Les altres víctimes de la guerra

El 1996, quan va esclatar la guerra al que actualment és la República Democràtica del Congo, al Parc Nacional de Garamba, l’últim bastió del rinoceront blanc septentrional, només hi quedaven 31 exemplars d’aquesta espècie amenaçada. Menys d’un any després, les milícies armades van arribar al parc i, en tres mesos, la meitat dels elefants, dues terceres parts dels búfals i tres quartes parts dels hipopòtams van desaparèixer.

L’esclat de la guerra també va suposar una revifalla de la caça furtiva del rinoceront blanc septentrional, per bé que els conservacionistes van fer tot el possible per evitar-ho. Després d’una successió de conflictes armats, actualment només hi sobreviuen tres rinoceronts blancs septentrionals, tots traslladats des d’un zoo de la República Txeca i confinats en un sol centre de conservació de Kènia.

Molts estudis de cas han fet palès que la guerra pot repercutir en la supervivència de les poblacions autòctones i, de vegades, amenaçar la totalitat d’una espècie. Tot i això, la recerca proporciona conclusions mixtes: en alguns casos, segons sembla, els conflictes poden arribar a afavorir els animals.

Estudiar la fauna de tot un continent

Recentment, un grup d’investigadors ha publicat un estudi quantitatiu sobre les conseqüències que té la guerra per als animals africans. Es tracta del primer estudi d’abast continental i que examina un període de diversos decennis. Les seves conclusions, publicades a la revista Nature, són alhora sorprenents i encoratjadores. En comparació amb tota la resta de factors, els conflictes són el factor que permet predir de manera més fiable la davallada del nombre d’exemplars d’una espècie.

La guerra rarament porta a l’extinció d’una espècie, una conclusió que posa de manifest la importància dels esforços de restauració postconflicte. “Demostrem que totes les guerres són perjudicials, però no tan perjudicials com es podria pensar”, explica Robert Pringle, ecòleg de la Universitat de Princeton i un dels autors del nou estudi. “En realitat, es poden imaginar dues hipòtesis alternatives”, afegeix. “Una és que la guerra és senzillament una catàstrofe per a tot, el medi ambient inclòs, i l’altra és que pràcticament qualsevol cosa que faci que els éssers humans abandonin una zona pot ser beneficiosa per a la vida salvatge”. De fet, la zona desmilitaritzada que separa Corea del Nord i del Sud serveix de refugi a espècies poc comunes com la grua del Japó i l’os negre asiàtic.

Un altre membre de l’equip, Joshua Daskin, ecòleg especialista en conservació de la Universitat de Yale, es va dedicar a consultar 500 estudis científics, llibres blancs de governs, informes d’entitats sense ànim de lucre i documents d’òrgans de gestió de parcs a la recerca de recomptes de fauna comparables, amb independència de si s’havien efectuat en una situació de conflicte, que dataven d’entre el 1946 i el 2010.

A continuació, els investigadors van calcular les trajectòries de diverses poblacions animals al llarg del temps i les van comparar amb els conflictes que se sabia que s’havien produït en aquells moments. La llista definitiva incloïa 253 poblacions de 36 espècies de mamífers herbívors que habitaven en 126 zones protegides d’arreu del continent africà, entre les quals hi havia elefants, girafes, zebres, hipopòtams i nyus.

La freqüència dels conflictes

Els científics van comprovar que n’hi ha prou amb escassos episodis de conflicte (només un cada període d’entre vint i cinquanta anys) perquè les poblacions d’animals es redueixin. “Fins i tot quan esclata el que podria considerar-se un conflicte d’una importància menor des del punt de vista humà, s’observa que, de mitjana, el nombre d’exemplars de les poblacions de fauna davalla”, explica el Dr. Daskin.

De fet, la freqüència dels conflictes va resultar ser la variable més important a l’hora de predir les tendències de les espècies animals d’entre 10 factors més que van analitzar els investigadors, com la sequera, el nombre d’habitants dels voltants d’una zona protegida i el grau de corrupció del país. Com més freqüents són els conflictes, més repercuteixen.

“Aquesta anàlisi d’abast continental confirma el que ja han apuntat molts estudis de cas: la guerra és una de les principals causes de la davallada de les poblacions al continent africà”, assevera Kaitlyn Gaynor, doctoranda de la Universitat de Califòrnia (campus de Berkeley), que ha estudiat la influència de diversos conflictes armats en la fauna africana.

És probable que les pèrdues siguin conseqüència d’una combinació de factors, afirma la Dra. Hillman-Smith, que ha dedicat 22 anys a la conservació del Parc Nacional de Garamba i els rinoceronts blancs septentrionals que hi habitaven. En temps de guerra, la carn obtinguda mitjançant la caça furtiva pot servir per alimentar les tropes, la població autòctona i els refugiats, i béns preuats com ara l’ivori i les banyes de rinoceront poden servir per finançar la lluita armada. A més, afegeix Hillman-Smith, es té un accés més ampli a l’armament i la munició, i la desintegració generalitzada de la legalitat i l’ordre faciliten la caça furtiva.

D’altra banda, les organitzacions conservacionistes tendeixen a retirar-se quan comencen els tirotejos. “A Garamba, les pèrdues més importants es van produir en absència de suport internacional i quan es va deixar de patrullar activament”, assenyala. “Cal tenir en compte la guerra com a factor relatiu a la conservació, però no se l’hauria de considerar un motiu per no invertir o per retirar-se abans d’hora”.

La guerra no és definitiva

Tot i això, no està tot perdut quan esclata una guerra, encara que els conservacionistes es vegin obligats a marxar. De vegades, els animals escassegen més i són més difícils de trobar per als caçadors, explica el Dr. Daskin, i les poblacions perviuen en nivells més baixos.

Edd Hammill, un ecòleg de la Universitat Estatal de Utah que no ha participat en l’estudi, opina que el missatge més important de l’article és que els conflictes són perjudicials per a la fauna, però rarament provoquen l’extinció d’espècies. Afegeix que aquesta conclusió apunta al fet que una intervenció ràpida dels conservacionistes pot ser crucial per a la supervivència i la recuperació de les poblacions romanents. En efecte, gràcies a les mesures de conservació postconflicte que es van emprendre a Garamba als anys 80, les poblacions de rinoceront blanc septentrional i d’elefant es van duplicar en només vuit anys. En última instància, però, el ressorgiment dels enfrontaments armats, la política i altres factors van acabar impedint la recuperació de la població salvatge de rinoceront blanc septentrional.

El cas de Gongorosa

Tot i això, el Dr. Goskin assenyala el Parc Nacional de Gorongosa, situat a Moçambic, com a alternativa esperançadora. Després de més de 15 anys d’una guerra civil que va arrasar el país, Gorongosa va perdre més del 90% dels animals que hi habitaven. La població d’elefants va passar de 2.000 a 200, mentre que el nombre de nyus i de zebres es va situar per sota de la cinquantena d’exemplars de cadascuna d’aquestes espècies, que abans de la guerra comptaven respectivament amb uns quants milers d’exemplars. Amb la desaparició dels herbívors, els arbres van envair grans extensions del parc que fins llavors havien sigut pastures obertes i el nombre de depredadors es va reduir fins al punt que pràcticament van desaparèixer.

Després que es declarés la fi de la guerra, el govern moçambiquès va signar un conveni amb la Fundació Carr per emprendre la restauració del parc. Es van contractar guardes forestals (entre els quals hi havia persones que prèviament s’havien enfrontat en el marc de la guerra civil) i se’ls va formar per reduir la caça furtiva i tenir cura dels animals. Es va oferir assistència en matèria d’agricultura, educació i sanitat als habitants dels voltants del parc. A més, uns quants centenars van trobar-hi feina. En l’actualitat, el cas de Gorongosa es presenta com “la història de restauració de fauna més important i exitosa de l’Àfrica” amb els seus més de 500 elefants, 60 lleons i desenes de milers d’antílops.

Quina lliçó se’n pot treure? “En un horitzó temporal de poques dècades, és possible rehabilitar fins i tot un ecosistema greument degradat per la guerra i convertir-lo de nou en una meravella natural del món”, assegura el Dr. Pringle.