La dialèctica de l'amic/enemic
Davant la situació política que estem vivint, de manera especial a Occident i concretament als Estats Units davant les properes eleccions, crec important recordar que els Estats Units es van construir gràcies a la fecunda tensió entre els valors de la Il·lustració i els valors de la fe religiosa. Els dos corrents i els seus seguidors creien que existia la veritat. Els dos corrents feien servir paraules que significaven el mateix per a tots. Aquesta tensió ideal va desaparèixer fa dècades. La postveritat ha contribuït molt a erosionar els elements de la ciutat comuna, que han estat substituïts pel nihilisme. Al meu entendre és necessari emplenar el buit. No es pot viure gaire temps en el no-res. I la dialèctica política ha ofert a liberals i conservadors un sentit de pertinença. Un sentit de pertinença, en aquest cas tòxic, que necessita per aguantar-se dret la negació de l’altre. I així la radicalització i la violència verbal acaben ocupant grans espais. L’espiral de polarització creix des de fa dècades sense que cap de les dues parts tingui capacitat ni voluntat per frenar-la. Els Estats Units, com una bona part d’Occident, necessiten entendre el que en un altre temps estava molt clar: la política ajuda a fer millor la vida de la gent, però no pot ser una font de sentit basada en la dialèctica de l’amic/enemic.
JESÚS DOMINGO MARTÍNEZ
GIRONA
Els joves ja no saben parlar
Felicito la Sra. Elena Losada pel seu article “Els joves ja no saben parlar?”, publicat a la secció d’Opinió de l’ARA aquesta setmana. Cada paràgraf es un encert. L’autora contesta la qüestió que planteja al títol de l’article afirmativament. No podria ser d’altra manera, si els joves d’avui no miren altra cosa que el mòbil. Els han entabanat amb aquest aparell i no saben fer res més que estar-ne pendents dia i nit. És increïble on hem arribat, en una època que molts consideren el nou Segle de les Llums. Diria, però, que a l’objecte de la crítica s’hi podrien afegir molts adults.
ÀNGEL MARCO
PALLEJÀ
Bicing: acostumats a la ineficiència?
Vull expressar la meva disconformitat amb el servei públic de bicicletes de la nostra ciutat. És inacceptable que en moltes ocasions no hi hagi bicicletes disponibles a les estacions, cosa que converteix aquest servei en una promesa buida. Ens han mal acostumat a un servei pèssim, poc eficaç i gens cuidat. A sobre, rebem missatges automàtics amb excuses sobre com no funciona el servei (fins i tot en hores baixes de consum), cosa que demostra una clara falta de compromís amb els ciutadans que depenen d’aquest servei. És urgent que es prenguin mesures per millorar la disponibilitat i el control del sistema. S’està oferint un sistema públic de mobilitat sostenible que hauria de ser excel·lent i punter però que no és satisfactori ni eficaç.
JORDI PINO
BARCELONA
Llegir i viatjar
Quan viatjo m’agrada llegir un llibre significatiu del país que visito. Aquest estiu he gaudit de la lectura de la novel·la Alí y Nino, firmada amb el pseudònim Kurban Said, mentre he viatjat i conegut l’Azerbaidjan. El llibre és un clàssic de la seva literatura. L’Alí, azerbaidjanès i musulmà, i la Nino, georgiana i cristiana, en són els protagonistes. La novel·la està situada a Bakú, a principis del segle XX. La història d’amor que narra té com a contrapunt les difícils relacions entre els països del Caucas, les diferències entre Orient i Occident i la cultura d’Àsia i la d’Europa. És un bon llibre per entendre més aquest país, que es va transformar amb el petroli a finals del segle XIX.
Actualment Bakú és la capital d’una república que ha sabut modernitzar-se, amb edificis bells com el Centre Heydar Aliyev, de l’arquitecta Zaha Hadid.
EULÀLIA RODRÍGUEZ PITARQUE
TORROELLA DE MONTGRÍ