Les arrels militars de l’aventura lunar

Durant la Segona Guerra Mundial, Wernher von Braun havia sigut un dels cervells responsables del disseny de la V-2. Encara que la seva efectivitat bèl·lica era limitada, l’anomenada Vergeltungswaffe 2 -‘arma de venjança’ - va obrir l’era dels míssils balístics. Difícil de detectar, impossible d’interceptar, la V-2 arribava a més de cent quilòmetres d’altura idesprés queia sobre el seu objectiu a velocitats supersòniques. Londres en va patir les conseqüències, però també altres ciutats, especialment Anvers, que va rebre més impactes que la capital britànica.

Al final de la guerra, Von Braun i un grup d’enginyers es van lliurar a les tropes nord-americanes. Van ser enviats als Estats Units, on al principi van quedar internats com a “presoners de pau” en una base militar al sud de Texas. En total, el nombre de científics alemanys reclutats d’aquesta manera s’acostava als dos mil. Entre ells hi havia especialistes en totes les disciplines associades amb la construcció de coets: química, metal·lúrgia, estructures, càlcul de trajectòries, etc.

Semiorka

Per aquelles mateixes dates, una delegació d’especialistes soviètics s’havia desplaçat a Alemanya per recollir informació sobre les armes secretes. En aquesta delegació hi figurava un jove enginyer anomenat Serguei Koroliov. Seguint ordres específiques de Stalin, també van reclutar uns cinc mil tècnics alemanys per començar a construir coets russos a partir dels models i peces salvats a Peenemünde. Koroliov, que durant la guerra havia sigut acusat de sabotatge i altres crims contra l’estat, era supervivent del gulag de Kolimà. Dotat d’un gran carisma i d’un lideratge i capacitat de treball llegendaris, arribaria a convertir-se en el dissenyador del primer míssil intercontinental i, més tard, en la força que va impulsar tota l’astronàutica soviètica en els primers anys de la cursa espacial.

L’equip de Koroliov va dissenyar sis models de coet inspirats inicialment en la V-2, però progressivament més i més elaborats. Quan l’URSS va aconseguir detonar el seu primer enginy nuclear, Koroliov va rebre l’encàrrec de dissenyar un míssil capaç d’enviar-lo a qualsevol lloc del món. Seria el desenvolupament número 7, afectuosament anomenat Semiorka: el setè. Quant podia pesar una bomba atòmica operativa? Ningú ho sabia del cert. Per dir alguna cosa, algun físic -es diu que Andrei Sàkharov- va aventurar que “quatre tones”. Aquesta seria la càrrega que el nou míssil de Koroliov hauria d’impulsar.

Era evident que per aixecar aquest pes caldria un míssil de diverses fases. En aquella època -mitjans dels 50- ningú estava segur de com resoldre el problema de la separació d’etapes i encesa dels motors en ple vol. Així que Koroliov va adoptar una solució genial: els encendria tots alhora durant l’enlairament i aniria descartant els segments buits a mesura que s’anessin esgotant. Això era molt més fàcil que resoldre el problema de les ignicions successives.

La decisió va produir un disseny de coet sorprenent, com un con de base molt ampla que s’anava afinant fins a l’ogiva, on s’allotjaria la càrrega. Va ser l’R-7, el primer míssil balístic intercontinental de la història. Molt més potent que els seus esvelts equivalents americans, la capacitat de càrrega dels quals es mesurava en quilos en lloc de fer-ho en tones. Un R-7 va ser el que va impulsar els primers Sputnik, el que va enviar les primeres sondes a la Lluna i el que va portar Gagarin a l’espai.

Però des del punt de vista militar el Semiorkaera una arma d’eficàcia dubtosa. Preparar-ne un llançament requeria dies, un cop carregat de combustible no podia mantenir-se gaire temps a la plataforma i, a més, el sistema de navegació era força imprecís.

El ‘missile gap’

El 1957 es va anunciar el llançament del primer Sputnik i als Estats Units es va produir una onada de pànic. No pel satèl·lit en si (una innocent bola d’alumini), sinó per la possibilitat que el mateix coet que l’havia enlairat pogués enviar una bomba atòmica al cor del país. Més encara quan el mateix Nikita Khrusxov presumia que les fàbriques soviètiques produïen míssils “com salsitxes”.

Aquest va ser l’inici de l’anomenat missile gap, la sensació que la capacitat balística dels Estats Units estava molt per sota de la soviètica. Les estimacions de la CIA deien que el 1960 l’URSS disposaria d’un centenar de llançadores, un nombre que podia quintuplicar en tres anys. No era així. En realitat, la Unió Soviètica només tenia una plataforma de llançament activa i la seva capacitat industrial no li permetia produir més que unes poques unitats a l’any. Però la por injectada en el departament de Defensa americà va forçar a accelerar els seus propis projectes d’armes balístiques com l’Atles i el Titan (que també servirien per portar astronautes a l’espai). En pocs anys la bretxa s’havia capgirat i eren els Estats Units qui tenien una capacitat ofensiva molt més gran i sofisticada que els seus adversaris.

L’R-7 i els seus derivats segueixen sent els coets més utilitzats i fiables. Encara avui, més de 60 anys després del primer vol, versions basades en el mateix esquema segueixen portant astronautes a l’Estació Espacial Internacional. I fins i tot l’Agència Espacial Europea ha construït en el seu polígon de Kourou, a la Guaiana Francesa, una plataforma específica per llançar coets Soiuz, que és el nom amb què ara es denominen els successors del Semiorka.

Pel que fa a les vicissituds de l’equip de tècnics alemanys a l’altre costat de l’Atlàntic, al final l’exèrcit va decidir ignorar el passat nazi de molts d’ells, Von Braun inclòs, i aprofitar els coneixements pràctics que havien adquirit en el desenvolupament de les armes V. Primer, com a assessors en diverses proves dels míssils capturats a Alemanya, que volarien des d’un polígon de proves a Nou Mèxic i, més tard, des del mateix Cap Canaveral. Després, amb la majoria ja nacionalitzats com a ciutadans nord-americans, els van oferir un contracte laboral en tota regla per desenvolupar míssils tàctics d’abast mitjà. El més conegut seria el míssil Redstone, basat, naturalment, en l’experiència de la V-2.

Un encàrrec civil

Aquells dies, la marina nord-americana havia rebut l’encàrrec de llançar un petit satèl·lit artificial amb el requisit que s’utilitzés un coet “civil” de nou disseny. No es volia donar al programa un aspecte “militarista”. A l’equip de Von Braun se li va prohibir intentar res de semblant fins al punt que el seu superior immediat, el general Medaris, va rebre l’ordre d’assegurar-se personalment que l’última etapa de cada coet era inerta per evitar que cap peça entrés en òrbita.

L’octubre i novembre del 1957, l’URSS va posar en òrbita els dos primers satèl·lits Sputnik, un d’ells amb la gossa Laika a bord. Eren enormes, especialment si es comparaven amb els que preparaven els Estats Units. I el desastre es va acarnissar amb els plans americans: el primer coet Vanguard, preparat a correcuita per compensar el desafiament soviètic, va explotar tot just a un metre de la plataforma. En la commoció del moment, algú va recordar l’oferta de Von Braun de posar un satèl·lit en òrbita en un termini de dos mesos. Medaris, per si de cas, havia escamotejat un Redstone utilitzable per si arribava l’ocasió. I l’ocasió es va fer realitat el 31 de gener del 1958, quan un coet dissenyat per un antic oficial nazi va portar a l’espai el primer satèl·lit americà. Pocs anys després, un altre Redstone impulsaria el primer astronauta americà, Alan Shepard, i compensaria la humiliació infligida pel vol de Iuri Gagarin.

Aquells dies, l’equip de Von Braun estava dissenyant una nova família de coets gegants, els Saturn. Els primers es van construir agrupant vuit motors amb els corresponents dipòsits de combustible, una cosa així com reunir en un grapat vuit coets més petits, derivats dels Redstone originals. El resultat era un projectil amb una gran capacitat de càrrega que per fi podia competir en peu d’igualtat amb els coets russos.

El Saturn 5

Però l’obra mestra de Von Braun va ser el Saturn 5, el coet lunar. Es va dissenyar amb uns motors gegantins que originàriament haurien d’haver impulsat coets militars. El Saturn 5 segueix sent, encara avui, el vehicle més gran i més potent que ha volat mai. Es van llançar tretze Saturn 5. Dos van ser vols de prova, un d’ells va portar un Apol·lo fins a l’òrbita al voltant de la Terra, nou més van anar a la Lluna i l’últim es va utilitzar per posar en òrbita el laboratori espacial Skylab. Tot i la complexitat d’aquest vehicle, tots els llançaments van tenir èxit. Pocs coets en la història poden presentar aquest palmarès.

La Unió Soviètica també va desenvolupar un coet lunar propi, l’N-1, equivalent en grandària i potència al Saturn 5. Per desgràcia, va tenir una sort ben diferent. De quatre llançaments, van fallar tots quatre, i després del desembarcament americà a la Lluna se’n va cancel·lar el desenvolupament.

¿Podria tornar a entrar en servei el Saturn 5? Probablement no. Era una màquina molt cara, avui costaria prop de 700 milions de dòlars. En molts aspectes, era gairebé artesanal. Per exemple, cadascuna de les campanes dels motors es fabricava a mà, soldant quilòmetres i quilòmetres de tub metàl·lic fins a donar-li la forma adequada. Es conserven tots els plànols de construcció, però els utillatges i components han desaparegut o serien penosament obsolets. Els nous coets lunars es beneficiaran de noves tecnologies de construcció i nous materials. Però, això sí, tindran les arrels en els principis que va demostrar, ja fa molt de temps, la V-2 alemanya.

Rafael Clemente és enginyer industrial i autor de tres llibres sobre l’exploració de l’espai