Els arqueòlegs conceben un rellotge més precís per datar les epopeies bíbliques

La datació de les campanyes militars que narra la Bíblia pot suscitar debats de proporcions gairebé bíbliques. En quin moment es va produir la guerra entre els amalecites i els hebreus al desert, exactament? ¿Josuè va combatre a la batalla de Jericó el 1500 aC o el 1400 aC —si és que ho va fer?

Aquestes incerteses són degudes, en part, al fet que l’anàlisi del carboni 14 en què es basen els científics per datar restes orgàniques perd precisió quan s’aplica a certs períodes històrics. També hi contribueix el fet que sovint hi ha discrepàncies entre els arqueòlegs pel que fa a la cronologia de les diverses narracions. Tanmateix, una nova tècnica basada en dades geomagnètiques uniformement fiables ha permès als científics estudiar la història del Pròxim Orient amb un grau més alt de confiança.

Un rellotge magnètic

Molts materials, entre ells les roques i els sòls, registren les inversions i variacions que es produeixen al llarg del temps en el camp geomagnètic invisible que envolta la Terra. Si els fragments de ceràmica o de maons de terrissa antics que contenen ferro o minerals ferromagnètics assoleixen temperatures prou elevades, els moments magnètics dels minerals es comporten com l’agulla d’una brúixola i reflecteixen l’orientació i la intensitat del camp en el moment en què es van cremar. Aquesta nova metodologia podria proporcionar als investigadors una mena de rellotge geobíblic.

“Basant-nos en la semblança o la diferència entre els senyals magnètics registrats, podem corroborar o desmentir hipòtesis” sobre quan podrien haver estat destruïts els components de certes capes de sediment en batalles bíbliques, explica Yoav Vaknin, un doctorand de la Universitat de Tel Aviv i la Universitat Hebrea de Jerusalem capdavanter en l’ús d’aquesta tècnica. “Tot encaixa a la perfecció, millor del que m’havia imaginat mai”.

La investigació de Vaknin, publicada enguany a la revista Proceedings of the National Academy of Sciences, recull informació d’una vintena d’investigadors de diverses nacionalitats per elaborar una cartografia d’un conjunt de dades geomagnètiques de 21 capes que es corresponen amb devastacions històriques en 17 jaciments de Terra Santa.

El projecte es proposa comprovar l’autenticitat de les narracions de l’Antic Testament sobre les ofensives egípcies, aramees, assíries i babilònies contra els regnes d’Israel i Judà, així com els conflictes entre aquests dos regnes. Per als lectors que no tinguin les dades a mà, les ofensives les van encapçalar Shoshenq I (Primer llibre dels Reis 14:25-26), Hazael (Segon llibre dels Reis 12:18), Joaix (Segon llibre dels Reis 14:11-15), Teglatfalassar III (Segon llibre dels Reis 15:29), Sennàquerib (Segon llibre dels Reis 18-19) i Nabucodonosor II (Segon llibre dels Reis 25:1-21).

Lligar història escrita i vestigis

“Amb aquest nou conjunt de dades, podem estrènyer el cercle fins a un nivell de decennis —destaca el Dr. Thomas Levy, arqueòleg de la Universitat de Califòrnia (San Diego), que no ha participat a l’estudi—. És importantíssim quan es mira de vincular fets de la història antiga amb els vestigis arqueològics”.

La veritable rellevància d’aquest treball rau en les connexions interdisciplinàries, apunta el Dr. Oded Lipschits, arqueòleg i coautor de l’estudi: els experts en la nova tècnica, coneguda com a arqueomagnetisme, obtenen “ancoratges cronològics” —punts de referència en el calendari històric— gràcies a la feina dels arqueòlegs. “En contrapartida, l’arqueologia obté una nova eina per a la datació, la principal aplicació de la qual és el primer mil·lenni abans de Crist, un període en què el carboni 14 és menys eficaç i no pot servir de base fiable”.

L’estudi destaca no només pel seu contingut, sinó també pels investigadors que hi treballen. Tots els autors tret d’un són arqueòlegs, molts dels quals tenen opinions contradictòries sobre la història i la cronologia bíbliques d’aquella època. Més que proporcionar dades absolutes, la base de dades de Vaknin compara lectures magnètiques de materials cremats en diversos jaciments. En els casos en què les dades històriques hagin permès fixar una cronologia precisa, també es pot dur a terme una datació dels jaciments de les rodalies.

Per entendre el misteriós mecanisme amb què funciona el camp magnètic de la Terra, els geofísics en rastregen els canvis al llarg de la història a partir de vestigis arqueològics (fargues, fragments de ceràmica i teules) portadors de minerals ferromagnètics.

En un article publicat el 2020, Vaknin i els seus col·legues van emprar fragments del terra i de terrissa esberlada d’un gran edifici de dos pisos excavat en un aparcament de Jerusalem per tal de recrear el camp magnètic de la Terra el novè dia del mes hebreu de l’av del 586 aC, data reconeguda com la de la destrucció del Primer Temple i la ciutat de Jerusalem a mans de Nabucodonosor II i el seu exèrcit babiloni.

La caiguda del Regne de Judà

L’estudi més recent ha reconstruït el camp magnètic gravat en vestigis cremats als jaciments bíblics de l’Israel actual que van quedar arrasats pel foc. Mitjançant lectures arqueomagnètiques conservades durant mil·lennis en maons de terrissa, en un rusc d’abelles de fang i en dues col·leccions d’objectes de ceràmica, així com informació històrica d’inscripcions antigues, l’equip va analitzar capes de runa producte dels conflictes militars.

Les seves conclusions contribueixen a posar fi a un vell debat sobre com es va produir exactament la caiguda del Regne de Judà i desmenteixen la teoria segons la qual l’antic assentament de Tel Beit She’an, un imant de conflagracions i setges èpics, va ser arrasat al segle IX aC pels exèrcits arameus d’Hazael de Damasc. Ans al contrari, la datació magnètica indica que Beit She’an va quedar arrasat per un incendi entre 70 i 100 anys abans. Aquest fet vincula la seva destrucció amb el faraó egipci Shoshenq, la campanya del qual apareix descrita a la Bíblia Hebrea i en una inscripció d’un mur del temple d’Amon, situat a Karnak (Egipte), que es refereix a Beit She’an com una de les conquestes del rei.

Curiosament, altres dades indiquen que, aproximadament un segle més tard, els soldats d’Hazael van calar foc a diversos assentaments: Tel Rehov, Tel Zayit i Horvat Tevet, a banda de Gath, una de les cinc ciutats reials dels filisteus (i ciutat natal de Goliat). Al Segon llibre dels Reis 12:17 se’n menciona la destrucció. L’estudi, en què s’examinen els quatre indrets en el moment de la seva devastació, indica de manera clara que s’hi va calar foc durant la mateixa ofensiva militar, segons els investigadors.

Vaknin ha dedicat quatre anys a treballar com a pioner en l’aplicació de la recerca paleomagnètica a l’arqueologia bíblica amb l’ajut dels seus directors de tesi, el Dr. Lipschits, el Dr. Erez Ben-Yosef de la Univeristat de Tel Aviv i el Dr. Ron Shaar de l’Institut de Ciències de la Terra de la Universitat Hebrea de Jerusalem.

Un camp magnètic fossilitzat

A més d’ajudar a datar contextos arqueològics, aquesta tècnica proporciona informació d’un valor inestimable sobre el camp magnètic de la Terra, un dels fenòmens més enigmàtics de la geociència. “Des que van començar els registres instrumentals del camp fa uns 200 anys, la seva força s’ha reduït i existeix el perill que el perdem totalment —adverteix el Dr. Ben-Yosef—. Per entendre aquesta tendència i fins a quin punt és perillosa, calen dades sobre el comportament del camp en el passat”.

La magnetosfera de la Terra és una bombolla protectora que bloca els vents solars —corrents de partícules carregades provinents del Sol que travessen a ràfegues el Sistema Solar— i els rajos còsmics que arriben de les profunditats de l’espai. Els científics tenen la teoria que el camp magnètic el genera una capa de ferro i níquel mòlts que es troba al nucli extern del nostre planeta, a uns 2.900 quilòmetres sota la superfície, i flueix de manera constant al voltant d’un nucli de ferro sòlid.

Quan les partícules ferromagnètiques dels objectes antics es refreden, els seus moments magnètics queden alineats a causa de les altes temperatures que han sofert. Mentre no es torni a escalfar els objectes, conservaran el que ve a ser un camp magnètic fossilitzat. Cada escalfament per damunt d’una certa temperatura esborra totes les senyals magnètiques prèviament enregistrades. Per tant, la data corresponent és sempre la de l’exposició al foc més recent.

Aproximadament entre el 800 i el 400 aC, la resolució de la datació per carboni 14 és molt limitada a conseqüència dels canvis en el percentatge de carboni 14 a l’atmosfera. Per aquest motiu, els arqueòlegs amb prou feines hi recorren per tal d’estudiar aquest període.

Babilonis o edomites?

El Dr. Ben-Yosef diu que espera que el nou sistema de datació acabi per resoldre interrogants sobre la caiguda del Regne de Judà. Tot i que la teoria segons la qual els babilonis van assolar Judà el 586 aC gaudeix d’una acceptació generalitzada, hi ha investigadors que, basant-se en proves històriques i arqueològiques, sostenen que els invasors babilonis no en van ser els únics responsables.

La intensitat del camp magnètic registrada a la capa corresponent a la destrucció del jaciment de Malhata (una ciutat de la perifèria meridional de Judà) és diferent i significativament més baixa que la registrada en la destrucció babilònia de Jerusalem, capital del regne. “Això significa que les dues destruccions no es poden relacionar amb els mateixos fets”, assenyala el Dr. Ben-Yosef.

Les dades arqueomagnètiques proporcionen proves clares que la destrucció de Malhata es va produir decennis més tard, un hipòtesi que encaixa amb la idea que els edomites, els veïns meridionals de Judà, es van aprofitar de la feblesa del regne després de l’atac de Babilònia, en van delmar les ciutats del sud i van protagonitzar incursions al seu territori. “Aquests esdeveniments apareixen recollits en la Bíblia Hebrea —apunta el Dr. Ben-Yosef—. Expliquen l’animositat envers els edomites d’alguns profetes, en particular Abdies”.

I afegeix que els acadèmics que havien absolt parcialment els babilonis s’haurien de sentir reafirmats. “Ara, els resultats magnètics corroboren la seva hipòtesi. El més important d’aquest treball és que, després de decennis de treballar per establir una base de dades de referència, per fi collim els fruits de la nostra feina. Com vam preveure, aquesta tècnica ha esdevingut una eina de datació potent per a l’arqueologia bíblica que, sens dubte, passarà a formar part dels recursos dels arqueòlegs que treballen a Terra Santa”.

Copyright: The New York Times

Traducció d'Ignasi Vancells