Les altres Marie Curie

“Mira, potser millor que t’enviï un índex amb els noms de les investigadores perquè són difícils d’escriure, d’acord?”, diu la il·lustradora Sandra Uve, accelerada. I l’endemà hi ha un correu nou a la safata d’entrada. La llista de l’adjunt és llarga: hi ha Hedy Lamarr, la inventora del primer sistema de comunicacions sense fil; Ángela Ruiz Robles, la creadora del primer e-book de la història; Gertrude Elion, la farmacòloga que va desenvolupar el primer tractament contra la leucèmia... Només cal un cop d’ull per comprovar que cap nom és més enrevessat d’escriure que el de Stephen Hawking, Johannes Kepler i Louis Pasteur, i que, tot i que la història hagi soterrat els seus noms, les aportacions d’aquestes dones formen part de les nostres vides.

Per rescatar totes aquestes dones de l’anonimat, i posar-los cara, Sandra Valencia, el nom real de la dibuixant, va retratar-ne algunes per a l’exposició Super women, super inventors, que ara programa la Setmana de la Ciència. Serà a la Biblioteca Canyadó i Casagemes - Joan Argenté, a Badalona, fins al 26 de novembre. “Les nenes necessiten tenir referents de dones que van creure en les seves idees: així és com es desperten vocacions”, explica la il·lustradora l’endemà, més tranquil·la. Diu que es tracta de “reaprendre” el que hem llegit, vist a la televisió i sentit a casa.

Un dels espais on aquesta falta d’exemples femenins és més visible és a les aules de les universitats. Les places de la majoria de carreres més tècniques les continuen ocupant ells. I el cas de les carreres d’enginyeria és un dels més alarmants: només un de cada quatre estudiants és una dona. Ara bé, també hi ha graus tradicionalment masculins -com el de matemàtiques pures- en els quals les dones estan guanyant presència. Una vallesana, la cerdanyolenca Marina Garrote, ara fa vuit anys que va decidir dirigir el seu futur professional cap a aquesta branca dels números. Encara recorda que no va ser una tria gens fàcil. “Quan estàs escollint carrera no n’hi ha prou amb la motivació; jo si no hagués conegut la Mercè o la Isabel segurament no hauria fet el pas”, explica ja com a doctoranda de la Universitat Politècnica de Catalunya. “És molt complicat projectar el teu futur sense veure noies com tu que s’hi dediquen”, afegeix. La Isabel és, de fet, Isabel Gutiérrez, una mestra de matemàtiques que va tenir a l’institut. I la Mercè, Mercè Peris, una companya del poble més gran que ella, també matemàtica. De dones matemàtiques que hagin passat a la història encara trigaria mesos a coneixe’n alguna.

Per intentar capgirar la situació des de baix, però, aquests dies Garrote s’està preparant una xerrada sobre la seva feina -ara desenvolupa tècniques algebraiques que serveixin per reconstruir les relacions genètiques que hi ha entre les espècies- i la impartirà en diversos instituts de Barcelona en les pròximes setmanes. Es tracta d’una activitat que pertany al programa STEM Amb Tu, que va idear l’Associació de Dones Investigadores i Tecnològiques a Catalunya i que vol mostrar models de dones científiques a l’alumnat català de secundària com ja fan altres universitats nord-americanes.

A les sessions amb els futurs companys de professió, les ambaixadores -així és com s’anomena les noies que, com ella, s’han sumat a la iniciativa- expliquen la seva recerca, però també els obstacles amb què es troben en el seu dia a dia pel fet de ser dones. “La meva experiència em diu que a l’empresa privada et trobes amb més problemes d’aquest tipus: si ets dona (i jove) costa molt més fer sentir la teva veu i sovint només se’t comença a escoltar quan el grup comprova que les solucions que proposes són bones”, diu Garrote, que reconeix que mai ha denunciat aquestes discriminacions en el moment.

Però la situació als despatxos dels centres de recerca públics tampoc és fàcil per a elles. Al departament de biologia marina i oceanografia de l’Institut de Ciències del Mar hi treballa la investigadora Cèlia Marrasé, que, malgrat tot, reconeix que el #MeToo i les manifestacions del 8 de març també han remogut consciències entre provetes. “Parlar d’aquests temes t’ajuda a detectar comentaris masclistes que abans fins i tot et feien gràcia!”, exclama. Marrasé també alerta, però, que construir-se una carrera com a investigador continua sent més difícil per a les dones. Un dels motius, explica, és que l’època de les beques i els doctorats coincideix amb l’època de tenir criatures, i els terminis de les ajudes estan molt marcats: “Si l’home vol ser pare ho sol·licita igualment, però la dona no”. Es calcula que a les universitats públiques espanyoles fins a quatre de cada cinc professors catedràtics són homes.

L’any 1989, Marrasé va fer les maletes per instal·lar-se a Massachusetts, i ho va fer amb la seva filla petita. Diu que anima totes les dones a fer-ho. La seva recepta per sobreviure en aquest món i fer-lo millor és aquesta: fes el que t’apassiona, organitza’t bé, verbalitza l’ofensa -“Les primeres vegades et diran que ets molt sensible, però després canviaran la seva actitud”- i, tant com puguis, surt i dona la cara.

Potser li agradarà saber que la il·lustració que encapçalarà l’exposició S uper women, super inventors de Sandra Uve és el rostre d’una investigadora catalana. La que mig somriu amb els ulls tancats és Cristina Casadevall, que fa pocs anys va desenvolupar un material reciclat que en un futur podria ser el substitut sostenible de la fusta.