Aconsegueixen un retrat robot del càncer en joves
L'estudi genètic més complert que s'ha fet fins ara sobre aquests càncers descobreix mutacions específiques i un desequilibri del sistema immunitari que apunten a tractaments més efectius
El procés de desenvolupament d’un càncer és lent. Des de la primera lesió a la cèl·lula que es convertirà en maligna fins que la malaltia és detectable amb les tècniques actuals solen passar dècades. Els càncers, doncs, no apareixen d’un dia per l’altre per culpa d’un disgust o un estrès puntual, com es diu a vegades, sinó que necessiten molts anys per evolucionar. Per això se solen veure en edats avançades. Aquest fet, àmpliament demostrat, xoca amb una realitat evident: què passa amb els càncers infantils i juvenils? En teoria, no haurien d’existir. Aquest misteri preocupa als científics des que es van entendre les bases moleculars que hi ha darrere la malaltia, però encara no se n’ha trobat una resposta satisfactòria. Ara, un nou estudi publicat a la revista Cell Reports proposa que hi ha diferències importants a nivell genòmic i molecular entre els càncers dels adults joves i els que es veuen a la vellesa, i que això podria ajudar a trobar tractaments més específics.
Un procés llarg
El càncer és un trastorn genètic, la qual cosa no vol dir que normalment s’hereti (el percentatge de càncers causats per haver nascut amb un defecte a l’ADN és només del 5-10%), sinó que s’origina per una acumulació de diversos canvis al genoma. Se sap que, en la immensa majoria de casos, el càncer comença en una sola cèl·lula, que patirà una mutació de manera espontània o a causa de l’exposició a substàncies químiques o a la radiació. Aquesta mutació afectarà l’activitat d’un gen clau per a les funcions cel·lulars i, en molts casos, el problema s’acabarà aquí, perquè s’activaran una sèrie de sistemes interns de defensa que ho solucionaran. Si no se’n surten, destruiran la cèl·lula. En les poques ocasions que això no és possible, la cèl·lula pot experimentar una altra mutació, i després una altra, i una altra, cada cop més freqüentment perquè en algun moment el seu genoma deixa de ser estable. En cadascun d’aquests passos, la cèl·lula original adquireix propietats noves que li permeten fugir de l’estricte ordre que regeix tots els teixits, multiplicar-se constantment i passar aquests “poders” a les seves filles.
Per tant, les fases de formació d’un càncer són llarguíssimes, perquè requereixen una sèrie de mutacions que activin i desactivin gens importants. A més, durant tot aquest recorregut hi ha una lluita entre les cèl·lules que es comencen a comportar de manera anàrquica i els mecanismes de protecció de l’organisme, que inclouen un sistema immunitari capaç de reconèixer i eliminar les cèl·lules que fugen de la normalitat. La major part d’aquest recorregut passa sense que ens n’adonem, i normalment no dona senyals fins que el càncer ja ha començat a guanyar la guerra a l’organisme. En aquest context, el càncer en la gent jove costa d’entendre, per la seva rapidesa i, encara més, perquè en els últims anys la incidència ha anat a l’alça.
Una anàlisi genètica pionera
Per aclarir aquest dilema, el grup dirigit per l’investigador Kuan-lin Huang, de la Icahn School of Medicine at Mount Sinai, a Nova York, va analitzar els canvis genètics de 14 tipus diferents de càncers, i en va comparar 1.757 que s’havien detectat en persones abans dels 50 anys amb 3.608 d’aparició tardana, més habituals. És un dels estudis més complerts d’aquesta mena que s’han fet fins ara, perquè normalment no s’analitzen els gens de càncers de les primeres dècades de vida. El que van veure de bon principi és que, com era d’esperar, hi ha menys mutacions en els càncers dels joves. Però, en canvi, segueixen un patró típic que no es veu en els altres. A més, la resposta immunitària al càncer era diferent: els joves tenien menys interferó (una molècula que activa les defenses) i macròfags (unes cèl·lules immunitàries que eliminen altres cèl·lules), i més cèl·lules Th (associades a un pitjor pronòstic). Això fa sospitar un desequilibri immunitari que afavoriria que el càncer evolucionés més ràpidament per falta de barreres adequades.
La troballa més rellevant de l’article és que d’aquests estudis genètics n’acaba emergint un perfil de mutacions i alteracions al genoma molt més freqüent en els càncers dels joves. Això és important per saber com s’han desenvolupat, però també per dissenyar fàrmacs dirigits que puguin aprofitar aquestes febleses específiques i ser més efectius. De fet, els autors assenyalen unes dotzenes de mutacions específiques dels càncers joves que ja tenen tractaments validats i que es podrien prioritzar en aquests pacients.
Encara queda molt per entendre per què en algunes persones el càncer es genera tan ràpid i quins camins particulars segueix. Un dels principals obstacles és que, com que són menys freqüents (només un 4% es veuen per sota dels 35 anys) i tenen un alt percentatge de curació (fins al 80% dels càncers infantils), es destinen pocs recursos a estudiar-los, en comparació a la resta. Però és evident que es tracta de malalties amb un impacte social important i que requereixen un tractament diferent, no tan sols perquè tenen una genètica única, sinó per que hi ha una resposta immunitària que potser és menys efectiva.