Ha arribat el moment de la Colla Jove de Barcelona

BarcelonaAra ja fa set anys vàrem fundar la Jove de Barcelona. Al moment de fer-ho érem una mica innocents i ens pensàvem que podíem tenir una evolució molt ràpida, ja que els fundadors teníem experiència tècnica en els castells i esperàvem poder tirar pel dret i evitar alguns errors que algunes colles poden cometre al llarg de les seves primeres temporades. La realitat, però, és diferent i, amb el pas de les temporades, ens hem adonat que per molt coneixement tècnic que tinguis (o et penses que tens), l'experiència de grup és quelcom crucial i assolir-la requereix el seu temps.

Aconseguir el repte de pujar dels set als vuit pisos és quelcom molt difícil, no només a nivell tècnic sinó també a nivell social. El repte és mantenir un gruix estable, motivat i convençut. Fins al moment de plantejar-nos el quatre de vuit, la colla Jove no havia tingut gaires problemes a l'hora d'assolir els castells de set; hi havia hagut algun que altre entrebanc, però res fora del que és normal. La nostra metodologia d'entrenament feia que portéssim els castells ben preparats a plaça i això ens donava confiança. Evidentment a l'atacar els castells de vuit, ens vam demanar la mateixa exigència, però els vuit pisos són la maduresa dels castells i t'ho has de creure, has de sentir-ho, no val només fer bones proves a l'entrenament.

Això ens ha portat un temps d'entendre-ho, quatre caps de colla diferents treballant el mateix castell, però no ha estat fins que ens hem afrontat a l'experiencia a plaça que vam trobar el desllorigador, vàrem saber calmar els nervis i apagar les pors. Tothom tenia clar que la diada del Poblenou representava un moment crucial per descarregar l'ansiat quatre de vuit. Ens hi havíem enfrontat a Sant Gervasi al juny i els nervis de la novetat ens van vèncer. Ho vam tornar a provar al Born, a la Diada Nacional, i en aquesta ocasió foren els temors i els dubtes els que varen poder més que nosaltres. Cada fracàs, però, va ser una lliçó que anava molt més enllà d'aquells somnis al voltant d'una taula quan la colla encara no tenia ni color de la camisa (el rum-rum del món casteller ens havia atorgat el groc, potser per tenir completes les peces del parxís a les colles de Barcelona). Vam arribar a plaça convençuts que aquell era el dia; i així va ser.

Quan els terços van baixar de les espatlles dels segons les emocions van esclatar; per fi la colla va celebrar els seu primer èxit després d'enfrontar-se a un castell de vuit. Per fi brollaven les llàgrimes descontrolades dels ulls de la gent, per fi la gent s'abraçava sense mirar qui era l'abraçat, les juguesques es començaven a pagar. I es que no només celebràvem el primer quatre de vuit, sinó que també celebràvem que havíem superat el nostre calvari, havíem vençut els dubtes sobre la capacitat de la colla i havíem fet una passa més cap a la maduresa castellera, aquesta maduresa que ens ha de permetre mirar més amunt i ser millors castellers.