Cada cop que he d'escriure un article intento trobar algun tema susceptible d’elevar la moral de la tropa, però cada cop em costa més malgastar una eina tan valuosa en massatges o còmodes passatemps. Fer panegírics resulta més agraït, esclar, i deixar la crítica per als que hi tinguin alguna cosa espúria a guanyar i els surti a compte resultar antipàtics a un o altre perquè, fes-t’ho com vulguis, sempre ofendràs algú quan, tant el pellfinisme com la correcció política (abans anomenada censura), són les taules de la llei actuals.
A més, com que els mots responsabilitat i ètica sonen a acudit ara mateix i tothom sembla estar al servei d’un interès o altre, igualment es pensaran que et mou algun negociet. Si més no, els opinadors que aplaudeixen o ensabonen segons el color resulten del gust d’aquest. En canvi, si t’esforces a intentar palesar sense biaixos tot allò que, humilment, penses que no rutlla com cal, ets un especimen sospitós quan no perillós que, per posar un exemple, avui és súper de dretes i demà súper d’esquerres, o tot alhora el mateix dia segons qui et llegeix.
Tanmateix, no podem defallir. La fiscalització sistemàtica per part d’opinadors i periodistes és imprescindible. Aspirar a tota la glòria possible per a la teva pàtria, disposar de les condicions per progressar i veure progressar la teva gent, sentir-te orgullós d’on vius i de com s’hi fan les coses, no és una neura ni un somni de flipats. És una obligació. Si quan critico penseu que estic emprenyada o que soc una emprenyadora, ho esteu encertant. No m’agrada com van manta coses a casa nostra i considero que, si no estem emprenyats i emprenyem moltíssim, encara aniran pitjor.
