara, quan el planeta necessita més que mai que ens concentrem en entendre com ens afecta i com l’estem afectant nosaltres, i això és un desastre”. 

La principal zona que perdrem de vista és l’estratosfera, que té una gran importància perquè és on es troba la capa d’ozó.

A l’aire fred i enrarit de l’estratosfera es formen i destrueixen constantment molècules d’ozó, que es veuen sacsejades i arrossegades quan interactuen amb altres gasos. Alguns d’aquests gasos tenen un origen natural; d’altres han arribat allà per culpa nostra.

Un dels instruments de l'Aura, la sonda del limbe de microones, ens ofereix la millor línia de mira sobre aquest convuls drama químic. Això creu J. Salawitch, especialista en ciència atmosfèrica de la Universitat de Maryland, que també pensa que, quan l'Aura desaparegui, la nostra visió esdevindrà força borrosa.

Segons Salawitch, les dades provinents de la sonda del limbe de microones han donat fa poc proves inesperades del seu valor. Han mostrat els danys causats a la capa d’ozó pels devastadors incendis forestals d’Austràlia de finals del 2019 i principis del 2020 i per l’erupció volcànica submarina que es va produir a prop de Tonga el 2022. Han ajudat a descobrir com el monsó d’estiu de l’est de l'Àsia fa pujar a l’estratosfera de la regió una gran quantitat de contaminació, que provoca la disminució de la capa d’ozó. 

Per a Salawitch, si no la desconnectessin tan aviat, la sonda també podria ajudar a desentranyar un gran misteri: “El gruix de la capa d’ozó a les regions superpoblades de l’hemisferi nord gairebé no ha canviat durant aquesta última dècada. Ara s’hauria d’estar recuperant, però no és així.”

Jack Kaye, director associat d’investigació de la divisió de ciències de la Terra de la NASA, reconeix que els investigadors estan preocupats per la desaparició de la sonda. Però afirma que altres fonts –com ara els instruments de nous satèl·lits, de l’Estació Espacial Internacional i d’aquí, a la Terra– poden oferir també “una finestra molt bona per observar què fa l’atmosfera”.

En qualsevol cas, com explica Kaye, la realitat financera obliga la NASA a prendre decisions difícils: “Seria fantàstic que tot pogués durar per sempre, oi? Sí”. Però també és part de la missió de la NASA oferir als científics noves eines que els ajudin a mirar el nostre món des de noves perspectives: “No és el mateix, però, en fi, si no pot ser, t’has d’apanyar com puguis”.

La diferència entre les mateixes dades i gairebé les mateixes dades pot ser enorme per als científics que estudien el nostre planeta canviant. Potser els fa l’efecte que entenen com està evolucionant una cosa, però només amb un seguiment constant, inalterable i durant un llarg període de temps poden estar segurs del que passa.

Fins i tot pot causar problemes una breu pausa en l’enregistrament de dades. Posem per cas que una plataforma de gel col·lapsa a Groenlàndia. Si no s’ha mesurat la pujada del nivell del mar abans, durant el procés i després, mai tindrem la seguretat que aquest col·lapse és el causant d’un canvi sobtat. Com diu William B. Gail, expresident de la Societat Americana de Meteorologia, “Podrem fer conjectures, però no disposarem d’un registre quantitatiu”.

L’any passat la NASA va demanar als científics que opinessin sobre els efectes que tindria en la seva labor la desaparició de les sondes Terra, Aqua i Aura. Més de 180 van respondre a la petició.

En les seves cartes, que el New York Times va obtenir mitjançant una reclamació emparant-se en la llei de llibertat d’informació, els investigadors expressaven la seva preocupació per l’ampli ventall de dades subministrades per aquests satèl·lits: informació sobre les partícules del fum dels incendis forestals, la pols del desert i els plomalls volcànics; mesuraments del gruix dels núvols, i mapes detallats de boscos, pastures, aiguamolls i conreus del món.

Segons escrivien aquests científics, encara que hi hagi fonts alternatives per a aquestes informacions, potser seran menys freqüents, o de més baixa resolució o limitades a unes determinades hores del dia, factors que determinen la utilitat de les dades.

Liz Moyer estudia l’atmosfera terrestre de prop: envia instruments a explorar-la a bord de reactors que volen a molta més altura que la majoria d’avions. “Vaig començar a fer-ho perquè és fascinant i costa molt arribar allà dalt”, diu Moyer, que ensenya a la Universitat de Chicago. “És difícil fer uns instruments que funcionin allà dalt; també és difícil fer els mesuraments i aconseguir avions que hi arribin”. I creu que encara serà més difícil quan l'Aura desaparegui.

Els avions poden agafar directament mostres de la química de l’atmosfera, però per entendre bé tot el conjunt els científics encara han de combinar els mesuraments dels avions amb les lectures dels satèl·lits perquè, com explica la mateixa Moyer, “Sense satèl·lits, farem fotos sense context”.

Gran part de la recerca de Moyer se centra en els núvols prims i gelats que es formen a una altura respecte de la Terra d’entre 14 i 23 quilòmetres, en una de les capes més misterioses de l’atmosfera. Aquests núvols ajuden a escalfar el planeta, i els científics encara intenten esbrinar com els influeix el canvi climàtic causat pels humans.

“Pel que sembla, deixarem d’observar aquesta part de l’atmosfera justament en el moment que està canviant”, diu Moyer.

La desaparició del Terra i l'Aqua afectarà el seguiment d’un altre important factor climàtic: quanta radiació solar rep el planeta i quanta n’absorbeix i després rebota a l’espai. L’equilibri entre aquestes quantitats –o, en realitat, la falta d’equilibri– determina quant s’escalfa o es refreda la Terra. I, per entendre-ho, els científics recorren als instruments del Sistema d’Energia Radiant de la Terra i dels Núvols, o CERES (per les seves sigles en anglès), de la NASA.

En aquests moments quatre satèl·lits volen amb instruments del CERES: el Terra i l'Aqua, a més de dos de posteriors que també s’acosten a la seva fi. I, tot i això, només hi ha un substitut en preparació. Quina esperança de vida tindrà? Cinc anys.

Com comenta Norman G. Loeb, el científic de la NASA que dirigeix el CERES, “Durant els pròxims anys passarem de quatre missions a una, i la que quedarà ja va de baixa. A mi això em fa reflexionar molt”.

Avui dia, amb l’auge de la indústria espacial privada i la proliferació de satèl·lits al voltant de la Terra, la NASA i altres agències investiguen una estratègia diferent per vigilar el nostre planeta. El futur passarà potser per instruments més petits i lleugers que es posaran en òrbita amb menys cost i més agilitat que no el Terra, l'Aqua i l'Aura en el seu moment.

L’Administració Nacional dels Oceans i de l’Atmosfera dels EUA està desenvolupant una flota d’aquestes característiques per fer el seguiment del temps i el clima. Loeb i altres membres de la NASA estudien la creació d’un instrument lleuger per continuar mesurant l’equilibri energètic de la Terra.

De tota manera, segons Loeb, si volem que aquestes tecnologies resultin útils, han de començar a volar abans que els actuals orbitadors deixin de funcionar: “Fa falta un període llarg de coincidència entre els nous i els antics per entendre les diferències i resoldre els problemes. Serà molt difícil confiar en aquests mesuraments si no hem tingut l’oportunitat de contrastar-los amb els actuals”.

Els científics pensen que, en certa manera, el fet que el Terra, l'Aqua i l'Aura hagin durat tant és mèrit de la NASA. “Gràcies a la combinació d’una excel·lent enginyeria i moltíssima sort, fa vint anys que els tenim”, explica Waleed Abdalati, un exdirector científic de la NASA ara a la Universitat de Colorado a Boulder. I afegeix “És com si ens haguéssim enganxat a aquests satèl·lits. Som víctimes del nostre èxit. Al final, però, la sort s’acaba”.

Copyright: The New York Times

Traducció: Lídia Fernández Torrell