Leticia Dolera: “Fer castells és un acte de resistència en aquests temps de capitalisme i individualisme”
La directora ha rodat la sèrie ‘Pubertat’, que s’ambienta en el món casteller
El món casteller estarà ben present a les pantalles aquest 2025, amb l'estrena de la sèrie Pubertat a Max i 3Cat, dirigida per Leticia Dolera (Barcelona, 1981). El projecte es va iniciar ja fa bastants anys i aquesta tardor ha finalitzat el rodatge. En tot aquest temps, per tant, la directora s'ha endinsat en les colles i ha descobert un món desconegut per a ella fins ara.
Com sorgeix la idea de centrar la trama en el món casteller?
— La cultura popular es troba entre una mirada més tradicional, d'arrels i conservadora, i una mirada més progressista i de canvi. Per això penso que la cultura popular és un terreny idoni per explicar això. I un dia em va venir una imatge d'un castell, i ja no me la vaig poder treure del cap. Em semblava una metàfora idònia d'una societat perquè és un lloc on tens diferents classes socials, gent dels dos sexes, és intergeneracional... És com una petita societat, té diferents famílies, diferents opinions polítiques, diferents maneres de veure la vida, i que totes conviuen i formen part d'una mateixa colla, amb una mateixa finalitat. Llavors em començo a documentar i entrevistar amb gent de diferents colles. Tothom va ser molt generós i apassionat al parlar dels castells, i veure la passió a mi és una cosa que em fa un efecte rebot i també m'apassiona a mi. Vaig arribar a entrar en contacte amb el Kevin Prados [cap de colla dels Nens del Vendrell] i quan el vaig entrevistar vaig al·lucinar perquè em va donar una visió filosòfica dels castells. Vaig acabar a moltes diades dels Nens del Vendrell, perquè cada vegada xerrava amb el Kevin, i al final va acabar sent assessor casteller de la sèrie.
Què és el que descobreixes del món casteller quan hi entres?
— Una colla castellera és un motor social per a la gent del poble, del barri. És un espai on es pot fer xarxa. Un castell és una imatge que trobo visualment molt potent. El fet de veure gent sostenint gent. Es troben tres cops per setmana després de treballar per fer una cosa altruista. Fer castells és pràcticament un acte de resistència en aquests temps de capitalisme i individualisme. També m'ha sorprès que en un espai de tradició hi ha molta consciència d'autocrítica, d'un intent de ser realment millors, en l'àmbit ètic i també en un sentit polític de com ens relacionem entre nosaltres.
En la preparació de la sèrie també vas participar en algun assaig. T’hi veurem fer castells?
— Volia, però em vaig adonar que no podia. Tinc tanta responsabilitat en el projecte dirigint, escrivint i actuant, que era posar-me una pressió més i al final no pujaré a cap castell. Sí que estaré en una posició que no desvelaré.
Sí que compteu amb actors que tenen trajectòria castellera.
— La nostra protagonista (Aina Martínez) és una nena dels Nens del Vendrell. Vaig anar a una diada al Vendrell fa 3 anys i la vaig veure. Me'n recordo que la vaig mirar i vaig pensar "uau, té la mirada del personatge", però era una nena petita, en tenia 11. Al final em va costar més escriure la sèrie i l'Aina ja tenia l'edat del personatge.
La sèrie gira al voltant d’un abús a la colla. Quan i com decideixes abordar-ho?
— És un tema que m'interpel·la com a dona, la violència sexual, el consentiment... Com avui un adolescent, en una societat tan pornificada, no rep educació sexual als instituts. Vaig preguntar a les colles què farien en una situació així. He volgut retratar la humanitat que hi ha en una colla castellera, que intenta fer-ho bé, però no li surt bé a la primera. També a les famílies, perquè són diferents nens els implicats. Què faries si el teu fill o nebot està acusat d'agressió sexual i et diu que no ha fet res? La sèrie s'explica des de la vista dels adults, dels xavals i de la víctima. Pretén també mostrar els grisos i la complexitat d'aquest tema.