VÍCTOR NAVARRO: “El joc és improductiu: que et facin jugar per aprendre pot ser contraproduent”

Doctor en comunicació per la URV, aquest tarragoní de 33 anys s’ha especialitzat en l’anàlisi dels videojocs i ha escrit llibres com Libertad dirigida: una gramática del análisis y diseño de videojuegos (Shangrila, 2016). És professor de comunicació al Cesag a Palma. Parlem amb ell de jocs, de totes les èpoques, i de ludificació.

Què ensenya un professor universitari especialitzat en el món dels videojocs?

En la indústria dels videojocs hi ha moltes certeses i nosaltres, precisament, el que fem és dubtar-ne. Si vas a la facultat i preguntes què és un joc obtindràs 20 respostes diferents. La nostra aportació és afegir aquests matisos.

I quins són aquests matisos?

És curiós veure com hem anat de vincular els videojocs a la violència extrema a una espècie d’eufòria en els últims anys. El videojoc ha passat de ser un pervertidor de joves a ser la cura de tots els mals.

¿Ho diu per l’ús de la ludificació en cada cop més aspectes de la societat?

Sóc bastant escèptic amb aquesta idea de la ludificació ( gamification, en anglès), perquè entenen els videojocs com una cosa nova i el joc no és una novetat. Precisament, alguns teòrics afirmen que en les societats humanes primer va ser el joc i després va arribar la cultura. Sempre hem jugat!

Jugar aprenent sembla una bona idea...

No som màquines, hem de fer coses que no siguin productives, el joc és això. En canvi, la ludificació busca tot el contrari. El joc, com a activitat humana, necessita ser inútil, anàrquic, improductiu... Que et facin jugar per aprendre pot arribar a ser contraproduent. A mi, la ludificació em recorda aquelles pel·lícules de la Mary Poppins en què mentre cantava feia endreçar l’habitació als nens com si fos un joc. En el fons és una mica pervers.

¿Hi ha un vincle entre els videojocs actuals i els clàssics jocs de taula?

El videojoc no es pot deslligar de la cultura dels jocs tradicionals, com el parxís o els escacs. Hi ha coses analògiques que es reprodueixen en els videojocs, com, per exemple, els e-sports, i el que fan és repetir formes d’ordenar-se lligades a l’esport.

Els e-sports? Parli-me’n!

Són competicions esportives electròniques. A Corea emeten per la televisió partides de videojocs: seria similar a les retransmissions de les partides de pòquer que es fan aquí. Però això tampoc és un invent nou. Per a mi, veure una partida de Starcraft per la tele no és tan diferent d’observar dues persones al parc jugant a escacs. Acabarem veient partides de videojocs per la televisió.

¿A Catalunya també veurem lligues d’aquest tipus de competició?

Ara ja hi ha lligues internacionals en què els participants guanyen molts diners. Hi haurà un salt a escala mundial d’aquests campionats, a Europa també hi aterraran. A Catalunya, a curt termini, no arribarà a ser generalitzat. Tot i això, hi ha iniciatives molt interessants com la Catalan University e-Sports Championship, que organitza la UOC.

I què me’n diu del Pokémon Go?

El disseny és un desastre, però en canvi és molt fàcil d’entendre la mecànica del joc, i és accessible per a tothom des d’un smartphone.

Aquí hi ha la clau...

Estem veient des de l’any 2008 aproximadament com, a través de Facebook, per exemple, hi comença a haver jocs per a persones que no són jugadores. Hi ha una gran diversificació dels videojocs i la frontera entre el que és un joc i el que no ho és cada cop és més difusa. Sony fa uns anys s’estava plantejant fer la PlayStation 5... S’està orientant la indústria del videojoc més cap al mòbil, cap a una tecnologia més universal.

¿Creu que els videojocs acabaran amb els jocs tradicionals?

Precisament la tendència actual és una recuperació dels jocs de taula, hi ha hagut un revival d’aquest tipus de joc analògic. A més, el videojoc es nodreix del joc de taula i al revés. El videojoc no és el relleu de res, és una manifestació cultural més.