Mar Mezcua: "Si algú us diu que la ciència és molt difícil, no li feu cas"

L’astrofísica Mar Mezcua (Lleida, 1984) parla amb una convicció que, probablement, és necessària per estudiar un dels objectes astronòmics més elusius de tots: els forats negres de massa intermèdia. "Hi ha dos tipus principals de forats negres –explica–: els estel·lars, que provenen de la mort d’una estrella i solen tenir 10 cops la massa del sol, i els supermassius, que tenen més d’un milió de masses solars i són al centre de les galàxies". "Els que estudio jo –continua– se situen al mig i estan a les galàxies nanes. Amb el telescopi James Webb pensem que podrem detectar aquests forats negres de quan l’univers era molt jove, quan es van formar". Mezcua és investigadora de l’Institut de Ciències de l'Espai (ICE) del Consell Superior d'Investigacions Científiques (CSIC). L’entrevistem amb motiu del Dia Internacional de la Dona i la Nena en la Ciència, que se celebra cada 11 de febrer.

¿La presència femenina en el camp de l’astrofísica és baixa?

— Quan jo estudiava érem poquíssimes. Que acabéssim la llicenciatura, potser érem cinc. Però després, les que fessin un doctorat, un postdoctorat i aconseguissin una plaça fixa, encara menys. De tota manera, crec que les coses han canviat una mica.

¿Al llarg de la seva carrera ha trobat alguna dificultat pel fet de ser dona?

— Directament no, perquè vull pensar que als comitès hi ha un cert balanç i això es té en compte. Sí que m’ha passat, però, de vegades, en algun congrés, que altres científics, homes, m’han fet algun comentari fora de to.

¿Aquests comentaris anaven en la línia de menystenir la seva feina?

— No, em deien que era molt guapa o si em volia casar amb ells. Comentaris que no tenen a veure amb la feina.

...

— Durant la carrera teníem un professor molt masclista i estic convençuda al 100% que, no només a mi sinó a altres noies, ens abaixava la nota pel fet de ser noies. Recordo anar a la revisió d’un examen en què m’havia posat un vuit i mig, però jo pensava que ho havia fet tot bé i vaig anar a preguntar què estava malament. Vam revisar l’examen punt per punt i no em va saber dir què estava malament. Perquè tot estava bé. "Aleshores per què m’has posat un 8,5 i no un 10?", li vaig preguntar. I no va contestar.

Va rectificar la nota?

— No, era un senyor que se sap que és molt masclista. És l’únic cas que m’he trobat que m’hagi afectat.

Quins són els seus plans de futur professional?

— El meu objectiu sempre havia sigut aconseguir una plaça fixa aquí i això ha passat recentment. Ara la idea és quedar-me. Fem estades, això sí; potser marxem dos mesos, tal com vam fer aquest estiu, i ho fem amb els nens. Però anar a viure fora dos anys, de moment, no m’ho plantejo.

¿Creu que en el món de la ciència hi ha algun tipus de discriminació per gènere?

— Hi és, però cada cop està més controlada. Depèn molt del país i de la institució, però n'hi ha hagut molts casos. Potser no surten a les notícies, però hi ha hagut directors o gent amb plaça fixa a qui s’ha acomiadat per aquests motius. El biaix hi és però cada cop hi ha més comitès i s’avisa molt a tot arreu.

¿Aquest control i els avisos estan aconseguint que el biaix no sigui tan acusat?

— Crec que sí. Ara mateix estic organitzant un congrés, per exemple, i com que al nostre camp hi ha més homes que dones és molt fàcil, sense voler, convidar ponents que siguin homes, perquè són els que predominen. Però ens estem esforçant perquè no sigui així i estem buscant dones en el camp que també siguin sèniors. I hi són, però potser són una de cada deu. I que t’avisin i t’ho recordin ajuda que tu facis l’esforç.

Els periodistes moltes vegades es troben amb dones que prefereixen no parlar perquè diuen que no en saben prou d’un cert tema, però en canvi els homes no ho diuen tant.

— Jo ho he fet. Si em truquen per parlar d’exoplanetes, dic que no tinc el coneixement, però és cert que no he vist mai un home que contesti així. Suposo que n’hi deu haver algun que ho faci.

Què li diria a una nena interessada en la ciència?

— M’agradaria encoratjar les noies, si pot ser des de l’escola, que no els faci por la ciència, que si algú els diu que és molt difícil o que a la ciència hi ha molt poca gent i no té sortida, no els facin cas. Que vegin que això no és veritat. Dedicar-se a la ciència costa, com qualsevol altra cosa, hi ha un esforç al darrere, però per ser noies no han de fer-se enrere, sinó animar-se a tirar endavant. Si a algú li agrada fer enginyeria encara que tot siguin homes, doncs endavant. A més, m’agradaria subratllar que es pot ser dona investigadora, tenir fills i arribar a tenir una plaça fixa. Hi ha gent que es dedica completament a la vida professional perquè creu que per arribar lluny s’ha de sacrificar la família, però no és així. Es pot fer tot. És complicat, però es pot fer.