Quan els artistes s’instal·len al laboratori
L’IRB Barcelona posa en marxa la segona edició del programa d’artistes en residència
“Me’n vaig al meu laboratori!”, se sent en un dels passadissos de l’Institut de Recerca Biomèdica de Barcelona (IRB). Una afirmació que no mereixeria encapçalar cap article si, com passa habitualment, vingués d’un científic. En aquest cas, però, prové d’una artista, Ayse Gül Süter, que s’ha instal·lat uns mesos en aquest centre de recerca per interaccionar amb l’equip científic i enriquir així el seu projecte creatiu.
Les interaccions entre art i ciència no són res nou. “A partir d’ara només vull parlar amb científics”, va dir Salvador Dalí en un cert moment de la seva vida. I és que als anys 20 el pintor empordanès ja llegia revistes científiques i, a partir del descobriment de l’estructura de la doble hèlix de l’ADN el 1953, la ciència va ser un dels seus principals motius d’inspiració. Li interessava, sobretot, perquè feia visible l’invisible. En aquesta línia, una de les seves obres més representatives és Galatea de les esferes, que consisteix en un retrat de Gala construït a partir d’esferes que simbolitzen la naturalesa atòmica i discontínua de la matèria.
De la ciència a l’art
Ja fa anys que institucions científiques de tot el món posen en marxa iniciatives per reviure l’esperit creatiu de Dalí. El CERN (Centre Europeu de Recerca Nuclear) té un programa de residència d’artistes del qual han sortit, entre altres, obres d’art sonor, de l’anomenat art de dades i objectes digitals tridimensionals inspirats en la concepció científica de les partícules elementals. L’ESO (Observatori Europeu del Sud) té un programa semblant. En aquesta mateixa línia, l’IRB va posar en marxa el 2017 el seu propi projecte d’artistes en residència. L’objectiu més evident d’aquestes iniciatives és que el coneixement generat a les institucions científiques en travessi les parets i arribi a la societat de noves maneres. L’altre objectiu, més difícil d’aconseguir, és que la presència de l’artista tingui un impacte positiu en la pràctica científica.
La recerca que es fa a l’IRB ja va esperonar el 2017 la primera artista del programa, Anna Rierola, que està treballant en un tríptic inspirat a parts iguals per l’obra El jardí de les delícies del Bosch i pel cicle de vida d’una cèl·lula: igual que el quadre de l’artista flamenc mostra el paradís, el pecat i l’infern en una seqüència temporal, l’obra de Rierola representarà el gènesi d’una cèl·lula, com es relaciona amb l’entorn i prolifera, i, per últim, el procés de malaltia i mort. “Els científics m’explicaven tantes coses que em marejaven -confessa l’artista-, però al final vaig arribar a la síntesi que la cooperació és crucial per a la vida: els gens cooperen per generar el genoma, les cèl·lules ho fan per formar organismes, i els organismes, per donar lloc a societats”. Aquesta síntesi amararà tot el tríptic de Rierola.
Per la seva banda, Gül Süter treballa en una instal·lació inspirada en una antiga sala d’operacions, en què la llum que entrarà per les finestres donarà lloc a una percepció concreta de diversos murals amb imatges de cristalls creats al microscopi, que evolucionaran per simbolitzar la progressió d’una malaltia. “Ara mateix estic experimentant amb el creixement controlat de cristalls”, explica. I, efectivament, l’espai que ocupa en un dels laboratoris de l’IRB és ple de càpsules de petri i recipients amb cristalls de geometries molt diverses. També treballa sobre una superfície de plàstic transparent a la qual ha adherit llàgrimes de silicona de colors, amb la idea de confegir un teixit malalt que interaccioni amb la llum.
De l’art a la ciència
L’impacte que pot tenir l’artista en la recerca és, sovint, la part més complexa de materialitzar en aquests projectes. “La feina d’un artista és en un 99% creativitat, i això ens recorda que la dels científics també ho ha de ser”, diu Ernest Giralt, director del programa de química i farmacologia molecular de l’IRB. Segons Josep Perelló, investigador de la Universitat de Barcelona i responsable del programa d’art i ciència de l’Arts Santa Mònica del 2009 al 2012, hi ha diversos graus de profunditat en aquesta interrelació. En un primer grau, “els artistes aporten una mirada sobre la pràctica científica que la fa sortir de la institució i la porta al terreny cultural”, explica. Però també “es pot entendre que l’artista formi part de l’equip investigador com un més, tot i que tingui una metodologia diferent”, afegeix. En aquests casos, l’artista es considera com un element disruptor que fa preguntes incòmodes i qüestiona l’activitat dels científics. “En institucions com la Universitat de Califòrnia a Los Angeles, aquesta pràctica fins i tot ha donat lloc a articles científics”, conclou Perelló.