John Grunsfeld: "Ser astronauta mola, però és addictiu"
Exastronauta i exdirector científic de la NASA
John Mace Grunsfeld viuria a l’espai. Assegura que ser astronauta és addictiu. Des del 1995 fins al 2009, aquest astrofísic de Chicago va participar en cinc missions espacials i es va fer expert en les anomenades passejades espacials que es fan quan se surt de la nau. Ha passat més de 58 dies a l’espai i més de 58 hores passejant fora d'una nau. Doctorat en física per la Universitat de Chicago, ha estat també director científic de la NASA, la qual l’ha premiat amb vuit medalles. El seu paper clau en les reparacions i el restabliment del telescopi espacial Hubble van fer que el president Barak Obama s’hi referís com el manetes del Hubble. Ha visitat Barcelona per impartir una conferència sobre els telescopis espacials Hubble i James Webb al Museu de la Ciència CosmoCaixa.
Expliqui això de ser el manetes del Hubble.
— En primer lloc, he anat al telescopi Hubble més que cap altra persona. Hi vaig volar en tres missions els anys 1999, 2002 i 2009. A més, quan era director científic de la NASA i es va cancel·lar la missió del Hubble, vaig treballar de valent, tant en l’àmbit polític com en el tècnic, per recuperar-la després de la tràgica pèrdua del transbordador espacial Columbia [el 2003 es va desintegrar a l’atmosfera i van morir els set astronautes que el tripulaven]. D'altra banda, soc un físic experimental i la meva especialitat és construir instruments per enviar a l’espai, de manera que soc expert en arreglar telescopis.
¿S’hi ha d’anar gaire sovint, al Hubble?
— Abans que es llancés ja es va pensar que s’hi s’hauria de pujar periòdicament per reemplaçar alguns aparells i instal·lar-hi nous instruments científics. Pensa que el Hubble es va llançar el 1990 i aleshores no hi havia càmeres com les dels mòbils, bàsicament perquè no hi havia mòbils. Els detectors que es van desenvolupar pel Hubble són una de les tecnologies que va impulsar el desenvolupament de càmeres digitals com les que avui hi ha als mòbils. I tota aquesta nova tecnologia s’ha hagut d’anar instal·lant. Cada missió era una combinació d’instal·lar nova tecnologia i fer reparacions.
I tot això, esclar, no es pot fer des de dins del transbordador espacial.
— T’has de posar un vestit espacial, amb aquells guants com de porter de futbol i aquell casc, i sortir. I per això cal molt d’entrenament. Per cada hora a l’espai entrenàvem 15 hores amb el vestit en una piscina i centenars d’hores amb el vestit i, sobretot, els guants, fora de la piscina. Al final, durant el passeig espacial gairebé t’oblides que el portes.
Què se sent a l'abandonar la nau i sortir a l’espai buit?
— El transbordador espacial no és gaire gran. Som set astronautes i hi ha molt de material, o sigui que posar-se el vestit espacial i sortir és refrescant. Tens l’univers sencer en lloc d’aquell espai anxovat. Més enllà d’això, és una experiència màgica. L’espai és absolutament inhòspit: hi ha un buit letal, la temperatura va de 200 a 200 graus sota zero, hi ha tot tipus de micrometeorits que et poden matar... Però som allà, aquests humans delicats enfundats en aquests trajos espacials, a l’interior dels quals hem creat un ambient amb oxigen i aire condicionat... És l’experiència més essencial de l’espai que es pot tenir.
¿Alguna vegada ha tingut algun problema greu a l’espai?
— Hem tingut molts problemes tècnics arreglant el Hubble, de material que es deixa anar o es trenca, però es tracta de coses que també passen durant l’entrenament a Terra i, per tant, teníem les tècniques i les eines per resoldre’ls. En una altra ocasió, però, un dels trajos tenia un problema de funcionament que podria haver sigut mortal. Per sort, el vam identificar abans de sortir de la nau i el vaig poder canviar per un altre.
¿Van detectar el problema per casualitat o com a part d’un protocol de seguretat?
— Una mica de cada cosa.
¿Els telescopis espacials com el Hubble i, ara, el James Webb són el futur de l’astronomia?
— Sí, però no només hi ha d’haver telescopis espacials. L’avantatge del Hubble i del James Webb és que permeten als astrònoms veure l’univers en colors de llum que no arriben a la superfície terrestre, com l’ultraviolat o molta part de l’infraroig. A més, amb el James Webb esperem observar atmosferes de planetes al voltant d’altres estrelles i buscar signes de vida. Fer això des de dins de l’atmosfera és gairebé impossible, perquè aquí hi ha tanta vida que tens un senyal molt fort de la teva pròpia atmosfera i n’has de trobar un de molt feble procedent de fora. A més, la nitidesa de les imatges és molt més alta.
Però l’ESO (European Southern Observatory) està construint a Xile un telescopi de 38 metres de diàmetre, l’E-ELT (European Extremely Large Telescope).
— L’E-ELT farà 38 metres de diàmetre, el James Webb en fa 6,5 i el Hubble, 2,4. De vegades la mida guanya perquè permet recollir més llum. Per a estudis que requereixen molta quantitat de llum, els telescopis terrestres són millors. Ara bé, a la majoria de la Terra la brillantor del cel nocturn està augmentant perquè cada vegada hi ha més il·luminació i més constel·lacions de satèl·lits com Starlink que fan que a la nit, en lloc de veure les estrelles, veiem constantment línies de satèl·lits artificials que passen per davant dels telescopis. I això està dificultant molt la feina dels telescopis terrestres, que estan constantment bombardejats amb llum artificial.
Hi ha alguna solució?
— No construir aquestes constel·lacions de satèl·lits, cosa que no passarà perquè hi ha massa diners en joc. Starlink està intentant que els seus satèl·lits siguin més foscos, de manera que no els veiem i puguem ensenyar les estrelles als nostres fills, però els telescopis encara detectaran la seva llum. Fins i tot el Hubble està començant a tenir moltes interferències de satèl·lits, perquè està en una òrbita terrestre i alguns satèl·lits orbiten a més altura.
Què n’espera, del James Webb?
— Hi ha unes quantes coses que només aquest primer any ja està fent, com ara mirar enrere en el temps i veure l’univers en un temps anterior al que s’ha vist amb el Hubble. Això permetrà observar l’univers cada vegada més enrere en el temps i saber com eren les primeres estrelles i galàxies o quan van aparèixer els primers forats negres. És com si tinguessis dos fills de dotze i nou anys i tinguessis un àlbum de fotografies on no n’hi hagués cap d’abans dels tres anys. Com són els nadons?, et podries preguntar. Doncs el James Webb veurà com era l’univers quan era un nadó i estic segur que hi haurà descobriments molt importants, no només sobre les primeres estrelles i galàxies, sinó coses sorprenents que no sabíem, perquè mai havíem observat l’univers en aquest moment. Això és la història de l’astronomia.
Deia que el James Webb també permet observar les atmosferes de planetes que giren al voltant d’altres estrelles.
— És el primer cop que podem fer estudis detallats sobre atmosferes d’altres planetes. El James Webb ja ha trobat vapor d’aigua, diòxid de carboni i oxigen a les atmosferes d’alguns exoplanetes, tot i que de moment no hem trobat res semblant a la Terra.
De condicions per mantenir vida també n’hi pot haver al sistema solar, però.
— Aquí podem estudiar Júpiter i Saturn i els seus satèl·lits amb molt de detall. Fa poc, per exemple, hem vist que la lluna de Saturn, Encèlad, emet uns guèisers d’aigua que arriben a grans distàncies i creen els anells a través dels quals orbita. Encèlad, efectivament, és molt interessant perquè podria reunir les condicions per albergar vida.
¿En trobarem, de vida, fora de la Terra?
— Si n’hi ha, la trobarem. Hi estem molt a prop. El robot Perseverance ha recollit mostres de Mart que podrien contenir molècules fòssils d’antigues formes de vida i quan les estudiem aquí a la Terra ho sabrem. La sonda Europa Clipper anirà al satèl·lit de Júpiter Europa per descobrir si és habitable i, amb molta sort, si està habitat, tot i que això últim probablement no ho podrà fer. Està clar que si enviem missions especialment destinades a detectar vida en aquests llocs tindrem més possibilitats de fer-ho. I amb futurs telescopis espacials podrem observar els planetes a la zona habitable d’altres estrelles i potser tindrem sort i en trobarem un amb signes de vida. Això podria passar els pròxims 50 anys.
¿Hi ha algun altre misteri del cosmos que li agradaria veure resolt?
— Entenem força bé la història de l’univers, des dels primers moments després del Big Bang fins a la formació de les primeres estrelles i galàxies. Entenem força bé tot el que veiem. Tenim models de com es formen les estrelles i els planetes, però hi ha dues coses que no entenem gens: la matèria i l’energia fosques. I això és un problema important per a la nostra teoria, perquè el 96% de l’univers està format per matèria i energia fosques. Molta gent està buscant la matèria fosca, en observatoris sota la muntanya del Gran Sasso a Itàlia o en acceleradors de partícules. També hi ha astrònoms que estudien l’univers per desxifrar la naturalesa de l’energia fosca, però de moment no ho hem aconseguit. És un gran problema i el James Webb i el Hubble hi poden ajudar.
Què és el millor de ser astronauta?
— Volar a l’espai, esclar. És una cosa màgica, ser un ésser humà i abandonar el nostre bressol. Quan veus la Terra de l’espai t’adones que hem nascut en un paradís i que és molt desafortunat que l’estiguem canviant a pitjor.
Veure la Terra, com deia Carl Sagan, casa nostra, nosaltres, on ha viscut tothom que has conegut i estimat, cada heroi i cada covard, cada polític corrupte i cada superestrella... ¿Veure-la des de l’espai et canvia?
— En el meu cas, com a científic i fan de la ciència-ficció, tenia un bon model mental de com seria veure la Terra des de l’espai. Quan ho vaig fer em vaig sentir inspirat, però no crec que canviés gaire. Hi ha gent a qui li passa, però per a mi va ser més aviat una confirmació que el fet que existim és absolutament extraordinari.
Què és el pitjor de ser astronauta?
— Ser astronauta mola, però és addictiu. Quan et diuen que el pròxim vol serà l’últim, no ho portes gaire bé. Quan la meva dona i jo ens vam mudar a Houston, pensava que aniria un cop a l’espai i després tornaria a Pasadena per ser professor, però un cop allà m’hi vaig estar 20 anys i vaig anar a l’espai cinc vegades. Si pogués hi tornaria i, fins i tot, si pogués viure a l’espai, probablement ho faria.