De corsaris
Què se n’ha fet de l’Europa dels valors? ¿De l’Europa de la humanitat, de la comprensió, de l’asil, de la fraternitat, de la democràcia..., de l’Europa defensora dels drets humans?
Com a europeu sento vergonya, ràbia, impotència, consternació, estupefacció i segurament alguna cosa més que no acabo de trobar a l’hora d’expressar-me.
Amb l’actual política sobre migració de la UE relativa a les persones que fugen de les guerres, del terrorisme, de la barbàrie o de la gana i que creuen que trobaran a la vella Europa el remei per a tots els seus mals, els nostres polítics no volen donar-los la resposta necessària, i prefereixen fomentar la mort a la Mediterrània.
Les ONG que treballen a la Mediterrània han estat portant a terme una tasca humanitària encomiable. Però amb la retenció del vaixell Open Arms de l’ONG del mateix nom per part d’Itàlia s’ha acabat. Sembla que Europa hagi concedit patents de cors a les embarcacions de guerra perquè puguin actuar impunement per les aigües del Mare Nostrum.
JOAN FERRÉ
AMPOSTA
Com ens sentim les persones amb SD?
Les persones amb la síndrome de Down (SD) tenim sentiments. Quan m’assabento que hi ha persones a les quals no els han permès entrar en un pub, allotjar-se en un hotel o votar pel simple fet de tenir la SD, em sento trist i humiliat. I no només per la discriminació que això representa, sinó perquè la societat s’ha deixat perdre l’oportunitat de conèixer-nos. Si ens haguessin conegut una mica, no ens haurien marginat.
Us proposo un exercici: que les persones que no teniu discapacitat intel·lectual us poseu en la pell d’una persona amb SD. Per exemple, ¿com us sentiríeu si no us deixessin allotjar en un hotel tot i tenir-hi reserva?
Qualsevol discriminació posa en perill la nostra autoestima. Posar-se en la pell de l’altre significa ser comprensiu i entendre què li pot passar i acompanyar-lo en els mals moments.
Em preocupo quan veig que una altra persona està plorant o ho passa malament. Posar-se en la seva pell, intentar comprendre’l i ajudar-lo no és tan difícil. En definitiva, el que no vols que et facin a tu, tu no ho facis als altres. Així de simple.
ANDY TRIAS TRUETA
BARCELONA
Combatre la paraula dissonant o dissident
El legítim combat de la paraula dissonant o dissident no ha de venir de cap altra força que no sigui la pròpia i poderosa paraula, que permet, a través de la discussió i el diàleg constructiu, la legítima confrontació d’idees i principis en un marc de llibertat.
És covard, doncs, qui rebutja el gran poder de la paraula i s’amaga rere la força bruta o fins i tot legal per combatre determinades dissidències o dissonàncies que són fruit simplement de la lliure expressió d’un individu o col·lectiu, ja que amb això denota tant una gran debilitat moral com una manca de coratge.
La grandesa de l’individu o de certes entitats supraindividuals rau i es pot mesurar en la major o menor capacitat de resoldre les seves diferències i conflictes a través de la paraula en lloc de per la força. Per contra, la incapacitat de trobar en la paraula el seu intrínsec gran poder de diàleg i convicció condueix a un irracional ús de la força absolutament impropi en qualsevol context que presumeixi de llibertat.
No cal recordar que, mentre que democràcia i paraula són sinònims de llibertat, la força s’associaria més a un altre sistema antagònic, conegut com a dictadura.
MARTÍ GASSIOT
BARCELONA