Didier Queloz: "Per saber si hi ha vida fora hauríem de centrar-nos en buscar un planeta bessó de la Terra"

LindauEl descobriment més important de Didier Queloz (Lausana, 1966) va desafiar el coneixement científic acumulat sobre els planetes. Quan el 1995 va anunciar que havia descobert el primer planeta que girava al voltant d’una altra estrella ningú se’l va creure. No tan sols es tractava d’un descobriment sorprenent, sinó que el planeta no era tal com especificaven els models científics del moment. Era massa rar. No encaixava. Estava fora de la norma.

Però això, en ciència, lluny de ser un desastre és una sort. Perquè és la millor manera de replantejar el coneixement i refinar-lo. El temps li va donar la raó i el 2019 l’Acadèmia Sueca li va concedir el premi Nobel de física per la troballa.

Didier Queloz és professor de la Universitat de Cambridge i la Universitat de Ginebra, i dirigeix el Centre per l’Origen i Prevalença de la Vida del centre de recerca suís ETH Zurich. Aquest juliol ha participat en la trobada anual de premis Nobel que se celebra a la localitat alemanya de Lindau. En una sala amb vistes al llac Constança, assegura a l’ARA que el més important per trobar vida fora de la Terra és crear vida en un laboratori per entendre-la millor i saber què s’ha de buscar exactament allà fora.

Vostè va descobrir el primer exoplaneta el 1995. Com ho va aconseguir?

— Durant el meu doctorat vaig desenvolupar una màquina per mesurar amb molta precisió la velocitat de les estrelles. L'objectiu era mesurar velocitats de 50 metres per segon, però vaig trigar més del compte i vam fer una màquina que mesurava fins a 10 metres per segon. Aleshores ens vam adonar que podíem detectar planetes com Júpiter, que produeix un efecte sobre la velocitat del sol de 10 metres per segon. Ja hi havia equips de científics buscant planetes, però havien mirat poques estrelles i no havien trobat res. Vam decidir estendre la nostra cerca a 140 estrelles i vam començar per les 20 més brillants. I de seguida vaig veure que una d’elles tenia un planeta al voltant. Va ser una sorpresa. Ningú s’esperava que ho aconseguíssim tan aviat.

Com va reaccionar?

— Amb pànic. Quan vaig obtenir les primeres dades, estava sol, i em vaig adonar que alguna cosa no quadrava. Segons les dades, aquell planeta tenia la massa de mig Júpiter i feia una volta a l’estrella cada quatre dies, cosa que els models planetaris del moment no preveien. Em va costar molt convence’m que era real. Quan en vaig informar el meu supervisor, Michel Mayor, em va confirmar que era una bogeria, però que no hi havia cap altra manera d’explicar les dades.

Què van fer?

— D’entrada, res. Vam tornar a fer observacions al cap d’uns mesos i vam veure exactament el mateix. Era real! I aleshores va venir la part difícil: convèncer la resta de científics.

Va ser complicat?

— Ens va costar quatre anys i no va ser gens divertit. Va ser molt dur i molt incòmode perquè ningú s’ho creia. Aquell descobriment anava en contra dels models de formació de planetes i tothom era molt escèptic. Deien que no tenia sentit i que hi devia haver algun error.

Però al final els van convèncer.

— Vam haver d’esperar fins al 1999, quan es va detectar un altre exoplaneta amb el mètode del trànsit [quan un planeta passa per davant de l’estrella s’aprecia una disminució en la llum de l’astre]. Aleshores tothom va acceptar que els exoplanetes eren reals. A partir del 2005 se’n van descobrir més i a partir del 2009, amb la missió Kepler, que en va descobrir molts de cop, el camp de recerca es va consolidar.

¿Aquests altres planetes encaixaven en els models?

— Els resultats de la missió Kepler indicaven que el nostre Sistema Solar és diferent de tots els altres. I, realment, encara no entenem per què el Sistema Solar és com és. Però és així. Potser gràcies a això podem estar aquí parlant ara mateix.

Avui dia s’han descobert més de 5.000 exoplanetes i se’n continuaran descobrint de nous. Quin és el pròxim pas en la ciència dels exoplanetes?

— Una de les tècniques més utilitzades per detectar exoplanetes és el trànsit, però en realitat la majoria de planetes no passen pel davant de l’estrella, només ho fa un petit percentatge. Per tant, si n’hem detectat 5.000, vol dir que n’hi ha milers i milers i milers. Sembla que gairebé totes les estrelles en tenen. Les estrelles fan planetes com boges. Els encanta! I n’hem trobat de tots tipus: planetes amb períodes de rotació molt curts, planetes com la Terra, planetes molt petits, com si fossin Neptuns en miniatura. I ara el que volem fer és estudiar-los amb detall, esbrinar què hi ha a la seva atmosfera, quines òrbites segueixen, com s’han format, quin temps hi fa... I, esclar, al final de tot això hi ha la qüestió de la vida. 

Aquesta és la gran pregunta.

— I tant. La gràcia és que fa vint anys la gent en podia parlar, però, realment, no hi tenien res a dir. Se’n parlava des d’un punt de vista filosòfic, però ara comencem a tenir una quantitat important de dades i estem avançant molt.

En quins aspectes?

— El primer és l’estudi de l’origen de la vida. Com es pot fer una cosa viva des de zero? Agafar les molècules i, pam!, fer vida. Tenim blocs de construcció que podem crear al laboratori i hem avançat molt per abordar la pregunta de com es va formar la primera cèl·lula. I també veiem força clar que la vida hauria d'haver començat en algun lloc de la superfície del planeta i no al fons de l'oceà. Hi ha una química molt més interessant a la superfície.

En què més s’ha avançat?

— En l’estudi dels altres planetes del Sistema Solar. Què passa amb Mart? I amb Venus? I amb els satèl·lits glaçats d’altres planetes? Són molt interessants. No perquè hi tinguin vida ara mateix, sinó perquè Mart, per exemple, era molt semblant a la Terra quan va començar la vida. Què hi devia haver allà en aquell moment? Aviat recuperarem roques de Mart i respondrem aquestes preguntes. Anirem a Venus i també explorarem els satèl·lits glaçats de Júpiter i Saturn. I cada vegada hi ha més tecnologia per estudiar les atmosferes dels exoplanetes. Hi estem detectant moltes molècules, fins i tot alguna d’orgànica i complexa. Tot això està constituint un nou corpus de coneixement i, tard o d’hora, tindrem respostes.

Quan s’estudien les atmosferes d'exoplanetes, ¿es busquen només molècules relacionades amb la vida tal com la coneixem aquí a la Terra?

— No només això. El primer que ens agradaria entendre és per què una atmosfera del planeta és tal com és. I això depèn de la superfície del planeta, de la seva composició i la seva història. Però després passarà que trobarem molècules incòmodes, que no hi haurien de ser. En el cas de l’oxigen, per exemple, es pot produir de moltes maneres. Si prové del trencament de l’aigua, hi hauria d’haver no només oxigen sinó també hidrogen. Però també es pot produir a partir de diòxid de carboni, cosa que implica que hi ha d’haver aquesta molècula. O d’òxid de nitrogen, i això vol dir que hi ha d’haver nitrogen. Si no es troba tot això en les quantitats adequades vol dir que potser hi ha algun altre procés que produeix oxigen. Pot ser la vida? Així és com pensem.

Però, realment, ¿podrem estar segurs que hi ha vida en un altre planeta només a partir de certes molècules de l’atmosfera?

— En el fons, per assegurar que hi ha vida en un altre planeta hauríem d’agafar-ne una roca i veure una formiga que en surt o apuntar-hi un radiotelescopi i escoltar l’ET. Per tant, la qüestió de la detecció de vida es redueix a la pregunta essencial de fins a quin punt entenem el planeta. També pot passar que trobem una còpia de la Terra. Si hi veiem exactament la mateixa composició i el mateix tipus d'atmosfera, haurem de concloure que hi ha vida. I és molt probable que sigui una forma de vida semblant a la que coneixem. De moment, hem vist que hi ha molts planetes a l'Univers i tots semblen molt diferents de la Terra, però hauríem de centrar-nos en buscar un planeta bessó.

Com es busca aquesta segona Terra?

— El problema és que per buscar planetes cal entendre molt millor les estrelles. Ens calen moltes més dades. Necessitem nous telescopis i tecnologia per enviar a l’espai. Hi ha projectes en marxa, però acabem gastant més diners en guerra que en ciència.

Una altra dificultat és que hi ha llocs on potser hi ha hagut vida o n’hi haurà però en el moment de l’observació no n’hi ha.

— Esclar, perquè si la vida apareix gràcies a l’aigua, el fet de tenir aigua al planeta és una cosa que no dura gaire. Pot sorgir vida, però si després el planeta perd l’aigua, la vida desapareix. La idea que la vida es manté per sempre és equivocada. Potser s’ha de pensar en la vida com una cosa molt fàcil de crear-se en molts i molts planetes diferents, però que no es pot mantenir gaire, perquè hi ha una evolució al planeta i les condicions canvien. El que trobo fascinant és que ara la qüestió de la vida és un problema físic i no metafísic.

¿Té sentit pensar que la vida fora de la Terra s’assemblarà a la d’aquí o ens hem d’imaginar una cosa completament diferent?

— No ho sé. El que sé és que el primer que hem de fer és crear vida al laboratori tal com la coneixem aquí. Si ho aconseguim, entendrem per què la vida és com és. I, a més de tenir impacte en la biologia i la medicina, potser descobrim algun motiu profund que fa que la vida sigui així i potser és l’única estructura que funciona. Aleshores podrem començar a jugar. ¿Podem canviar algunes coses i obtenir formes de vida diferents? Això ens indicaria que hi poden haver moltes formes de vida possibles. Al capdavall, és una qüestió de química. I ho podem descobrir. L'única pregunta és si com a civilització seguirem vius prou temps per resoldre aquest problema.

Per tant, la recerca de vida fora de la Terra realment pot arribar a canviar la concepció de la vida que tenim ara mateix.

— No hem avançat gaire, francament. Hem descobert l’ADN, i això ens ha donat una comprensió sorprenent del funcionament de la vida que ha permès grans avenços en medicina, però, al mateix temps, no sabem res de l'aparició de la vida.

Hi ha un astrofísic de la Universitat Harvard, Avi Loeb, que sosté que l’Oumuamua, un objecte procedent de fora del Sistema Solar que es va descobrir el 2017, és un residu d’una civilització extraterrestre.

— L’has conegut?

Personalment, no.

— Doncs l’hauries de conèixer i te’n faries una opinió. Crec que li agrada la fama.

Té algun sentit la seva tesi?

— Primer ens hem de fixar en els fets. Hi ha objectes que provenen de fora el Sistema Solar i el travessen. Això no és cap sorpresa. Fins i tot pot haver-hi planetes deambulant perquè han estat expulsats de la seva estrella durant el procés de formació. Per tant, hi ha objectes que circulen entre estrelles diferents, tot i que detectar-los és difícil perquè és una zona molt buida. S’ha de tenir sort. Ara bé, aquests objectes són artificials? Jo penso que no hi ha cap raó per creure que ho siguin. No tenim cap imatge de l’Oumuamua, només sabem que és una mica allargat. Però cada vegada que trobem un tros de roca, què hem de fer: pensar que és artificial o que és un tros de roca natural?