No hi ha res que no pugui empitjorar, especialment pel que fa a la nostra llengua. Van estrenar la pel·lícula El regne del planeta dels simis amb la bona notícia que l’havien doblat al català. De seguida aquesta bona notícia va quedar rebaixada: a Barcelona només l’oferien en un cine. Però, quinze dies després, encara ha empitjorat: ja no la fan a cap cinema, al Cap i Casal. I el més emprenyador, al meu parer: cap terratrèmol, ningú no aixeca la veu, els esgarips que se senten per qualsevol altre tema (superilles de Colau, verbigràcia) no mereixen cap queixa dels nostres prohoms, ningú no ha tret a passejar el santcristo gros. Calma total. Potser ja el donen per inútil, aquest combat? No tenen aquesta prioritat? La política ja no inclou la llengua com a reivindicació?
JOAN SANTÓ COTS
SANT CUGAT DEL VALLÈS
L’esport femení
El passat 25 de maig el primer equip femení del Futbol Club Barcelona va guanyar la UEFA Champions League. Ha estat un mèrit aplaudit per la majoria i que torna a posar el focus mediàtic en l’esport femení. És cert que cada vegada en veiem més representació, així com que les esportistes a poc a poc van aconseguint la posició que es mereixen, amb l’objectiu (encara llunyà) d’apropar-se a l’esport masculí. Tanmateix, no m’agradaria deixar de mencionar les diferències que segueixen patint les esportistes. No podem obviar la diferència de salaris, oportunitats i reconeixement (per esmentar alguns exemples, però en trobem molts més) que pateixen les dones del món de l’esport, i altres àmbits, vers els homes. Recordem la SuperCopa Femenina de l’any 2023 en què les jugadores van haver de posar-se elles mateixes les medalles de guanyadores, “protocol” que seria inimaginable en el futbol masculí i que no ha succeït mai en aquesta mateixa copa. La meva reflexió és que encara que, per sort, ara l’esport femení comença a ser escoltat i ocupa una part dels mitjans de comunicació, no està “tot solucionat” i les diferències encara existeixen. És per això que hem de seguir lluitant i donant suport a les esportistes com a societat per tal d’erradicar totes les diferències.
LAIA DOMÍNGUEZ
ROSSELLÓ
Discapacitats invisibles
Em dic Sònia Cervià i tinc una discapacitat que, tot i ser poc visible, em dificulta pujar escales i estar molta estona dreta. El cap de setmana passat vaig visitar la Tate Modern Gallery de Londres i vaig sentir una emoció molt profunda quan vaig veure en l’ascensor un cartell que deia que donessin prioritat a les persones amb discapacitat i indicava també que no totes les discapacitats són visibles.
Vull expressar el meu més sincer agraïment per aquest reconeixement, ja que gràcies a ell he trobat el coratge per demanar el que necessito en tornar al meu país. Sempre m’ha fet molta vergonya demanar ajuda, però ara entenc que és un dret que moltes persones i entitats ofereixen per concedir més comoditat a les persones que tenim més dificultats. Acceptar els ajuts, sense judicis, també és una gran part d’acceptar la pròpia malaltia.
Els he felicitat i agraït aquest suport a través d’aquest escrit per mail i ara també el vull compartir en aquest mitjà per si algú més el pot llegir i li pot ressonar tant com a mi.
SÒNIA CERVIÀ
BANYOLES
Votar a Europa
El proper diumenge 9 de juny els ciutadans estem convocats a votar per escollir els nostres representants al Parlament Europeu. És cert que les europees sempre són unes eleccions amb baixa participació. Impera la sensació que el que passa a Brussel·les queda lluny. Però no ens confiem. Ens hi juguem molt més del que ens pensem.
MARIA LÓPEZ
BARCELONA
