Ara Castells17/05/2018

“25 anys després, l'enxaneta del pilar ha sigut la meva filla”

Ariadna Vàzquez i Albert Colom recorden el primer castell de la colla de Sants

Efren Garcia
i Efren Garcia

BarcelonaAquest mes els Castellers de Sants celebren el seu vint-i-cinquè aniversari i a l'Ara ho hem volgut celebrar recuperant la fotografia del primer pilar de la colla. Diumenge, la pàgina central del diari mostrava la part superior de l'espadat amb el qual va començar tota una història que ha anat des dels primers castells de sis pisos fins als de gamma extra. Dos dels protagonistes d'aquella primera construcció, Ariadna Vàzquez i Albert Colom, encara segueixen al peu del canó i ara ens ajuden a donar forma a un aniversari tan especial.

Il·lusionada com ningú, ella ens confessa que ha representat tots els papers de l'auca a la colla: “Vaig començar fent de dosos, després he passat per diferents posicions de tronc, per la pinya, actualment estic fent de crossa als folres i les manilles i he passat per diferents càrrecs de tècnica i de la junta de la colla”. Però potser el rol més important és el de ser mare de canalla: “25 anys després, avui l'enxaneta del pilar d'entrada a plaça ha sigut la meva filla petita”. Sota seu, en aquella primera construcció de la colla, hi havia un jove nerviós. “No ho havíem fet mai i estàvem tots molt nerviosos. El record que en tinc és molt maco. Amb la plaça molt plena”. De fet els dos comparteixen les mateixes sensacions. Tot i que llavors tenia només 13 anys, a l'Ariadna se li va quedar gravada la imatge d'aquella plaça Bonet i Muixí “plena com no l'havíem vist mai, tret d'alguns concerts”. “Un diumenge a les dotze del migdia amb la plaça de gom a gom i amb tothom expectant pel que anàvem a fer”.

Cargando
No hay anuncios

Des de llavors, la formació ha anat canviant i han sigut moltes les persones que han vestit la seva inconfusible camisa grisa en record dels treballadors de l'Espanya Industrial. “Penses en aquella colla petita, molt familiar, molt de barri, i la veus molt diferent, tot i que mantenim molt l'essència d'aleshores”, explica Vàzquez. La clau potser és com han sabut mantenir l'esperit. Tot i el relleu generacional, l'Albert planteja que “és força important que un bon gruix de la gent que vam començar encara hi siguem”. És aquest nucli dur el que han sabut preservar l'essència i per això insisteix que “hem d'anar recordant-ho a la gent que va entrant perquè a vegades les ganes ens poden. Som la colla que som i hem arribat on hem arribat amb aquest estil”. I és que, tal com reconeix l'Ariadna, han hagut de fer “molta pedagogia sobre com som i com volem arribar a fer les coses, i això fa que siguem molt semblants a com érem llavors”. N'hi diuen “estil borinot”.

Cargando
No hay anuncios

En vint-i-cinc temporades ha plogut molt i aquell grup incipient que aprenia a mantenir l'equilibri uns a sobre dels altres ha arribat ja al capdamunt del món de les torres humanes. “No ens ho podíem ni imaginar. Admiràvem els castells de les altres colles. Els castells de nou ens semblaven enormes. De mica en mica t'hi vas apropant. Ara allò que admiràvem ho fem nosaltres”, recorda l'Ariadna amb l'orgull d'aquella nena petita que amb el pas del temps s'ha fet gran i ha aconseguit fer realitat un somni que semblava inabastable, “jo hi dono un valor molt gran”. Per l'Albert, en canvi, “tot té el seu moment": "Recordo que quan vam començar, cada castell era una gran fita. Un tres de nou o un dos de nou, per molts cops que els hagis fet, segueixen fent il·lusió però sí que és cert que al començament feies un tres de sis i quan el repeties semblava que fos el primer”.

Per un instant sembla que no hagi passat el temps, a l'Ariadna li brillen els ulls recordant amb la innocència d'aquella nena de 13 anys els primers castells de la colla. L'Albert somriu com un adolescent quan recorda aquella etapa. Tots dos han dedicat mitja vida als Castellers de Sants i res sembla apuntar que això hagi de canviar d'aquí vint-i-cinc anys.