I tu, vas al psicòleg?

Preguntant a diverses psicòlogues del meu entorn, la resposta és clara: cada vegada hi ha més persones que van al psicòleg. Això significa que el que fa uns quants anys era tabú, ara s’accepta com una pràctica habitual. Aprovem, sense jutjar, el fet que qui ho necessita recorri a un professional amb una visió i una perspectiva externes perquè l’ajudi a modificar les seves percepcions internes.

Els psicòlegs, psiquiatres o coaches ens donen eines per afrontar situacions o estats d’ànim que no entenem i ens proposen fer un treball intern per aconseguir viure en una societat cada vegada més malalta. Aquí hi ha el problema. Hem assumit que anar al psicòleg és normal, com aquell qui va al dentista quan té una dent corcada, però som víctimes d’un sistema que ens aboca a assumir com a necessaris una sèrie de propòsits erronis: ser feliços i mostrar-ho a tothom, seguir les modes, ser el professional perfecte, la família perfecta, tenir el que té el veí, guanyar-nos bé la vida. I si no ho assolim el resultat és una societat angoixada, estressada i depressiva. El mateix sistema no dona a l’abast per aportar els recursos necessaris per solucionar el problema; així doncs, hem trencat amb el tabú, però el sistema no respon. I per sort, no sempre cal un psicòleg. Tots podem tenir moments de caiguda i ser capaços d’aixecar-nos sols o tenir una xarxa que ens reculli, però no tothom té aquesta fortuna. Necessitem ser més empàtics, menys individualistes i, si el sistema no ajuda, fem-ho nosaltres.