Cartes a la Directora 05/05/2017
Injustícies a la selectivitat
Els alumnes de segon de batxillerat ens trobem a les portes de començar una nova etapa: el món universitari. Per aconseguir aquest objectiu, tot i haver aprovat el curs acadèmic, ens hem de sotmetre a les proves de selectivitat entre els dies 13 i 15 de juny. Els exàmens són de les diferents matèries que hem cursat aquest any a nivell comú entre les diferents modalitats -català, castellà, anglès i història o filosofia-, i a nivell d’especialitat -matemàtiques, física, literatura, biologia, entre d’altres.
No tots els alumnes procedents de les diverses modalitats estem en igualtat de condicions, ja que els estudiants de la modalitat científica tenen el dret de presentar-se a una assignatura d’àmbit social, les matemàtiques aplicades a les ciències socials, mentre que els que pertanyem a aquesta darrera modalitat no tenim el mateix dret.
On és la justícia que des de ben petits ens han ensenyat a les escoles?
PATRICIA FERNÁNDEZ RAMÍREZ
VILADECANS
Desconnectar
Aquests dies qui més qui menys ha fet alguns dies de festa, i hi ha hagut qui m’ha dit que necessitava urgentment desconnectar del món.
No seré jo qui els digui que el món és a tot arreu. Em fa gràcia, perquè jo mateix he intentat practicar-ho i resulta que, quan decideixo fer-ho, abans de tot aviso els meus estimats més propers que si realment hi ha alguna cosa molt important em truquin, que jo segur que un cop al dia miraré el mòbil per si de cas.
El curiós és que aquells dies que desconnectes el mòbil, Facebook, Twitter i el que vulgueu, en el fons continues estant-ne una mica pendent. És normal. Ens passem 300 dies o més a l’any connectats, i deixar d’estar-ho uns dies sembla un miratge.
Però el pitjor de tot és quan per fi arribes a casa i el primer que fas és mirar el teu món virtual, i descobreixes que no tothom t’ha trobat a faltar tant com t’imaginaves: llavors és quan et quedes amb un pam de nas.
És evident que la vida és relacionar-se dia a dia amb els que t’envolten i t’estimen. La resta són punyetes. Podem admetre una cosa en què crec que estarem d’acord: tots els excessos sempre fan mal, però passar de tot encara més.
ALBERT ALTÉS SEGURA
VIC
Una tanca per poder jugar
Ja fa uns quants mesos que als Jardins de Massana, al barri del Congrés de Barcelona, han renovat la meitat dels jocs infantils (que són més aviat escassos tenint en compte l’extensió dels jardins).
Ara bé, igual que els jocs que hi havia abans, els nous tampoc disposen d’una tanca al voltant. D’aquesta manera, res no impedeix que el sorral on poden jugar els nens es converteixi en el vàter particular dels gossos que els seus amos deixen sense lligar.
Tot i que és lamentable que calgui una tanca per poder jugar amb tranquil·litat, seria convenient que se n’instal·lés una mentre no millori el civisme d’alguns conciutadans.
MAURICI CAPDET MATEU
BARCELONA
Indecència política
El PP i el PNB aprovaran els pressupostos a canvi de diners. El govern d’Espanya defensa la unitat del país amb autonomies. Jo comparo l’Estat amb una família: el pare estat i els fills autonomies.
Uns pares normals volem el mateix per a tots els fills i intentem fer justícia i no fer diferències. Els nostre pare estat demostra que no és normal perquè fa diferències entre els seus fills, unes diferències que ja hi eren i ara s’han agreujat.
D’altra banda, un dels fills accepta el tracte a canvi d’anar millor ell. ¿Com definiríem uns pares que no tracten tots els fills igual? ¿I com definiríem un fill poc honest que tolera diferències amb els seus germans? Quina indecència política.
PERE VILA MOLAS
BARCELONA
