Vull creure
Vull creure que no hi ha persones que posen en risc la seguretat ciutadana per criteris estrictament partidistes.
Vull creure que, davant la defensa de vides humanes, prevalen la generositat i l’interès col·lectiu abans que qualsevol interès particular.
Vull creure que ningú assenyat pot posar en perill la vida d’altres persones perquè no comparteix una informació que permetria poder-les guarir.
Vull creure que la incompetència és incompatible amb la seguretat de les persones.
Vull creure amb polítics honrats que no s’aprofiten de les desgràcies alienes per beneficiar-se’n, en el sentit que sigui.
Vull creure que la vida és per a tothom un bé sagrat i que només la impotència humana la pot posar en risc.
Vull creure-ho, però em costa fer-ho. Però tinc una certesa: els ciutadans, si volem, si no tenim por, podem ser capaços de capgirar totes aquestes incerteses.
XAVIER OROZCO
CARDEDEU
Supeditar-ho tot al tema nacional?
Després de la sotragada emocional dels atemptats del dia 17, ens disposem a afrontar amb preocupació l’inici de curs polític. Som majoria a Catalunya els que ens sentim menyspreats pel govern del PP (retallades i privatitzacions, recentralització, corrupció, persecució judicial de la discrepància política...), però també incompresos pel govern de Junts pel Sí, perquè la majoria (fins ara cap votació o enquesta ha donat una majoria clara independentista entre la ciutadania) no som de crear noves fronteres sinó més aviat de treure’n, i preferiríem federar-nos o confederar-nos amb la resta de pobles d’Espanya i Europa.
Ens preocupen especialment problemes com la pèrdua de drets laborals que havien costat molt conquerir, els retrocessos en els serveis públics (pensions, sanitat, educació...), l’augment de les desigualtats i de la pobresa, la insensibilitat davant el drama dels refugiats i l’auge de l’extrema dreta, també el terrorisme internacional... però alguns han optat per supeditar-ho tot a resoldre la qüestió nacional.
Afrontar aquests problemes demana mobilitzacions i acords molt amplis, per teixir alternatives. Fer una fugida endavant en el tema nacional no portarà enlloc, però enforteix el govern del PP i divideix les forces progressistes, també les catalanes.
Europa està plena d’estats que ja són independents però fan les mateixes polítiques (que els hi diguin als grecs), ja que ens condiciona tant o més Merkel que Rajoy. ¿No podem tornar a unir els temes socials i nacionals, com sempre ha fet el catalanisme popular?
XAVIER RIU
BARCELONA
Vencent la por
Agost, dia 17: notícies aterridores, tristesa, eficàcia dels serveis públics, incomprensible radicalització d’uns joves... Com, per què, en profit de qui? Agost, dia 26: milers de persones baixem pel passeig de Gràcia. No tenim por, o sí, però la vencem. Volem demostrar que estem al costat de la pau, que no volem terrorisme, que no volem ser còmplices silenciosos de les injustícies que provoquen guerres. El 2003 molts ja vam sortir al carrer per dir no a la guerra, per denunciar les polítiques dels governants que donaven suport a la Guerra de l’Iraq.
Ara, amb el mateix esperit, denunciem els governants que diuen que donen suport a les víctimes d’un atemptat però venen armes a països que donen suport a les idees que han provocat l’atemptat, que fan polítiques que augmenten les desigualtats.
És el sentiment d’un país inclusiu que diu prou al domini d’un altre. Però el país madura èticament i vol seguir el camí de la pau en pau: amb justícia, solidaritat, llibertat i respecte. Emociona veure una marea blava de missatges pacifistes i que denuncien actituds que no ho són. Emociona veure el suport als serveis compromesos amb la seguretat, la salut i el benestar social. Gràcies.
JORDI PUJADAS RIBALTA
ARBÚCIES