Els arquitectes busquen el Sant Grial: cases a prova de catàstrofes naturals

The New York TimesJon duSaint, enginyer de software jubilat, s’ha comprat fa poc una casa a prop de Bishop, a Califòrnia, en una vall abrupta a l’est de Sierra Nevada. És una zona amb risc d’incendis forestals, intenses calors diürnes i forts vents, i també copioses nevades a l’hivern. Però DuSaint no està gens preocupat. El seu pla és viure en una cúpula.

L’estructura, de prop de 9 metres, estarà revestida de teules d’alumini, que reflecteixen la calor i també són resistents al foc. Com que la cúpula té menys superfície que una casa rectangular, és més fàcil aïllar-la de la calor o el fred. I pot resistir forts vents i capes gruixudes de neu acumulada. “La coberta exterior de la cúpula és bàsicament impermeable”, diu DuSaint.

Ara que el clima esdevé cada vegada més extrem, les cúpules geodèsiques i altres dissenys d’habitatges resistents atrauen l’atenció dels compradors més conscienciats i dels arquitectes i constructors que els ofereixen els seus serveis.

Aquesta tendència podria començar a desplaçar la inèrcia subjacent a la lluita per adaptar-se al canvi climàtic: hi ha tecnologies per protegir les cases de les inclemències del temps, però aquestes innovacions han trigat a introduir-se en la construcció d’habitatges convencionals, cosa que, segons els experts, deixa la majoria de gent cada cop més exposada als fenòmens meteorològics adversos.

La conseqüència és un risc més elevat de morts o ferits, i també de calamitats financeres, perquè els propietaris han d’afrontar la baixada del valor de la propietat, la impossibilitat d’aconseguir una assegurança o la pèrdua del que sol ser el seu actiu més valuós. I ara tot just comencem a entendre el cost emocional i social de perdre la llar a causa d’una catàstrofe.

El 2022 les catàstrofes climàtiques van expulsar de casa seva més de 3,3 milions d’adults nord-americans, segons les dades del cens. Com a mínim 1,2 milions d’aquests ciutadans van passar un mes o més temps fora de casa, i més de mig milió no hi van tornar mai, cosa que va alimentar la creixent diàspora de refugiats climàtics als EUA.

El poder de la cúpula

A l’atri del Museu Nacional d’Història Americana de l’Smithsonian, els alumnes de la Catholic University of America han tornat a muntar fa poc la Weatherbreak, una cúpula geodèsica construïda fa més de 70 anys i utilitzada durant poc temps com a habitatge als turons de Hollywood. Aleshores era avantguardista: un miler de tires d’alumini collades entre si formen un hemisferi de 7,6 metres d’alçada i 15 d’amplada que recorda un iglú metàl·lic de grans dimensions.

L’estructura, dissenyada per Jeffrey Lindsay i inspirada en l’obra de Buckminster Fuller, ha adquirit una nova rellevància ara que la Terra s’escalfa. Com explica Abeer Saha, el comissari que ha supervisat la reconstrucció de la cúpula: “Vam pensar quina resposta podia donar el nostre museu al canvi climàtic. Se’ns van acudir les cúpules geodèsiques, perquè ens mostren que el passat pot oferir solucions a la crisi de l’habitatge amb recursos als quals no hem parat prou atenció”.

Les cúpules són només un exemple de la innovació que ara té lloc en aquest camp. Les cases fetes d’acer i formigó poden ser més resistents a la calor, els incendis forestals i les tempestes. Fins i tot les cases tradicionals amb estructura de fusta es poden construir de tal manera que es redueixin molt les probabilitats de danys greus per huracans o inundacions.

Però el cost de reforçar la resistència pot ser aproximadament un 10% més elevat que el de la construcció convencional. Per bé que sol quedar compensat per la reducció de les despeses de reparació en cas de catàstrofe natural, aquest sobrecost és un problema: la majoria de compradors d’habitatges no hi entenen prou en matèria de construcció per exigir unes normes més estrictes. Els constructors, al seu torn, són reticents a reforçar la resistència per por que els consumidors no estiguin disposats a pagar més per unes funcionalitats que no comprenen.

Una manera de superar aquesta discrepància seria endurir la normativa d’urbanisme i construcció, que s’estableix en l’àmbit estatal i local. Però a la majoria de llocs no s’aplica la normativa més recent, si és que arriben a tenir cap normativa en aquest sentit.

Acer i formigó

Hi ha arquitectes i dissenyadors que busquen la seva pròpia resposta a la creixent preocupació sobre els desastres naturals.

En un tros de terra que s’alça al costat del riu Wareham, a prop de Cape Cod (Massachusetts), Dana Levy observa com va pujant la seva nova casa, una fortalesa. L’estructura es construeix amb encofrats de formigó aïllats, que crearan unes parets capaces de resistir forts vents i la runa que surti volant i també de mantenir temperatures estables si se’n va la llum, cosa poc probable gràcies a les plaques fotovoltaiques, les bateries de reserva i el generador d’emergència. El sostre, les finestres i les portes seran resistents als huracans.

L’objectiu, segons Levy, un jubilat de 60 anys que treballava en energies renovables, és garantir que ni ell ni la seva dona hagin d’abandonar casa seva la pròxima vegada que esclati una gran tempesta.

“Hi haurà una allau de gent que sortirà al carrer buscant els recursos públics, que són força escassos”, diu Levy. El seu objectiu és superar la tempesta “i també convidar a casa els meus veïns”.

El nou habitatge de Levy l’ha dissenyat Illya Azaroff, un arquitecte de Nova York especialitzat en construccions resistents, amb projectes a Hawaii, Florida i les Bahames. Azaroff afirma que aquest tipus d’estructura de formigó fa pujar entre un 10% i un 12% el preu d’un habitatge. Per compensar aquest cost addicional, alguns dels seus clients, com ara el mateix Levy, opten per fer-se una casa nova més petita del que havien previst –per exemple, sacrificant un dormitori extra– per tenir més possibilitats de sobreviure a una catàstrofe natural.

Als llocs amb un elevat risc d’incendi forestal hi ha arquitectes que recorren a l’acer. A Boulder (Colorado), Renée del Gaudio ha dissenyat una casa amb estructura i revestiment d’acer per construir el que ella denomina una carcassa resistent a la ignició. Les terrasses estan fetes de fusta de ferro, un tipus de fusta resistent al foc. Sota les terrasses i al voltant de la casa hi ha una barrera contra les males herbes amb pedres triturades al damunt per impedir que el creixement de les plantes atiï un incendi. Una cisterna de 9.500 litres pot subministrar l’aigua per a les mànegues en cas que el foc s’acosti massa a la casa.

Segons Del Gaudio, aquests elements han encarit el preu de la construcció un 10%. Aquest sobrecost es podria rebaixar a la meitat si es fessin servir materials més barats, com ara l’estuc, que ofereixen un grau de protecció semblant. Però Del Gaudio tenia un bon motiu per utilitzar els millors materials. Ha dissenyat la casa per al seu pare.

Cúpules geodèsiques

Però potser no hi ha cap disseny d’habitatge resistent que inspiri tanta devoció com les cúpules geodèsiques. El 2005 l’huracà Rita va devastar Pecan Island, una petita comunitat al sud-oest de Louisiana, i va destruir la majoria dels pocs centenars de cases de la zona.

La cúpula de 214 metres quadrats de Joel Veazey no va ser una de les destruïdes. Només va perdre unes quantes teules. Com explica Veazey, un treballador de la indústria petroliera jubilat: “La gent venia a demanar-me disculpes i em deia: «Ens rèiem de tu per l’aspecte de casa teva. No ho hauríem d’haver fet. Aquest edifici encara és aquí, però les nostres cases han desaparegut»”.

El doctor Max Bégué va perdre la casa que tenia prop de Nova Orleans a causa de l’huracà Katrina. El 2008 va construir una cúpula al mateix terreny i s’hi va instal·lar. L’edifici ha sobreviscut a totes les tempestes posteriors, fins i tot a l’huracà Ida.

Dues característiques confereixen a les cúpules la capacitat de resistir al vent. En primer lloc, es componen de molts triangles petits, que són capaços d’aguantar més càrrega que altres formes. En segon lloc, la forma de la cúpula canalitza el vent al seu voltant i el priva d’una superfície plana sobre la qual pugui exercir la seva força. “No s’arronsa amb el vent”, diu Bégué, veterinari de cavalls de carreres. “Trontolla una miqueta, més del que voldria. Però crec que això li dona part de la seva fortalesa”.

“Una cosa diferent”

Les cases de Veazey i Bégué són obra de Natural Spaces Domes, una empresa de Minnesota que ha vist créixer la demanda aquests últims dos anys, tal com explica Dennis Odin Johnson, que n’és el propietari juntament amb la seva dona, Tessa Hill. Aquest any espera vendre 30 o 40 cúpules, per damunt de les 20 l’any passat, i ha hagut de doblar la plantilla.

Johnson comenta que la construcció de la cúpula típica és entre un 10% i un 20% menys cara que la d’una casa estàndard amb estructura de fusta. La majoria dels clients no són gaire rics, però tenen dues coses en comú: són conscients de les amenaces climàtiques i tenen una vena aventurera. “Volen un habitatge que duri –diu Johnson–, però busquen una cosa diferent”.

Un dels últims clients de Johnson és Katelyn Horowitz, una assessora comptable de 34 anys que està construint una cúpula a Como (Colorado). Diu que la va atraure el fet que les cúpules siguin capaces d’escalfar i refredar l’interior amb més eficiència que altres estructures, i que facin falta menys materials que per a les cases tradicionals: “M’agraden les extravagàncies, però m’encanta tot el que és sostenible”.