L'efecte Red Bull amenaça l'amateurisme del fet casteller

BarcelonaLa lluita els últims anys per controlar els drets d’imatge de les colles castelleres ha desvirtuat el context d’aquesta tradició centenària. Els castells han viscut el seu moment més dolç tant pel que fa al reconeixement social com pels resultats tècnics i el nivell de participació assolit. En set temporades s’ha passat de poc més de seixanta agrupacions a un centenar. Els mitjans de comunicació s’hi han abocat de manera incondicional i gairebé han esdevingut l’esport nacional del moment.

L’estadi és ple de gom a gom, el públic embogeix perquè la colla groga es disposa a alçar un tres de deu emmanillat que no ha provat mai fins ara. A una banda criden les animadores i a l’altra es preparen els equips mèdics. Les cases d’apostes tanquen les jugades dos minuts abans que sonin les gralles. Al videomarcador el patrocinador que organitza l’esdeveniment anuncia el premi econòmic per fer l’aleta i la prima per descarregar el castell. El públic esclata en aplaudiments tot onejant les banderes de les seves colles mentre els setze escollits surten del túnel de vestidors. Els tres nous fitxatges han donat molt bon resultat aquesta temporada i això ha reportat nous patrocinadors a la camisa de la colla; una camisa que llueix bona part del públic. Mentre els castellers es preparen els protectors, els àrbitres confirmen que tota l’equipació és reglamentària. El cronòmetre es posa a zero i el jutge principal dispara la pistola que marca l’inici de l’actuació.

Els castells no són una activitat professional i, encara que ho volguessin, haurien de canviar molt les coses perquè poguéssim dibuixar un panorama com aquest. En plena cresta de l’onada, l’any 2016, les principals actuacions van esdevenir un important pol d’atracció per a mitjans de comunicació de tot el món i el Concurs de Castells en va ser la punta de llança gràcies a 'l’efecte Red Bull'.

Els reportatges publicats al llarg dels anys en mitjans de repercussió mundial com la BBC, la revista 'National Geographic' o el diari 'The New York Times' van quedar empetitits al costat d’un vídeo de curta durada que Red Bull TV va llançar a les xarxes socials durant la vint-i-sisena edició del Concurs de Castells. La televisió de la marca de begudes energètiques, habituada a col·laborar en esdeveniments d’esports de risc i d’aventura, va retransmetre el certamen en anglès amb els comentaris d’Albert Mercadé i Francisco Montoya. A part d’un seguit de vídeos contextualitzant l’activitat i del mateix resum de l’exhibició –publicat en diferit–, se’n van separar algunes peces destinades a les xarxes socials. En va destacar una que mostrava l’execució del tres de deu amb folre i manilles dels Castellers de Vilafranca: en només dos dies va plantar-se als 6,6 milions de visites. Cinc mesos més tard, el vídeo ja superava els 100 milions de reproduccions només a Facebook, el milió i mig de comparticions i 600.000 “M’agrada”.

Tal com explica Miquel Botella, cofundador dels Castellers de Sants i autor del llibre 'Castells: una història d'èxit', la publicació de Red Bull “pot portar a engany perquè veure en un vídeo un moment d’un castell extraordinari corprèn, impressiona, però és molt diferent de veure una retransmissió castellera”. Tot i així, l’any 2017, aparentment sense previ avís, va esclatar la batalla pels drets d’imatge del món casteller. Segons Guillermo Soler, llavors gerent de la Coordinadora de Colles Castelleres de Catalunya, la gestió “havia estat la mateixa des de feia pràcticament 20 anys i durant aquest període ningú mai l’havia qüestionat” però “el desenvolupament a nivell legislatiu va fer que es comprovés que efectivament aquests drets existien i que, tot i que el dret a la informació estava protegit, produir una transmissió d’una diada sencera entrava en una altra dimensió, allò ja no era informació sinó entreteniment”.

La irrupció amb força de la Xarxa de Televisions Locals, que des de ja feia alguns anys anava ampliant la seva programació, i la bombolla generada per aquell vídeo que havia fet la volta al món van accentuar una discussió tècnica que va acabar decapitant la junta de l’agrupació de colles. Jordi Grau, president de la Coordinadora, va presentar la seva dimissió i el següent curs va començar amb l’elecció d’un nou equip de treball.

“Tot es va resoldre en el moment en què els tècnics van poder-ho valorar amb tranquil·litat –recorda Soler–. “El problema va ser que la gent va confondre la propietat intel·lectual amb els drets d’autor”. “Aplicar aquesta llei al patrimoni immaterial sempre és complicat. Si en lloc de castells haguéssim parlat d’un grup de músics i una gent ballant segurament hauria sigut molt més fàcil d’entendre i ningú ho hauria discutit”.

L’escenari de creixement constant en l’entorn econòmic de les torres humanes va portar a registrar a l’Oficina Espanyola de Patents la marca oficial del món casteller amb l’objectiu de protegir la imatge de l’activitat, aconseguir més projecció i aprofitar oportunitats per generar ingressos que poguessin ajudar al seu finançament. Llibres, jocs de taula, productes tèxtils, vins, caves i fins i tot un vermut van apostar per sindicar-se sota d’aquest segell aprofitant la projecció que això suposava.

El seu magnetisme va esdevenir tan potent que fins i tot va servir per atraure projectes d’emprenedoria com el que Iolanda Rovira, Mireia Casals i Lleonard Robert van posar en marxa sota el nom de Cims. Si bé la seva idea no estava enfocada al món dels castells, un cop es va anar coent va anar agafant “gust de cohesió social, de pinya i d’equilibri”. Iolanda Rovira reconeix que en cap moment l’eix del seu producte havia de ser aquest però finalment hi va acabar “encaixant com un guant”.

“El mercat hi és i l'interès que mou també. Els valors que transmeten els castells i la seva majestuositat es poden 'explotar' encara més”, explica l’equip de Cims, que ha detectat, d’una banda, que alguns aspectes com el marxandatge no s’han treballat suficient i, de l’altra, que encara “no es treu prou profit de l'interès que desperta l’activitat a través del turisme”. Mireia Casals apunta fins i tot la possibilitat de desenvolupar estratègies des del departament de Cultura i Turisme, per exemple.

Com es viu el procés de professionalització dins del món casteller?

L’any 2010 els castells van ser reconeguts al llistat representatiu del Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat de la Unesco. Tant en el resum de l’element com en la seva definició i identificació dels grups interessats, les torres humanes catalanes es van autodefinir com una activitat amateur.

“L'existència de les colles, que segueixen sent totalment aficionades, és la prova de la seva voluntat de mantenir aquesta tradició viva. [...] És important tenir en compte que les colles es creen espontàniament sense cap estímul que no sigui el desig dels seus membres d’alçar castells, complir el seu potencial com a individus i com a grup, participar en una activitat col·laborativa i mantenir viva una tradició involucrada en la seva cultura”.

La simple idea de professionalitzar els castells va en contra de la idiosincràsia actual de l’activitat, però això no sempre ha sigut així. “Els castellers eren semiprofessionals fa cinquanta anys i només cal veure què eren llavors i què son ara –relata Guillermo Soler–. Els castells es converteixen en grans quan passen a ser amateurs”.

En el món de les torres humanes hi ha un consens molt important al voltant de dues idees bàsiques: el desig d’evitar una professionalització i la certesa que aquest pas implicaria canvis substancials. “Si hi hagués diners pel mig, a mi no m’interessarien; podrien ser molt alts, però justament el que a mi m’atrau és que ho fem perquè ens fa il·lusió i crec que no soc l’únic que ho veu així. El fet que siguin amateurs és un factor molt atractiu per a molta gent”, explica Miquel Botella.

Des del punt de vista de l’exgerent de la Coordinadora, la clau per a una hipotètica professionalització impulsada pels mateixos castellers passaria indispensablement per reduir la mesura de les colles, fent marxa enrere en el temps. “Per què les colles dels anys 60 eren grups petits? Perquè s’havien de repartir els diners i no feien castells més grossos perquè la cosa no donava per més”. És veritat que les construccions assolides al segle XIX van ser espectaculars, però per a Guillermo Soler això només és perquè les “colles funcionaven com equips de troncs” i anaven per les places supeditant els seus resultats a la col·laboració de la gent dels pobles on actuaven. “Com pagues un castell de deu pisos? Pagues als 700 castellers? Pagues per escalafó? No tindria sentit pagar el mateix a tothom i probablement seria impossible, però si jo sé que qui puja cobra molt més que jo que estic a la pinya, potser no m’hi fico, a sota. Ell haurà assajat més i tindrà més responsabilitat, però jo també m’exposo al mateix risc”.

L’altre camí, que sigui l’entorn qui impulsi la professionalització de les torres humanes, implica un risc més important, la pèrdua del control de la mateixa activitat. Si bé hi ha pocs estudis sobre aquest tema –i a més caldria actualitzar-los–, l’any 2012 la Fundació URV, conjuntament amb la Coordinadora de Colles Castelleres de Catalunya, va analitzar la gestió i organització de les entitats. El treball posava de manifest que les partides més importants en el finançament de les agrupacions arribaven en forma de subvencions i només prop del 20% el generava la contractació de l'activitat. La resta gairebé s'obtindria amb aportacions dels mateixos castellers i dels aficionats a través dels ingressos de la venda de marxandatge o de l’explotació de serveis com el bar dels locals de cada agrupació.

“Ara per ara és impossible que tothom cobri per fer castells, ja que la major part del pressupost, segons l’estudi, se n'anava a cobrir les despeses corrents, i quan volien [les colles castelleres] fer alguna mena d'inversió, per petita que fos, s’havia de recórrer a activitats extraordinàries com sortejos”. Jaume Gené, doctor de la Universitat Rovira i Virgili, va dirigir l’estudi, en què es va desglossar el pressupost anual de més de quaranta formacions. Si bé llavors no es van recollir els balanços comptables, sí que es van analitzar dades com el nivell d’ingressos al llarg de la temporada. Els pressupostos de les colles es movien ja el 2012 entre els 14.500 euros –per a les colles més modestes– i els més de 200.000. La mitjana del pressupost anual per cada casteller se situava al voltant dels 400 o els 500 euros, que es destinaven principalment a cobrir despeses de funcionament com el transport, el local o les activitats socials. “El cobrament per part del casteller es traduïa en forma de dinar a final de temporada, però ja llavors moltes colles començaven a cobrar-lo als seus propis membres”. El fet que les agrupacions estiguin constituïdes, per norma general, com a entitats sense ànim de lucre fa pensar a Gené que encara que “es passés a fer una mercantilització agressiva, buscant tot tipus d'actuacions i lluint publicitat a la camisa, tampoc donaria per poder pagar una quantitat mínimament significativa als castellers d'una gran colla”. Evidentment, les petites ni tan sols s’ho podrien arribar a plantejar.

Miquel Botella té molt clar que si encara no s’ha produït cap canvi en aquest sentit és perquè qui mana són els castellers i no els espectadors. “Si manessin els espectadors, el que voldrien seria emoció, que passessin coses molt de pressa, que la incertesa presidís les diades. Els castells es podrien convertir en una cosa més atractiva del que són però això aniria en contra dels seus protagonistes”. La situació és precisament la inversa al món de l’esport, una diferència que sempre s’ha defensat des de la zona més tradicional. “Coubertin, el pare de l’olimpisme, deia que els esports han d’estar dominats pels que els practiquen; fins tot era contrari a practicar-los en grans recintes amb molt de públic perquè pensava que havia de ser una cosa per a l’autosatisfacció dels esportistes”.

“Al segle XIX sí que era una cosa en què manava el públic, per això els castells eren tan populars, hi havia els Messis de l’època i cobraven per actuar”. Als anys seixanta es va apostar per un model en el qual primaven els concursos de castells, però l’aparició del nou model de colla castellera que imposarien agrupacions com els Nens del Vendrell, els Castellers de Barcelona, els Bordegassos de Vilanova o els Minyons de Terrassa faria que el públic anés perdent pes i que els castellers modelessin l’activitat al seu gust. “Ara –segons Botella–, perquè els castells es convertissin en una font d’ingressos i es pogués pagar a qui hi participa, caldria una revolució molt potent i contrària que fes que la televisió els fes canviar [...]. Es podria reconvertir en una cosa espectacular i fins i tot que hi hagués apostes o moltes altres coses”, però ¿hi ha camp per córrer més enllà del famós vídeo de Red Bull?

El recent acord segellat entre la Coordinadora de Colles Castelleres i la cooperativa Som per a la gestió dels drets d’imatge de les torres humanes allunya parcialment i momentàniament un dels actors principals en el joc de la professionalització, La Xarxa de Televisions Locals. Però Miquel Herrada, cap de l’àrea d’operacions de l’entitat creada per la Diputació de Barcelona, recorda que “fer un producte de molta qualitat” com ho és un programa de temàtica castellera –acompanyat de més d’una trentena de retransmissions– implica un “nivell d’inversió molt elevat”. Si bé el llançament de la plataforma de distribució de continguts en línia, Xala, es va arribar a interpretar des d’alguns sectors com una manera de monetitzar el projecte, Herrada reconeix que els ingressos van ser “simbòlics” en comparació amb una despesa que mai han aspirat a recuperar. “El percentatge de retenció de subscriptors va ser aproximadament del 85% i això suposa una gran fidelitat”, però les audiències no es poden comparar amb les d’altres activitats esportives. “L’últim Concurs de Castells [la diada castellera més mediàtica de l’any] va suposar una audiència agregada per part de les televisions locals de mig milió d’espectadors”, lluny dels millor 'shares' de la televisió.

Durant més de dos-cents anys d’història, el fet casteller s’ha adaptat als temps, ha superat guerres i fins i tot la repressió franquista; què no podrà fer en l’època de la globalització? Una comunitat capaç de resistir els cants de sirena i de mobilitzar-se unida quan toca, segur que serà una comunitat digna de protegir les essències de les torres humanes dels interessos econòmics que les envolten. Ara és el torn dels castellers, només d’ells depèn jugar la pilota o deixar-la rodar.