Per què es vulnera el dret a l'elecció universitària?
Aquests dies arrenca el nou curs, també al conjunt de les universitats. Però ens trobem que la informació sobre l’oferta formativa existent facilitada per l’administració visibilitza de manera gairebé exclusiva els centres públics. La raó és probablement ideològica, però priva els estudiants i les famílies de conèixer el conjunt de les opcions existents. I els mitjans, probablement sense mala intenció, es fan ressò de les notes de tall obtingudes a la selectivitat com a única opció per accedir a determinats estudis als quals també es podria accedir en universitats d’iniciativa social amb altres condicions.
La dicotomia entre universitats públiques i privades d’iniciativa social o d’iniciativa mercantil admet nombroses consideracions. Fins i tot l’argument econòmic per a l’opció no sempre és vàlid. Per exemple, hi ha centres d’iniciativa social com la Facultat d’Educació Social i Treball Social Pere Tarrés-Universitat Ramon Llull, sense afany de lucre, que reverteixen els seus romanents en causes solidàries i que ofereixen propostes de qualitat amb la mateixa oferta de graus que centres públics. Pel que fa al preu, es donen situacions com les de famílies barcelonines que fan l’esforç econòmic de pagar l’allotjament o els desplaçaments diaris dels fills i filles a altres ciutats catalanes (Vic, Lleida, Tarragona, Girona) desconeixent que a Barcelona podrien cursar els estudis desitjats amb una despesa, inclòs transport, allotjament i àpats fora de casa, globalment inferior. I a més estudiarien en els centres més ben puntuats en els rànquings que avaluen la solvència de les universitats. A més, molts d’aquests centres ofereixen programes de beques que se sumen als ajuts públics.
Dificultar el coneixement a les famílies i estudiants de totes les opcions existents a l’hora de triar un centre universitari per una opció ideològica és un fet lamentable que conculca el dret a la informació. I, sobretot, obstaculitzar l’accés a aquest coneixement als que tenen menys mitjans per estar informats, amb l’objectiu que només optin pels centres públics, és una veritable injustícia.
JOSEP ORIOL PUJOL HUMET
DIRECTOR GENERAL DE LA FUNDACIÓ PERE TARRÉS
L’odissea del bus
Arribar a la capital no és fàcil, especialment des de les zones rurals, des d’on anar a Barcelona és tota una odissea. Cada diumenge milers d’estudiants van cap a la ciutat després del cap de setmana a casa. S’hi forma el caos mitja hora abans de la sortida, creuant els dits per tenir un seient, perquè el bus ja ve mig ple del Pirineu. Molts tenen una targeta de deu viatges que es pot carregar a dins, però només en efectiu: al segle XXI no accepten targetes i molts cops no accepten ni bitllets de cinquanta per pagar quaranta-cinc euros que val l’abonament.
Si no ets de la capital de província, només hi ha dos busos per dia, sabent que el diumenge la demanda es triplica. Però tant se val, perquè sigui quina sigui la ciutat, acostumen a ser mínim dues o tres hores de viatge. I em pregunto: per què a Catalunya el sistema de transport es va quedar trenta anys enrere? Es lluita per reivindicar les zones rurals, però la realitat és que els serveis bàsics sempre estan endarrerits.
ANNA PUIGPELAT GINÉ
BALAGUER
Demanar perdó
L’horror del Pròxim Orient no té límits. Els països occidentals haurien de reflexionar sobre la seva responsabilitat històrica del colonialisme en aquella zona i actuar en conseqüència. ¿No exigim a Espanya que demani perdó pel que va fer a Amèrica? Doncs en aquest cas encara més, perquè les metròpolis hem sembrat el conflicte en aquella regió.
CARME SÀNCHEZ
L’HOSPITALET DE LLOBREGAT