Agraïment
Benvolguts, escric quatre ratlles a la directora del diari ARA per agrair-li la publicació de l’article que el Sr. Antoni Batista va dedicar a la meva persona el dia 4 d’agost.
Tant el Defensor del Lector com tot l’equip de l’ARA van fer que l’article sortís perfecte per a gaudi de tota la meva família, amics i saludats.
No em resta més que regraciar-vos la col·laboració a tot l’equip, per fer possible que el diari vagi sempre endavant, tant en la política mundial com la de casa nostra, i sense deixar de banda l’esport i la cultura. Resto a la seva disposició, amb agraïment.
AMPARO PUJADAS GILABERT
BARCELONA
Com ho lamentarien!
Si a Espanya s’imposés el model privatitzador dels EUA –o, com alguns desitgen, el més salvatge de Milei–, no hi ha dubte que la majoria dels que van votar la ultradreta i la dreta extrema plorarien si ells mateixos o algun familiar s’hagués de pagar el metge, l’educació o el pla de pensions.
Als EUA, la gent corrent té assegurances privades que anualment –per a goig i lucre empresarial– els surten per un ronyó i, si a més han de fer front a malalties greus, s’han d’hipotecar per acabar sovint totalment arruïnats, fins i tot al costejar la universitat dels seus fills.
Que no us enganyin!, els impostos progressius hi són per redistribuir la riquesa i assolir la justícia social. ¿No us adoneu que la immensa majoria de vosaltres rep molt més de l’Estat –sanitat, educació, carreteres, pensions, cobertures per desocupació i un llarg etcètera– que el que aporta?
Si volem ser una societat avançada que no deixi ningú exclòs, cal exalçar els impostos.
MIGUEL FERNÁNDEZ-PALACIOS GORDON
MADRID
Investidura i retorn
S’han dit moltes coses sobre la investidura de Salvador Illa i el retorn de Carles Puigdemont, però a mi el que més greu em sap de tot plegat és que no puguem tenir una política normal a Catalunya. Per als uns, els culpables d’això són a un costat, per als altres, a l’altre. Se’m fa difícil veure què podem fer perquè deixi de ser així.
CARME SÁNCHEZ
L’HOSPITALET DE LLOBREGAT
Les “tietes”
Les “tietes” o, en una expressió més pejorativa i despectiva, el “tietam”: així anomenen molts antiindependentistes, i curiosament també una part dels més suposadament abrandats independentistes, aquesta munió de gent gran, majoritàriament dones, que malgrat les xacres de l’edat sempre hi són, no es perden cap moguda, sempre són a primera fila, continuen fent actes per tot el país i han anat a Brussel·les, a Estrasburg, a Perpinyà, a Madrid, on ha calgut i on calgui.
Molts són gent, la majoria, nascuts a la fosca i llarga postguerra, dels que van córrer davant dels grisos i de la Guàrdia Civil, i que ara que no poden córrer es planten ferms davant de la Policia Nacional o d’aquells Mossos que creiem nostres.
Sempre han mantingut la llengua, i malgrat que ningú els la va ensenyar mai perquè estava brutalment prohibida, la majoria han arribat a llegir-la i escriure-la, i ho han fet pel seu compte i de grans.
Són gent amb la qual el país sempre ha pogut i podrà comptar mentre les cames i el cor aguantin, gent que no s’arronsa per res ni es deixa influir per ningú i que fan el que els surt de l’ànima. Per tant, tots plegats, especialment els indepes abrandats, tingueu molt respecte per aquestes “tietes”, avui ja àvies; se l’han guanyat, se’l mereixen.
AGUSTÍ VILELLA I GUASCH
CAMBRILS
