Bru Busom: "He après molt dels castells per escalar, i de l'escalada, com conservar la calma en els moments de tensió"

El món casteller i l’escalada tenen sovint punts en comú, tant per les similituds en l’activitat física com pels reptes que es poden anar aconseguint. Un dels màxims exponents d'aquests punts en comú és Bru Busom (Terrassa, 1992). Durant uns anys va ser un puntal de la colla castellera dels Minyons de Terrassa i actualment és guia professional i ha fet ascensions al Perú, la Patagonia o Alaska, entre altres llocs.

Comences amb l’escalada.

— Sí. Quan era petit, amb el meu pare anava a la muntanya i va ser on vaig agafar l'afició. Després vaig ser més gran i amb uns amics vam començar a anar al rocòdrom dels Minyons i hi escalàvem. A partir d’això ens vam aficionar als castells i vaig compaginar les dues aficions.

Què t'enganxa dels castells?

— El que em va enganxar en el seu moment va ser l'amistat. Vam entrar a la colla un grup d’amics que teníem una activitat per compartir plegats, en un espai on em sentia a gust per estar amb altres joves. Després vam anar descobrint la passió, les ganes, el compromís, els somnis, els reptes i tot el que comporta fer castells.

Els castells i l’escalada tenen elements comuns. ¿Això t’ha ajudat a compaginar les dues activitats?

— Sí, he après molt dels castells per escalar, com assumir un repte, com agafar-lo, com encarar-lo i com gaudir-lo. I després, també al revés, d'anar a la muntanya, com estar tranquil, conservar la calma en els moments de més tensió.

En quin moment fas el pas de dedicar-te a l’escalada?

— Ha sigut una evolució, tampoc ho he triat mai. Quan no hi havia fills, ho podia compaginar: viatjava, escalava tant com podia i podia anar a fer castells i trobar les feines que em permetien viure. Però arriba un moment que la família i la muntanya em demanen més i he hagut d'aparcar els castells. Els castells sempre els tinc molt presents, i per això he tingut ganes de tornar-hi. Tot són èpoques, sé que hi tornaré perquè el cos m'ho demana, tornar a estar amb aquella ambició, amb aquelles ganes, amb aquella passió compartida.

¿La unió de grup com una colla és el que més trobes a faltar?

— Sí, es veu molt diferent. En l'escalada són reptes més personals i els comparteixes amb els companys de cordada. Sí que tens aquesta il·lusió compartida amb algú més, però als castells els comparteixes amb molta més gent i té el punt superagraït d'aquesta alegria compartida.

Quins són els dos grans moments que has viscut amb l’escalada i els castells?

— Recordo especialment el 2015. Vam fer el 4 de 10, que per a mi era el gran moment de nivell casteller. Tota la nostra colla d’amics estava en llocs en compromís per aconseguir el màxim que s'havia fet en aquell moment. Va ser un punt d'inflexió molt gran per a tots nosaltres. I va ser marxar de fer aquest castell i al cap d’uns dies volava cap a la Patagònia, on vaig assolir el Cerro Torre, que era el gran objectiu que tenia a la meva vida. Amb la poca experiència que teníem en aquell moment, ho vam donar tot per aconseguir un gran repte. En qüestió d'un mes i mig vaig assolir dos reptes que sempre recordaré.

I quins són els teus propers reptes?

— El meu objectiu és continuar gaudint de tot i no perdre la passió. Això ho vaig aprendre fent castells, aquesta manera de somiar, que te’n vas a dormir i penses a veure si ens en podem sortir. Després ho he pogut portar a l'escalada. Aquesta il·lusió del que faràs els pròxims dies és una cosa que vull continuar tenint. Això ho trobo quan busco reptes de màxims i ho vull continuar trobant tant a l'escalada com als castells.

¿Creus que la tornada als Minyons serà a curt termini?

— Tampoc he deixat d'anar-hi mai. Al final és la quantitat d'implicació, i mai se sap quan puc tornar. La meva vida em porta també cap on em porta. No puc posar-me data per dir exactament quan tornaré, però sé que tornaré.