40 segles de literatura i epidèmies

“Que hi hagi una plaga”, va demanar Enlil als grans déus, perquè la humanitat havia crescut massa. “No puc dormir a causa del seu gran escàndol”, diu Enlil, un dels déus que apareixen en el poema mitològic Atra-Hasis, elaborat en llengua accàdia i escriptura cuneïforme entre el 1850 i el 1500 aC. Aquesta sol·licitud per acabar de forma dràstica amb una superpoblació molesta és el primer text que trobem a Literatura i pandèmia, una antologia a cura de Montserrat Camps Gaset publicada per Edicions de la Universitat de Barcelona.

Hi ha cinquanta textos que ens permeten veure com els diferents gèneres literaris han plasmat, al llarg de vora quaranta segles, la reacció humana a les epidèmies o bé a una malaltia com la lepra, marcada també per l’estigma i el rebuig. Aquest apassionant viatge ens permet constatar que una primera reacció, perdurable al llarg dels temps, era concebre la malaltia com un càstig i buscar culpables. Al costat d’això, també apareixen en el llibre textos mèdics, com els de Lluís Alcanyís, que, entre altres coses, el 1490 recomanava l’aïllament del malalt i renovar l’aire de la cambra.

Hem de passar més de mig llibre per arribar al segle XIX i constatar que la cerca de culpables perdura: Chateaubriand explicava que el 1832 a París s’acusava els comerciants d’enverinar begudes i aliments i que “uns quants individus foren esquarterats, arrossegats pel mig del carrer i precipitats al Sena”. Fins i tot Philip Roth a Nèmesi fa que el 1944, amb una epidèmia de poliomielitis, algú busqui una raó, un motiu, perquè “que sigui un virus que s’encomana no el satisfà”.

I això sembla que encara passa el 2021, tot i que per sort els successors d’Alcanyís han aconseguit oferir no només consells consistents sinó també remeis per controlar la tràgica pandèmia.