Gralles, timbals i castells: una relació indissociable
El toc de castells és un dels components cabdals per a la pràctica castellera
"Sense músics no hi ha castells". Aquesta cantarella que se sent de manera esporàdica a les places mostra la relació indissociable entre els dos elements. El toc de castells –música de les gralles i els timbals que acompanya els castells– és un dels components cabdals per a la pràctica castellera.
L’origen d’aquesta relació el trobem des del moment més primogènit de la tradició. El ball de valencians –origen dels castells– ja n’incorporava i, quan la construcció humana se’n va separar, la música va seguir-hi present, tot i que encara no ho feia amb el so que coneixem avui dia. “La música ve del segle XVIII, però del toc de castells no se'n té constància fins al primer terç del segle XIX”, explica Joan Cuscó, autor del llibre El Toc de Castells. Història i històries d’una música.
Un origen popular
Del toc de castells no hi ha un autor concret, sinó que es va desenvolupant. Una de les referències més antigues és de Quadern d’Organista de Magí Sans de Vilanova i la Geltrú, mentre que la primera vegada que se’n va fer pública una partitura va ser l’any 1887 per part de Piu i Soler a Tarragona. “Els músics tocaven en diferents colles i s’anava modificant”, comenta Cuscó.
Així, l’autor del llibre afirma que des del principi ja hi havia pluralitat de tocs de castells, però en la dècada dels anys 80 s’estandarditzen dos estils, als quals anomenem "de Vilafranca i de Valls”, manifesta. Alhora, també hi ha alguna colla que n’ha recuperat d’antics, com és el cas dels Moixiganguers d’Igualada. Cuscó, per tant, reitera la rellevància del so de les gralles i els timbals per a la construcció. “No només acompanya, sinó que dona força i s’adapta als castells”, assegura.
Tocs tradicionals i noves incorporacions
Més enllà del toc de castells, hi ha altres músiques que també tenen el seu paper en el ritual casteller. Els més antics, tal com detalla Cuscó, són el toc de matinades i el toc de processó. Per altra banda, al segle XIX s’incorporen els tocs de retreta d’entrada i sortida. “A la llarga queda l’entrada a plaça, que és una marxa militar, i el toc de vermut de sortida”, exposa.
Darrerament, se n’han incorporat alguns que trenquen amb la tradició i que generen polèmiques. Aquests són, bàsicament, la sintonia de la sèrie L'escurçó negre i la Polca d’Ours, que s’han fet lloc principalment en colles novelles i fora de la zona tradicional.
Cuscó diu que la Polca ha aconseguit “crear comunitat”, ja que la ballen diferents membres de les colles, tant les castelleres com les de muixerangues al País Valencià. Alhora, comenta que “s’utilitza per aprendre els primers passos, mentre que grallers que toquen bé se la senten més llunyana”, com a arguments per entendre la discrepància que hi ha en certs sectors respecte a aquest ball.
D’aquesta manera, creu que encara cal esperar per saber com evolucionen al llarg dels anys aquestes músiques que s’han anat incorporant. “Les músiques quan estan vives van canviant”, conclou.
