Dona i castells: De planxar la camisa a una integració a mitges

Barcelona“Què vens a fer a la colla, a que et toquin el cul?”. Aquesta és una de les primeres experiències de la Mireia González quan va començar als Xiquets de Tarragona. La Mireia és molt jove i actualment és la presidenta de la colla tarragonina, i avui ha explicat la seva experiència com a dona dins el món casteller durant taula rodona organitzada per l’Ara Castells sobre el paper de la dona en aquesta tradició catalana bicentenària.

A dia d’avui és molt habitual veure dones fent castells i costa creure que fa poc més de 20 anys la seva presència era testimonial. Com va explicar Aina Mallol, excap de colla dels Xicots de Vilafranca, “durant molts anys la dona al món casteller planxava la camisa i poca cosa més”. És només a partir dels 80 quan les dones s’incorporen poc a poc en el sí de les colles castelleres, però aquesta integració ha sigut molt més lenta a la zona tradicional, on les colles amb més de cent anys d’història costa canviar molt les dinàmiques masclistes de tota la vida. Raquel Sans, vicepresidenta de la Joves de Valls, ha posat en valor que “les colles noves ja han nascut amb paper més igualtat i no han hagut de trencar maneres de fer de fa més de 200 anys”.

En els últims anys les dones han fet un salt de gegant en el seu reconeixement dins del món de les torres humanes però la seva situació encara està lluny de la normalitat desitjable. El seu paper sovint és relegat a una sèrie de posicions molt concretes en el tronc i en la base dels castells. Sovint la justificació per fer aquesta diferenciació és física: les dones als pisos alts perquè son més lleugeres i els homes als pisos baixos perquè son mes forts. “Oblidem-nos d’això”, ha reclamat l’Aina Mallol. Durant el seus anys de cap de colla, “vaig valorar les persones per les seves capacitats i no per si era un home o una dona”.

La maternaitat

Una altra de les discriminacions invisibles de la dona al món casteller és que la seva vida activa acostuma a ser molt més curta que la dels homes. La maternitat molt sovint és el punt d’inflexió, i a la majoria de colles, a la franja dels 25 als 40 anys és a la qual menys dones hi ha. L’Aina Serra, castellera de Sant Cugat del Vallès, va explicar el seu cas, que és l’exemple de molts d’altres: “Des que he sigut mare he deixat la colla ser castellera perquè dificulta molt la conciliació. No volia convertir-me en castellera florero”, va lamentar Serra.

Però allà on la discriminació és més visible és en la presència de dones en els càrrecs directius. Actualment només una desena de formacions compta amb una dona com a cap de colla, ni el 10% del total. L’Aina Mallol, ara ja no ho és, però recorda com a vegades intentava donar algun missatge amb un llengutge diferent al que habitualment feien servir els homes, “però a vegades perquè m’entenguessin havia de deixar anar algun ‘hòstia puta’”. Mallol ha recordat com a moltes colles hi ha homes que durant més de 60 anys han vist com el paper de les dones era simbòlic i els costa entendre que ara una d’elles els mani. La Mireia Gonzàlez, com presidenta d’una colla important com els Xiquets de Tarragona ha volgut explicar que, segons ella, “les dones tenim una sensibilitat emocional diferent per gestionar grups on a final de mes no hi ha remuneració econòmica; el lideratge masculí és més competitiu i individual”.

Masclisme al món casteller

L’acte organitzat per l’Ara Castells també ha servit per presentar l’embrió d’un pla de gènere que es vol implantar a la majoria de colles possible. Un cop del dones, amb esforços, poc a poc s’ha anat fent un lloc dins un món tan aparentment masculí com els castells, cosa que s’ha de qualificar d’èxit, també han anat apareixent problemes associats a un xoc de gènere: els masclisme, tant el visible com l’invisible. “Jo he sigut adolescent en una colla, i recordo com les nenes de la canalla, quan deixen de ser canalla i passen a ser joves, es barregen amb homes més grans i cal vigilar els perills que això suposa”, ha alertat l’Aina Serra. Per aquest motiu, i molts d’altres, als castellers del Poble Sec i a la colla Castellera Jove de Barcelona un grup de dones ha impulsant uns plans i uns protocols per prevenir –a través de xerrades i tallers– certes actituts masclistes. L’Ara Castells ha volgut agafar aquestes dues experiències puntuals, fer-les públiques i donar-li un impuls perquè altres colles es facin seus aquests protocols, per desgràcia encara tan necessaris. Marta Bolinches, castellera de la Sagrada Família i membre de l’Observatori de la Igualtat de la UAB ha explicat com una colla “és un espai intergeneraconal on es produeixen moltes relacions de poder”. Marta Boldú, de la Jove de Barcelona ha recordat que “cada colla castellera és una microsocietat o una macrofamilia” i s’hi reprodueixen els mateixos rols: “No hen tingut cap cap de colla ni cap cap de pinya, però la majoria dels caps de canalla han sigut dones”. Tal com ha clos un dona del públic: “Si un dia les dones ens plantem i fem vaga, no es podria fer cap jornada castellera”.