L'altre 10 de la diada de Sant Fèlix

Vilafranca del PenedèsQuan un espectacle és rodó, molts cops cal buscar les raons més enllà del focus d'atenció. Ahir Jordi Bertran estrenava el seu paper com a cap de plaça a la jornada castellera més mediàtica del mes d'agost. L'actuació arribava carregada de novetats en l'aspecte organitzatiu però perquè tot funcionés calia també la complicitat dels protagonistes. La festa major de Sant Fèlix va demostrar que, amb la voluntat de tots, encara és possible fer més atractius els castells.

En arribar a la plaça de la Vila de Vilafranca del Penedès unes cintes d'aquelles que fa servir la policia separaven la part baixa del carrer de la Cort de la porxada lateral. A l'interior, un seguit de membres de protecció civil i voluntaris s'encarregaven d'evitar que no hi passés ningú que no fos casteller i d'informar aquells que demanaven què era el estava passant. No eren ni les dotze del migdia quan les colles ja esperaven als carrers de Sant Bernat i de la Cort per ocupar els seus llocs a la façana de l'Ajuntament. Tot i que l'hora oficiosa d'inici era dos quarts d'una, el primer castell s'alçava a les dotze i vint-i-dos, i no era pas un quatre de vuit que prepares ‘en un moment’, era, ni més ni menys, que el tres de deu amb folre i manilles dels Minyons de Terrassa.

Els que vam tenir l'oportunitat de seguir l'actuació des de certa alçada, o els que la van veure per televisió, van comprovar com entre ronda i ronda dues taques de color s'estiregassaven a cada banda de la plaça. Tot i que amb quatre formacions és impossible que dues que estan a tocar no facin castells seguides, el nou sistema d'actuació va dividir l'espai en dos i els castellers van facilitar el muntatge de les grans estructures per agilitzar un espectacle superb.

El ritme entre construcció i construcció va ser envejable tenint en compte que en la diada de dimarts van unir-se els millors castells de la història. Construccions mastodòntiques com les de deu pisos amb folre i manilles i estructures mil·limètriques com el quatre de nou sense folre van anar encadenant-se sense aturador. El públic va gaudir d'una diada sense pauses gràcies al sacrifici de les colles, que van preparar sempre el seu castell mentre algú altre estava actuant. Amb les noves normes, les colles no podien desmuntar el peu d'una estructura dos cops seguits sense perdre ronda i això va acabar d'ajudar que no hi hagués llargues aturades.

Si bé la durada va tornar a ser superior a les quatre hores, l'actuació no es va fer llarga, just tot el contrari. Les colles ho van posar tot de la seva part i no van perdre ni la concentració ni la disciplina. Les úniques aturades que hi va haver van ser les necessàries per celebrar un castell o perquè les assistències sanitàries poguessin fer la seva feina i fins i tot hi va haver flexibilitat perquè la Colla Joves Xiquets de Valls pogués acomiadar-se de la plaça amb un espadat encara que fos inferior als sis pisos.

Ahir els castellers van demostrar que no és certa la dita que quan un cosa funciona és millor no tocar-la. El fet casteller té encara marge de millora de cara al públic i iniciatives com les implantades a la diada de Sant Fèlix demostren que encara es pot anar més lluny i que només depèn d'organitzadors i castellers evitar la imatge d'una plaça buida a mitja actuació.