Tarragona potencia els recursos per a sensesostre

TarragonaEl nombre de persones que viuen al carrer ha augmentat els últims anys. I, a la ciutat de Tarragona, el fenomen es fa evident en certs carrers, parcs o platges. La regidora de Serveis a la Persona de Tarragona, Ana Santos, considera que hi ha un efecte crida dels sensesostre a causa dels recursos que hi troben: un alberg, un servei potent com és el Punt d’Atenció a Persones Sense Sostre (PASS) i altres característiques, com la platja. “Corre la veu entre ells. Una persona que venia de Pamplona sabia el nom del treballador de l’Ajuntament que atén les persones sense casa. Hi ha unes xarxes entre aquest tipus de persones i hi circulen els recursos que tenim a Tarragona”, explica Santos, que afegeix que alguns ajuntaments del sud de Barcelona redirigeixen persones sense sostre cap a Tarragona.

Segons la regidora, aquest és un fenomen que va a més, una realitat social que s’estén per tot Europa i, per això, des de l’Ajuntament de Tarragona van impulsar el març passat la creació de la Xarxa vers el Sensellarisme, a través del Pla Local d’Inclusió i Cohesió Social i l’Institut Municipal de Serveis Socials. En formen part entitats del tercer sector, associacions de veïns i la Càtedra d’Inclusió Social de la URV. S’han marcat uns objectius amb unes línies de treball que es basen en mesures que s’estan implementant a nivell internacional.

Una primera línia és la diagnosi, per conèixer quina és la situació real del sensellarisme a la ciutat, i també inclou el mapatge d’agents i recursos que treballen per la inclusió i la cohesió social en relació al sensellarisme a Tarragona, amb l’objectiu de detectar mancances i evitar duplicitats. També s’impulsa una xarxa d’agents que treballen amb el sensellarisme, el recompte i cens de persones en situació sense llar, accions de sensibilització i l’impuls d’un servei d’atenció global d’habitatge social a Tarragona. L’objectiu és donar resposta a les problemàtiques relacionades amb l’exclusió residencial a la ciutat, incorporant l’estratègia housing first, és a dir, pisos per a persones sense sostre com a recurs temporal.

La prevenció és vital. El 2016 l’Ajuntament va incrementar en un 30% el pressupost destinat a les ajudes destinades a garantir l’alimentació, l’habitatge, els subministraments bàsics i el pagament de tributs municipals lligats a l’habitatge. I la previsió és que aquestes partides pugin el 2017. També es destinen diners a pagar desplaçaments o atenció mèdica a persones sense sostre. Santos considera, però, que la millor solució per afrontar el problema del sensellarisme és crear ocupació, i això demana la implicació de totes les administracions i actors econòmics i socials.

Una acumulació de factors

D’un recent estudi fet des de la Càtedra de l’Habitatge de la Universitat Rovira i Virgili se’n desprèn que un 20,5% dels sensesostre han tingut com a detonant de la seva situació una ruptura sentimental, mentre que un 45% van perdre la feina i un 30% patien trastorns físics, mentals o addiccions. Són factors que s’acumulen, i altres factors, com és el cas de l’alcoholisme, sorgeixen quan la persona ja és al carrer, ja que la duresa de viure-hi els porta a la beguda, com un inhibidor. “Et separes o divorcies, et deprimeixes, caus en l’alcoholisme, perds la feina, no tens diners per pagar un habitatge. Aquesta és la tempesta perfecta que et pot portar a viure al carrer. I quan hi caus és molt difícil recuperar-se”, comenta Isidre Monreal, director editorial del documental The line, que parteix d’aquest estudi.

El director de la Càtedra de l’Habitatge, Sergio Nasarre, apunta que un 80% dels sensesostre són homes i això concorda amb la ruptura sentimental com a factor detonant. “Si no pot pagar un nou habitatge, les pensions alimentàries i altres despeses i no té una xarxa familiar o d’amistat que l’aculli, té moltes possibilitats d’acabar al carrer. A l’Estat hi ha actualment més de 100.000 divorcis a l’any”, assenyala Nasarre, que apunta elements estructurals que compliquen molt la situació, com l’alt preu del lloguer i el baix salari mínim interprofessional.

Monreal explica que el dia a dia d’un sensesostre és molt dur, amb moltes hores en què l’únic que fan és torturar-se revivint les circumstàncies que els han portat a aquesta situació. “Al carrer et tornes invisible. Et neguen. I et tornes molt desconfiat, perquè hi ha gent que et maltracta i es pot aprofitar de tu. I això fa que siguin molt reticents a l’ajuda”, explica. “Sortir del carrer és molt difícil, però hi ha casos d’èxit. És important arribar a aquestes persones, i oferir-los recursos i que coneguin els seus drets”, afegeix.

L’experiència de viure al carrer

El Samuel és de Tarragona i té 44 anys. Després de viure dos anys al carrer, fa uns mesos que viu en una habitació d’un pis compartit a la ciutat gràcies a l’ajuda dels pares, ja que ell no té cap ingrés. Havia treballat de pintor, però fa deu anys es va quedar a l’atur i no ha pogut trobar feina. Com que havia treballat sense cotitzar no tenia dret a l’atur. També pateix problemes mentals. El Samuel recorda molt bé el fred i la pluja de la primera nit que va dormir al carrer, en un camp a Torredembarra. Explica que és molt dur no tenir un sostre.

Fa poc més d’un any l’Agustín, un tarragoní de 52 anys, venia al menjador de Taula Amiga amb un carretó carregat de cartrons i ferralla. Ara ho fa amb una furgoneta i fins i tot ajuda l’entitat a traslladar algun material. Havia treballat en el món de la construcció i de cambrer més de trenta anys, però en fa nou es va quedar sense feina a causa de la crisi i va haver de dormir al carrer set anys: en parcs, bancs o a la platja. Ara viu en un pis del seu nebot a Tarragona amb l’amenaça de ser desnonat: “Si arriba aquest dia, almenys podré dormir dins la furgoneta”. Es queixa de l’excessiva burocràcia, que li impedeix aconseguir ajudes per poder millorar la seva situació.

Entitats a peu de carrer

Són diverses les entitats i fundacions a la ciutat que treballen amb els sensesostre a peu de carrer per millorar les seves condicions de vida. És el cas de Formació i Treball, la Fundació Amiga, amb el projecte Taula Amiga, un servei de menjador que compta amb la subvenció de l’Ajuntament i el suport i coordinació de l’Institut Municipal de Serveis Socials des de fa tres anys i mig. El menjador, al carrer Cervantes, a la part baixa de la ciutat, disposa d’una cuina, un office i un menjador, on una seixantena d’usuaris -una quinzena són sense sostre- poden menjar cada dia plats calents.

Taula Amiga és un servei que obre els 365 dies de l’any i on, a més d’àpats, s’ofereix un espai de convivència i interrelació entre usuaris, voluntaris i professionals, per fomentar la seva integració i poder treballar les seves habilitats socials.

D’altra banda, la Fundació Bonanit va néixer l’any 2006 amb la finalitat d’oferir condicions dignes d’habitatge, alimentació i vestit a les persones que dormen al carrer. Aquest servei el donava primer a través de places en pensions, però des de l’any 2014 ha posat en marxa un alberg a la Casa de Sant Auguri, gestionada per Càritas, a la part alta de Tarragona. Actualment disposa d’un total de 36 llits, dels quals una vintena són a l’alberg -ampliables en època de més demanda- i la resta a les pensions. L’alberg és obert tot l’any excepte al mes d’agost. La fundació gestiona 150.000 euros a l’any.

“Per accedir a l’alberg només cal un bon comportament i no anar begut, i no s’hi poden entrar animals de companyia. De dos quarts de deu del vespre a les nou del matí no es pot entrar ni sortir per motius de seguretat”, explica el secretari de la Fundació Bonanit, Òscar Busquets, que avisa d’una evolució dels usuaris els últims anys: “Hem passat d’una majoria amb patologies psíquiques i d’addiccions a usuaris cada cop més joves, més autòctons i alguns amb carreres universitàries. És colpidor”.

Les persones acollides poden anar a esmorzar a Cafè i Caliu, de Càritas, situat als baixos de l’alberg, entre les nou i les dotze del matí, dinar a Taula Amiga i disposar d’un sopar fred que s’entrega a la cripta de la parròquia de Sant Francesc. A l’alberg s’hi pot estar un màxim de set dies, excepte en casos concrets, com usuaris que estan malalts o en tractament. Si hi ha places disponibles poden estar-hi més temps, però la majoria de l’any hi ha llista d’espera, sobretot en mesos de més fred. Ha de passar un temps entre estada i estada a l’alberg, cosa que provoca que molts sensesostre es moguin entre ciutats que tenen equipaments d’aquest tipus.

Recomptes de sensesostre a Tarragona i Reus

La nit del 4 de maig es va dur a terme a la ciutat de Tarragona un recompte de les persones sensesostre de la ciutat. L’objectiu era conèixer les necessitats i els perfils de les persones que dormien al carrer aquell dia concret. En total se’n van comptabilitzar 49.

La iniciativa, de la Xarxa vers el Sensellarisme, va comptar amb la col·laboració de la Guàrdia Urbana i Protecció Civil i desenes de voluntaris, acompanyats per professionals. A la tardor es farà un altre recompte semblant per obtenir una altra foto fixa de la situació en una altra època de l’any.

A Reus, l’Ajuntament i la Fundació Arrels també van organitzar una iniciativa semblant al desembre, però només es van comptabilitzar quatre sensesostre; a la capital del Baix Camp no hi ha alberg. L’objectiu era elaborar un cens que permeti definir recursos i polítiques d’atenció a sensesostre a la ciutat.

‘The line’, un documental sobre el sensellarisme fet des de Tarragona i amb vocació europea

El documental The line sorgeix d’un informe de la Càtedra d’Habitatge de la URV per a la Unió Europea, i té l’objectiu de fer arribar a la societat totes les dades científiques que s’han pogut recopilar i analitzar. Una transferència de coneixement a la ciutadania que es vol portar a terme d’aquesta forma innovadora.

The line està fet des d’una perspectiva local però també europea, i de la direcció se n’ha encarregat Marc Solé, amb Ariadna González com a directora de fotografia i Héctor Herrero com a responsable de so. Tots tres, procedents dels estudis d’audiovisuals, van ser els escollits en una convocatòria que es va fer de talent jove. El director editorial del projecte, Isidre Monreal, assenyala que han buscat la màxima qualitat cinematogràfica amb l’objectiu de poder participar en festivals internacionals. El documental està en la fase final de muntatge i la previsió és que estigui enllestit a finals de juliol, després que la producció s’iniciés el maig de l’any passat amb la fase de documentació a partir de l’informe.

Monreal afirma que “el documental busca trencar prejudicis sobre els motius que poden portar una persona a acabar dormint al carrer”. “Fent el documental hem trobat persones sense llar que tenen molta formació, fins i tot estudis superiors, i que abans portaven una vida normal. El documental confirma que tothom pot acabar al carrer i que la línia és molt fina i no és tan difícil travessar-la. D’aquí ve el títol”, explica el director editorial de The line.