37 'premis Nobel' de física es concentren en un petit poble alemany per inspirar les noves generacions

Lindau (Alemanya)Amb tres preguntes en té prou. Primer escolta atentament durant cinc minuts la recerca d’una jove investigadora en astrofísica. Tot i que ell és expert en refredament per làser, a continuació fa dues preguntes, escolta les respostes i, finalment, llança una tercera pregunta del tipus "I si proves de fer això i allò altre?"

La cara de la jove investigadora canvia. S’il·lumina. No amb la llum de les estrelles llunyanes que estudia, ni amb la dels fluorescents de la sala, sinó amb aquella llum que va per dins però que es trasllueix a la mirada, perquè en realitat no és una llum, sinó un seguit de noves connexions neuronals que certifiquen que acaba de descobrir alguna cosa que no sabia. "No se m’havia acudit –diu–. Gràcies".

Això passa a les set i deu del matí en una saleta d’un hotel de Lindau, un bucòlic poblet a la riba alemanya del llac Constança que cada any acull una trobada amb desenes de premis Nobel (enguany són de física) i centenars de joves científics de tot el món. L’expert en làsers és Bill Phillips, guardonat el 1997 per atrapar i refredar àtoms amb làsers, un home especialment simpàtic i ocurrent que, immediatament després de la conversa il·luminadora, fa una promesa: "Tothom que, en qualsevol moment de la setmana, se m’apropi i em faci una pregunta tindrà un premi". I aixeca la mà per mostrar el guardó: una targeta amb la nova definició de les unitats de mesura (segons, metres, quilos...), que, gràcies a la física quàntica, ja no depenen de patrons com una barra o una esfera custodiats en una caixa forta de París, sinó que prenen com a referència constants fonamentals de la natura.

18 hores de ciència al dia

Els dies són llargs, a Lindau. Comencen a les set i sovint s’acaben tocada la mitjanit. Tot el que hi passa està dissenyat per fomentar la conversa, l’activitat que, segons l’enyorat Jorge Wagensberg, més impacte pot tenir en el coneixement d’una persona; més que la lectura, més que una classe magistral. Des de l’esmorzar, a peu dret i seguit d’una taula rodona fins als passejos en petits grups per la riba del llac, passant per incomptables xerrades, debats, dinars, cafès, trobades casuals o buscades i una sortida en vaixell que molts cops acaba en karaoke.

Aquest esperit d’intercanvi és, justament, el que va impulsar dos metges alemanys a idear l’esdeveniment el 1951, amb l’objectiu que la ciència teutona reconnectés amb l’escena internacional després de la guerra. Va començar gràcies al mecenatge de la família reial sueca, els Bernadotte, que encara en són un dels principals patrocinadors, ara amb la cara visible de la comtessa Bettina Bernadotte. Una comtessa que, aparentment, té poc de comtessa. Assisteix a moltes de les sessions científiques i, per exemple, durant un dels descansos, fa cua com qualsevol per a una tassa de te. Quan arriba a la gerra d’aigua calenta, recull els embolcalls de plàstic escampats sobre les estovalles, els deixa al pot que fa d’escombraries i el recol·loca lleugerament. Després d’observar-la, no puc evitar alinear la capsa dels tes amb la nova posició del pot. La comtessa aixeca la mirada i intercanviem un somriure de complicitat i amor per la simetria.

Una cosa semblant passa amb els premis Nobel. Tenen una mena d’aura que els situa en un estrat diferent de la resta, com si fossin éssers purs de llum i coneixement. Però tothom coincideix que no és així. Almenys els que accedeixen a venir a Lindau. "Més enllà de la part científica, el que més m’ha impactat és el factor humà dels premis Nobel –explica Adrià Canós, un investigador en ciència de materials a la Universitat de Graz (Àustria) que ha assistit a la trobada–. Són persones sorprenentment humils que m’han aportat consells de tota mena", afegeix.

Un dels premis Nobel amb més capacitat de produir aquest tipus de consells i, en general, autèntiques perles sobre qualsevol tema és Steven Chu, que va compartir el premi Nobel del 1997 amb Bill Phillips i va ser secretari d’Energia del govern de Barack Obama entre el 2009 i el 2013. Cada vegada que obre la boca en deixa anar un parell o tres. Expert com és en el sector de l’energia, en una taula al voltant d’un cafè rumia en veu alta que, si tant es diu que ja tenim la tecnologia per fer la transició energètica però que falta voluntat política, és que potser la tecnologia no és prou madura. I el seu consell a l’hora d’escometre qualsevol repte és començar pel més difícil, de manera que si has de fracassar ho facis ràpidament i puguis passar a una altra cosa.

 Sopars vora el llac

Per a Alba Vika Sánchez Bernal, que ha acabat un màster després de llicenciar-se en física i matemàtiques a la Universitat de Barcelona i que també és a Lindau, "el més interessant és que pots parlar amb els premis Nobel en petits grups". "Està sent una de les millors experiències científiques de la meva carrera i una experiència vital sense precedents", constata Marc Botifoll, un altre jove científic assistent que tot just ha acabat el doctorat a l’Institut Català de Nanociència i Nanotecnologia. "Veure els premis Nobel genuïnament interessats en la meva feina és un honor; me’n vaig a dormir cada dia sentint-me un privilegiat", assegura.

Aquesta proximitat és possible gràcies, en gran part, al programa social de la trobada. Un vespre, per exemple, hi ha un sopar a la vora del llac. A la cua de les begudes, Brian Schmidt, premi Nobel el 2011 per descobrir l’acceleració en l’expansió de l’univers gràcies a l’observació de supernoves distants, es debat entre el vi blanc i el rosat. Després de dubtar uns instants, es decanta pel blanc, un moscat de la zona. Si és capaç de triar les supernoves adequades per mesurar l’expansió de l’univers, és capaç de triar un bon vi, penso. Així que em decideixo també pel moscat.

A les taules, Anne L’Huillier, premi Nobel el 2023 per generar polsos de llum ultraràpids, diu que li agradaria que hi hagués més dones en física i que sent el pes de la responsabilitat d’inspirar les noies joves, però que vol que es deixi de parlar d’homes i dones i es parli només de física, perquè aleshores voldrà dir que hi ha igualtat.

Mentre passejo per la riba del llac penso si no podríem, ni que sigui modestament, a la nostra escala, reproduir aquest esdeveniment amb tant de potencial inspirador per a les noves generacions de científics. Tenim premis nacionals de recerca (i podríem convidar alguns premis Nobel). Tenim joves investigadors. No els podríem ajuntar un cop l’any en un format semblant?

L’acidesa del moscat alemany em distreu. Mala tria –un fracàs ràpid; Chu n’estaria orgullós–. Sembla que no és el mateix seleccionar supernoves que un bon vi. Vaig a buscar-me’n un de rosat mentre penso què puc preguntar a Bill Phillips. Alguna cosa sobre el segon, potser. Per què és la unitat que està definida amb més precisió? Vull tornar amb la meva targeta del nou sistema d’unitats a la butxaca.