Com fer art amb un microscopi electrònic

“No soc científic, les meves prioritats són estètiques”. Això és el que diu Michael Benson (Munic, 1962), un artista polifacètic que ha fet de la fotografia i el cinema els seus principals mitjans d’expressió. Vinculat des de sempre a grans diaris com The New York Times o The Washington Post, on ha destacat com a fotoperiodista i també com a autor d’articles d’impacte, el seu treball també és reconegut en museus i galeries d’art per la interpretació que fa de la natura. Una natura que ha volgut fotografiar per ensenyar allò que és més gran i llunyà, el cosmos, i ara allò que és tan petit que escapa a la visió humana a ull nu. Benson en diu nanocosmos. És una mostra fotogràfica formada per 36 imatges obtingudes amb un microscopi electrònic de rastreig que desvelen detalls que solen passar desapercebuts fins i tot als mateixos científics. Nanocosmos es pot visitar al Museu de la Ciència CosmoCaixa fins al 22 de juny.

Si la pregunta és com es pot transformar una fotografia de natura en una peça d’art, Benson respon que no li interessen tant els detalls que mostren una troballa científica o una expressió de la realitat, per més impactants que siguin. “Exploro imatges científiques però estic més interessat en la seva bellesa plàstica”, diu. I aquesta bellesa l’extreu de la manipulació, que no transformació, de les instantànies que li arriben de fonts científiques. Per exemple, treballant setmanes sobre una seqüència fotogràfica que reprodueix el moviment de translació d’un planeta o bé l’explosió nuclear que es produeix al si del Sol i que es transforma en l’emissió d’energia a altíssimes temperatures. La recomposició de desenes d’imatges reals en una sola peça, un únic original, fruit d’un fenomen que succeeix en un lapse de temps, és el que segons Benson es transforma en art. Una visió singular del cosmos en forma d’una obra que encara es pot veure en diverses ciutats espanyoles i europees.

La profunditat del 'nanocosmos'

Fruit d’aquesta manera de veure les coses neix l’exposició Nanocosmos, que ha fet a Barcelona la seva presentació internacional. El que el públic hi podrà veure és un conjunt de 36 micrografies amb detalls de la natura a l’escala del que ja no és visible a ull nu i que, de fet, tenen un valor científic relatiu, perquè en general formen part del que ja se sap. Al cap i a la fi, una alga unicel·lular o l’estructura de succió de la boca d’una papallona han estat descrites i fotografiades milers de vegades. Però no amb els ulls de Benson.

El que ha fet l’artista amb les imatges de Nanocosmos és utilitzar el microscopi electrònic de rastreig que, a diferència d’altres aparells de gran augment, proporciona com a resultat micrografies que donen aparença tridimensional. Això es deu al fet que durant la preparació de les mostres es recobreix el material que s’observa amb una finíssima capa de titani o d’or. La cobertura atorga a la mostra la conductivitat suficient per oferir una gran profunditat de camp quan interactua amb els feixos d’electrons. Gràcies a aquest fenomen s’obté aquesta percepció de relleu o d’imatge en tres dimensions.

Les mostres, tot i ser minúscules, se situen en el rang del nanòmetre, una milionèsima part d’un mil·límetre. La unitat de mesura és més que suficient per captar l’estructura d’una diatomea, una alga unicel·lular que forma part del fitoplàncton i que absorbeix del 20% al 50% del total de diòxid de carboni atmosfèric. O, si ens fixem en el zooplàncton, captar l’estructura geomètrica de l’esquelet dels radiolaris, organismes també unicel·lulars que poden formar colònies visibles a ull nu. Els radiolaris es caracteritzen per un esquelet que dibuixa formes geomètriques complexes generalment de gran perfecció.

Una imatge de 200 imatges

Justament la imatge d’un radiolari incorporada a l’exposició és una de les que Benson se sent més satisfet. Després de setmanes treballant amb el microscopi electrònic del Museu de Ciències Naturals d’Ottawa, l’artista arriba a plasmar una figura d’una perfecció geomètrica sorprenent i amb una quantitat de detalls poc usuals en la fotografia científica. La micrografia de Benson sorgeix del seu interès per construir una imatge determinada i també de la sorpresa que li causen mostres proporcionades pels mateixos científics. “Sempre és una exploració”. L’artista també ha tingut accés a equipament tecnològic del Massachusetts Institute of Technology (MIT).

“Les imatges que s’exposen solen sortir d’uns 150 a 200 originals” i l’objectiu és produir una mena d’imatge “definitiva” de qualsevol objecte, sigui una diatomea o l’extremitat d’un insecte, explica Benson. Les composicions finals són “reflexos de la realitat”, assegura, i tenen, a més, la virtut de “semblar vives”, quan en realitat han estat sotmeses a múltiples processos de preparació que ho fan impossible.

El bagatge acumulat per l’artista nord-americà nascut a Alemanya és prou important per poder accedir a científics i institucions de primer nivell i plantejar-se nous projectes. Per exemple, establir una col·laboració amb la NASA per definir una càpsula del temps amb art, ciència, arquitectura o música que sigui un compendi del saber de la humanitat; o una mena d’assaig literari al voltant de com la ciència-ficció ha inspirat el desenvolupament científic i tecnològic i a la inversa. En particular, Benson està començant a estudiar el que anomena la prehistòria dels viatges espacials, amb un recorregut que incorpora els primers teòrics del segle XIX i la influència que autors “visionaris” com Jules Verne o H.G. Wells, autor de La guerra dels mons, van exercir sobre el seu treball. “La imaginació literària ha influït en la ciència, que, al seu torn, ha influït en la creació artística”. Benson, que ja ha impartit diverses conferències sobre aquesta temàtica, en voldria fer un llibre, per bé que no descarta la possibilitat de dissenyar una exposició que tingui també un abast internacional.