Què hi fa Hongria a la UE?
Tots els països de la Unió Europea han ratificat el Tractat de Roma de 1998 i, per tant, estan subjectes a la jurisdicció del Tribunal Penal Internacional (TPI). Per això, em va sorprendre enormement que Hongria rebés el criminal de guerra Netanyahu, a qui el TPI ha acusat de crims de guerra i de lesa humanitat. Després, Orbán va anunciar la retirada d’Hongria d’aquesta institució.
Les lleis i les institucions internacionals són mecanismes civilitzats que ens hem imposat col·lectivament per resoldre conflictes i evitar la barbàrie. No podem triar respectar-les només quan ens convé ni amenaçar de menysprear-les o abandonar-les en funció dels interessos polítics. Davant aquesta situació, cal preguntar-se: què fa Europa davant aquest desafiament? Per què no expulsa Hongria de la Unió Europea? I el Tribunal Penal Internacional? Acusarà Orbán per encobridor?
Mentre l’encobridor Orbán continuï al poder, Hongria no hauria de formar part de la UE. I quan el poble hongarès esculli un president que respecti la democràcia i els principis fonamentals que la Unió Europea defensa, podrà sol·licitar-ne la reincorporació, i serà acceptat novament. Però fins aleshores, el seu lloc és lluny de la comunitat europea.
Miguel Fernández-Palacios Gordon
Madrid
No em podré independitzar
Cada vegada són més les ciutats en què resulta impossible viure. Habitatges convertits en apartaments turístics, preus desorbitats i espais de 40 metres quadrats disfressats d’estudis acollidors. Madrid, Màlaga, Barcelona, València, Santa Cruz de Tenerife... però també altres ciutats, potser no tan grans ni tan conegudes a la resta del país. Trenta quilòmetres separen la meva ciutat de Barcelona. Encara que, si ens fixem en els preus del lloguer, no semblen tants. 1.200, 1.400, 1.500 euros. Aquests són els preus dels tres pisos que s’anuncien a Idealista al meu barri. 221 euros per nit: aquest és el preu al qual es lloga, a Airbnb, un pis del meu mateix bloc. Jo ja no sé si visc a l’Eixample, a Sarrià, a Gràcia o a la meva ciutat, Terrassa. El que sí que tinc clar és que, ni ara, amb 21 anys, ni d’aquí molt de temps, em podré independitzar si aquesta situació no canvia.
Blanca Rodríguez Clemente
Terrassa
L’ajuda dels veïns
Fa uns dies vaig llegir a l’ARA un article que parlava del cas d’en Xavier, un veí de l’Eixample que ha vist com en pocs anys marxaven tots els seus veïns perquè un fons ha comprat l’edifici on viu. Tinc vuitanta anys, i al meu edifici alguns veïns de tota la vida també han hagut de marxar. Fa un temps ens ajudàvem els uns als altres quan algú estava malalt, o necessitava qualsevol cosa. Ara no conec a ningú i gairebé ni ens saludem a l’ascensor. La pandèmia ens va fer veure la importància de comptar amb l’ajuda dels que viuen a prop nostre. Va ser una situació d’emergència que va posar sobre la taula que els altres juguen un paper determinant en el nostre benestar. Només han passat cinc anys i sembla que ho hàgim oblidat.
Roser López
Barcelona
L’Hospital Clínic
Sempre hem dit que tenim bons hospitals públics. I és cert. La sanitat pública és un regal. M’agradaria donar les gràcies públicament a tot el personal de l’Hospital Clínic de Barcelona per la magnífica atenció prestada a un familiar. Tenen una actitud cap als pacients que seria molt criticada per aquells que avui tot ho troben woke, que és de total empatia. Així, la vida té un sentit.
Josep Robert Reig Miró
Barcelona
