Biel Duran: “El grup humà i de confiança d'una colla castellera o d'una companyia de teatre són molt similars”

Els castells van ser la porta d’entrada de Biel Duran al món de la interpretació. Amb deu anys, quan formava part de la canalla dels Minyons de Terrassa, la casualitat va fer que fos l’escollit per ser un dels protagonistes de la pel·lícula La teta i la lluna, de Bigas Luna, ambientada a Valls i amb els castells de rerefons. A partir d'aquí, l’actor ha interpretat altres papers de l’auca barrejant castells i la seva professió.

Com arriba al món dels castells?

— Va ser totalment familiar. Els meus pares feien castells amb els Vailets de Gelida. Al cap d'uns quants anys els Minyons de Terrassa ens van proposar anar amb ells i nosaltres hi vam anar perquè teníem ganes d'anar a una colla gran.

I de cop comença la seva etapa professional amb la pel·lícula La teta i la lluna.

— Va ser pura casualitat, jo no havia fet ni els pastorets. Estava assajant amb els Minyons i va aparèixer un equip de càsting del Bigas Lluna. Vaig anar a fer una prova sense ser gaire conscient del que estaven fent. Amb el pas del temps em va anar picant el cuquet i he decidit convertir aquesta casualitat en una vocació, però al principi era un joc molt estrany.

A Nissaga de poder torna a fer el paper d’un casteller.

— Ja havíem gravat un tros de la sèrie i, com que estava ambientada al Penedès, teníem l'excusa ideal perquè el personatge comencés a fer castells. Va ser un regal poder compatibilitzar-ho i que tinguessin aquella presència en una sèrie que mirava tothom.

Tant en el món dels castells com en el de la interpretació hi conviuen diferents generacions. Hi troba similituds?

— Tant en el teatre com en els castells assagem. Ja és una cosa que diu molt sobre el tipus d'activitat que són. Després, el grup humà i el nivell de confiança que s'aconsegueix en una colla castellera o en una companyia de teatre són molt similars. Són dues activitats que comparteixen la passió i una part d'exposició al públic. Tant en el teatre com en els castells, si no es treballa bé en equip i no es confia en els altres, no es pot fer absolutament res.

Al cap d’uns quants anys torna a vincular-se als castells en retransmissions i al programa de castells de TV3. Té més exigència per demostrar coneixements castellers?

— No em va fer patir mai la part d’exigència perquè el rol que jo volia ocupar no era el d'un expert. Jo havia fet castells en un moment determinat de la meva vida, però no soc un analista tècnic. A mi m'interessava molt més acostar els castells a aquells que no en sabien gaires coses.

Tornar a estar en contacte amb els castells el reenganxa?

— Totalment. Els havia deixat de seguir i anava molt de tant en tant a veure els Minyons. Ara m'hi he tornat a enganxar i necessito veure castells amb força regularitat.

Últimament, ha escrit el conte infantil El secret de la faixa. Com és viure-ho des de la creació?

— Em va fer molta il·lusió que els Castellers de Sants m'ho proposessin perquè feia temps que li donava voltes. Escriure alguna cosa sobre castells fa molt de respecte, sobretot si és ficció, perquè és complicat decidir què vols explicar. Sabia que volia parlar d'un seguit de coses que a mi, de petit, em preocupaven: com enfrontar-se a les pors, com parlar amb els adults sobre alguns temes, la memòria de la colla...

L'última proposta és la nova sèrie de Leticia Dolera ‘Pubertat’, que tracta un tema delicat, com és el cas d’un abús en una colla.

— La Leticia és molt valenta per afrontar un tema com aquest. A priori tenia una certa por de veure per què havia triat els castells per parlar d'aquest descobriment sexual entre adolescents i del tema dels abusos. De seguida, quan m'he llegit el guió, m'han passat totes les pors perquè s'entén perfectament. La Leticia es mou en una línia molt fina i sap perfectament el que vol explicar i per què ho situa en el món casteller.

Encara té alguna cosa pendent en què t’agradaria barrejar els castells i la seva professió?

— Sempre he tingut ganes de mesclar ficció i castells des de l'escriptura o la direcció. També m'agradaria poder plantejar alguns formats i trobar alguna manera que els castells arribin al públic a través de la televisió.