Castells i trastorns alimentaris: "A totes les xerrades a les colles en surten casos"
Les adolescents del pom de dalt o pisos superiors són les principals afectades, segons Jordi Juanico, pedagog i extreballador de la unitat especialitzada de l’Hospital Sant Joan de Déu
L’exigència del pes, la comparació amb els altres i els comentaris interns dins les colles. El pedagog, extreballador a la unitat de trastorns alimentaris de l’Hospital Sant Joan de Déu i expresident dels Minyons de Terrassa, Jordi Juanico, comenta que són els tres principals factors de risc que poden conduir un casteller a tenir problemes amb l’alimentació i desenvolupar un trastorn. Juanico diu que després que els n'arribessin alguns casos es va plantejar si els castells eren un factor de risc i va trobar que comportaven situacions paral·leles a la natació sincronitzada o l’atletisme.
Des del 2019 ha fet una vintena de xerrades entre colles castelleres per debatre sobre els trastorns alimentaris. L’educador assegura que en totes es troba molts casos de trastorns alimentaris entre els participants. Tants, que se'n sorprèn. Pel que ha vist, les persones que tenen més risc són noies adolescents que, en molts casos, estan fent el pas de deixar de ser canalla per començar a formar part del tronc als pisos superiors –tenen al voltant de 15 anys, una edat ja prou complicada–. Aquest procés, a més, planteja un repte per a les colles: ¿com poden acompanyar els nens que, en un curt espai de temps, “deixen de ser una estrella a no pujar als castells”?
Mirar més la tècnica que el pes
Juanico explica que als castells “s’hauria de tirar més de tècnica castellera que no del pes”. Assegura que això ha millorat els últims anys, però que “encara falta molta didàctica”. Fins fa no gaire, per exemple, encara es pesava els components del tronc abans de començar la temporada castellera. I això ja s'ha deixat de fer. Alhora, apunta que de vegades les famílies poden empènyer sense voler la canalla cap a un trastorn: “Hi ha una gran pressió sobre la canalla per arribar a fer un castell i els pares, sense voler, també poden arribar a impulsar que la canalla no mengi”.
Trobar espais per sopar
Un dels elements de prevenció que segons Juanico s’haurien de potenciar és trobar un espai perquè la canalla pugui sopar tranquil·lament, sense haver d'interrompre l'àpat amb presses per fer alguna prova de l’assaig. Aquest espai de connexió entre la canalla i els adults també pot ajudar a detectar si hi ha cap problema amb l’alimentació.
Així mateix, apunta que “per a bé o per a mal els castells no són una activitat professional i és complicat que les colles puguin tenir la mirada oberta a altres coses”, com ara estar atentes al sopar de la canalla. Tot i això, també critica que de vegades les colles, quan tenen coneixement d'algun cas, “miren cap a una altra banda” i el que caldria fer és justament acompanyar la persona afectada.
La Coordinadora de Colles Castelleres de Catalunya també ha donat suport a la iniciativa de Juanico i el 2017 ja va incloure el debat dels trastorns alimentaris a les jornades de seguretat i prevenció. Així mateix, recentment ha publicat vídeos de reflexió sobre la preparació física i els castells, un dels quals tracta la nutrició amb la participació de Juanico juntament amb Joel Brugues, nutricionista i casteller dels Xiquets de Reus.
