El clima transfigurat
És esgarrifós contemplar com els estius s’allarguen i els hiverns es retallen, una alteració inquietant que fa pensar si alguna cosa ha trasbalsat el ritme natural de la terra. Veiem el clima de casa nostra com si es transfigurés, empès cap a una suavitat gairebé estranya, un recordatori llunyà d’allò que abans era l’hivern. Mirem cap al sud d’Espanya, on ja no coneixen el fred com abans, i el Pirineu, cada any més pobre en neu, amb els seus cims esquitxats però no vestits de blanc. És obvi que alguna cosa es desmunta sota els nostres peus, i, tanmateix, hi ha qui es resisteix a acceptar-ho, rebutjant la realitat del canvi climàtic amb una lleugeresa que sembla gairebé cega. Però, com no adonar-se’n? La producció desenfrenada, el consum insaciable, han desgastat la pell viva del planeta. I ara, qui n’assumirà la responsabilitat? Qui ha permès aquest xoc incessant que ha portat la terra fins al límit? Els recursos s’esgoten, i la pregunta que ens persegueix és: què cal fer? Fa temps que dic que la globalització és un verí, un malson que afecta tant el planeta com la gent, i arriba el moment de preguntar-nos, seriosament, si no n’hi ha prou d’aquest deliri. O hem d’esperar, impotents, que la natura ens faci justícia?
FRANCESCA BARTI I COMALAT
BANYOLES
El poder de desconnectar
Cada cop més joves decideixen apartar-se de la tecnologia, un fenomen que resulta sorprenent en una era digital. Molts s’han adonat dels riscos que porta la sobreexposició a xarxes socials i dispositius, des del deteriorament de la salut mental fins a la pèrdua de temps i de concentració. Aquests joves estan apostant per una vida més autèntica i menys digital, una decisió que mereix admiració.
És un recordatori que, encara que la tecnologia ofereix grans avantatges, també té els seus perills si no la fem servir amb mesura. Potser aquesta nova generació ens ensenyi que viure desconnectats, almenys una mica, és una manera de recuperar la nostra salut, les nostres relacions i la nostra pau interior.
CLAUDIA LEBRERO NAVARRO
SITGES
L’anunci de la loteria
Fa pocs dies es va presentar l’anunci de la Loteria de Nadal, que posa en relleu una paradoxa del nostre temps: vivim en un món hiperconnectat gràcies a la tecnologia, però, alhora, cada cop hi ha més persones que se senten soles i desconnectades. El protagonista de l’anunci, en Julián, que resideix en un poble desert de l’Espanya buidada, encarna l’abandonament que pateixen moltes zones rurals en un país cada cop més centrat en les grans ciutats. La resposta solidària que rep en Julián després que la seva història es faci pública és, tot i commovedora, un recordatori de la nostra hipocresia social. Per què cal que una història surti a la televisió per commoure’ns i fer-nos actuar? Si realment valoréssim les persones més enllà de l’atenció mediàtica, potser no seria necessari que en Julián se sentís sol. L’anunci ens mostra que, tot i estar disposats a compartir en moments puntuals, encara no hem après a practicar una solidaritat constant i genuïna en el nostre dia a dia.
ANNA PUIGPELAT GINÉ
BARCELONA
Universitaris oblidats
Estudiar a Barcelona és el somni de molts, però per a molts estudiants es converteix en un maldecap: la matrícula d’una universitat privada és cara, però sembla que un pis també és un luxe! Molts acaben buscant alternatives fora del centre o compartint pis en condicions poc ideals. Per sobreviure, els estudiants exploren opcions com residències religioses, pisos en zones perifèriques o intercanvi de treball per habitatge, però la situació continua sent complicada. La solució? Més ajuts i habitatge assequible! Si les institucions públiques apostessin de veritat per pisos protegits o subvencions d’habitatge per a estudiants, molts no haurien de triar entre educació i sostre.
CARLA BECERRA VILARDAGA
MANRESA
