Avui fa quatre anys que va tancar el Bulevard Rosa del passeig de Gràcia. Jo no soc periodista ni escriptora, soc una treballadora que va estar en aquestes galeries als seus inicis i no he pogut aguantar les ganes d’escriure quatre coses en record del passeig de Gràcia i el Bulevard Rosa als anys 80.
En aquells inicis el passeig de Gràcia no tenia les botigues de grans marques internacionals que hi ha avui, però era igual de preciós amb el Modernisme. Jo somiava esperant l’autobús davant de la Casa Batlló, després d’un dia cansat. Era meravellós contemplar-la, i els seients amb els fanals, tot unit, era màgic.
Aleshores era diferent. El comerç eren petites botigues de proximitat. Llavors assessoràvem cada venda que fèiem i embolicàvem els paquets pensant en la il·lusió dels nens que els obririen (en el meu cas eren joguines). Fèiem clients assidus, alguns dels quals acabaven sent amistats, i tot era més proper. Potser em poso malenconiosa veient-ho ara tot tancat i trist.
Vull tenir un record per a aquell Bulevard Rosa ple de vida; un record per a Zambo, on vaig em comprar les sabates de boda; Sol d’Or, on vaig comprar les meves aliances; La Blusa, on treballava una amiga; Rel 33; Pomes, etc., etc. I, naturalment, un especial record per a Cavall de Cartró.
Un record per al comerç dels anys 80, quan el comerç proper i el tracte personal eren importants, on els clients eren amics. Un record per al Bulevard Rosa que viu en la meva memòria.
ESTHER VALL SANCHEZ
BARCELONA
Un Estat malalt
A mesura que es van coneixent noves gravacions del comissari Villarejo es posa de manifest la greu malaltia que pateix l’Estat, amb la guerra bruta contra l’independentisme, com va fer al País Basc i abans amb la dissidència política. No és la relliscada d’un comissari bocamoll o d’alguns policies corruptes, ni d’un parell de ministres ofuscats amb la unitat, ni d’uns quants jutges enyorats de passats imperials o periodistes de camisa nova... És la lluita de part de l’Estat per preservar els seus privilegis, concedits pel dictador als seus còmplices. Ho disfressen de patriotisme i amor a la bandera, però no és més que interès en mantenir les seves prebendes bastardes. Si el preu de la seva sacrosanta “unitat de la pàtria” és el fanatisme, la ignorància, la por, la repressió i haver de renunciar a la democràcia i a la llibertat, per part meva poden confitar-se-la.
MIQUEL GONZÁLEZ QUINTANA
MANRESA
Ara és l’hora, boscaters
Com sempre, Antoni Bassas l’encerta. Ara és l’hora urgent de la gestió dels boscos. Amb subvenció al principi, si cal, però amb horitzó de rendibilitat social i econòmica a mitjà termini. És l’hora de portar ramats a netejar el sotabosc, d’explotar fusta per a la construcció sostenible. I si la fusta no és prou bona per a estructures, doncs que s’aprofiti per a taulers i derivats, com ja es fa en altres llocs. I per a la creació de centrals de biomassa, font d’energia renovable. Tot això al costat de la conversió energètica més tècnica: eòlica i fotovoltaica. Posem-nos-hi, senyors consellers, ens hi juguem l’extinció!
JAUME FREIXA
BARCELONA