Els salaris dels professors
M’adreço a vostès per expressar la meva preocupació i frustració davant la situació econòmica que patim molts docents novells a Barcelona. Com pot ser que, en una de les ciutats amb el cost de vida més elevat d’Espanya, els salaris del sector no siguin suficients per cobrir les necessitats bàsiques i poder fer front a un lloguer? Què esperen les autoritats per prendre mesures en aquest i altres sectors públics? He tingut l’oportunitat de treballar com a professor al Regne Unit durant dos anys, i una de les diferències més notables amb el nostre sistema és la implementació de primes de localització per a aquells que treballen en zones amb un alt cost de vida (Londres, per exemple). Per què aquí no tenim aquesta consideració? Aquestes primes són essencials per garantir que els treballadors puguin fer front a les despeses quotidianes sense haver de sacrificar la seva qualitat de vida. No és just que, amb una tasca tan important en la formació de les futures generacions com la que tenim, ens trobem en una situació de precarietat econòmica i ens veiem obligats a deixar la ciutat que ens ha vist néixer per anar als afores. Per què hem d’acceptar que la nostra professió sigui infravalorada, tant a nivell salarial com de reconeixement?
Si volem mantenir una educació de qualitat a Barcelona, hem de començar per cuidar el nostre professorat.
POL FLOR
BARCELONA
Una pel·lícula deliciosa
[El monjo i el rifle] t’emociona des del principi fins al final. A Bhutan, la transició d’un món feudal a un país modern, democràtic, amb internet i mòbils no és fàcil d’assimilar per la gent bona i senzilla de les muntanyes. Aquest film, absolutament entretingut, critica delicadament alguns dogmes de la nostra cultura occidental (l’escena sobre els partits polítics és genial), qüestiona el sentit real de la felicitat o la llibertat, fa sàtira del paper dels Estats Units al món i ens ofereix un hilarant però alhora càustic retrat del culte a les armes. En resum, personatges i situacions que ens emocionen i sorprenen amb la seva ingenuïtat, frescor i bondat. Si voleu gaudir amb una pel·lícula literalment deliciosa, no us la perdeu!
JOAN SOLDEVILA ADÁN
BARCELONA
Superar la dialèctica amic-enemic
Una de les causes del rebrotar dels populismes és l’actual crisi de confiança en els polítics. El fenomen és antic: només cal pensar en l’abundància històrica de l’arbitrisme hispànic, o en aquell pujadisme francès que va ser gairebé la punta de la IV República, fins a la revolució constitucional de la mà del mític general De Gaulle: el seu presidencialisme perviu fins avui, encara que també comença a fer aigües.
La comunicació política als règims democràtics ha evolucionat al compàs de la difusió de noves tecnologies, xarxes socials i canals d’informació. S’han ampliat els mitjans per crear imatges, difondre missatges i connectar amb els ciutadans. Però sembla que prevalen, especialment en grans plataformes, les deformacions de la informació veraç: es transforma en confirmació o en rebuig radical del contrari. Reapareix una vegada i una altra l’espectre de Carl Schmitt, amb la seva dialèctica de l’amic i l’enemic.
JESÚS DOMINGO MARTÍNEZ
GIRONA