M’encanten les dites perquè són perles concentrades de saviesa popular. Quan diem que una cosa no ens “fa el pes” significa que no ens agrada. Però aquesta fórmula no va néixer perquè sí. Abans, la majoria de la gent tenia i movia pocs recursos, per tant, tot havia de tenir el pes estipulat. Quan anaves a comprar un pa de quilo, si no feia el quilo te’n donaven d’afegit fins a arribar-hi. S’anomenava la torna i era de justícia.
La meva àvia solia dir “Si tu m’embrutes, jo t’emmascaro” per referir-se a una actitud d’autodefensa universal. Ben segur que té la seva versió en qualsevol llengua viva, però allò que adoro de la catalana és que empra el verb emmascarar, gairebé ja en desús. Emmascarar-se és una forma molt concreta d’embrutar-se que es produeix amb carbó, llenya cremada o sutge. Quan t’emmascares quedes cobert d’una capa de color negre intens que no té res a veure amb anar brut de fang o de qualsevol altra cosa. Emmascarar-se prové d’un temps on la vida girava al voltant d’una llar de foc, un forn de terrissa, una bòbila, una pila d’hulla per moure maquinàries i vagons... Una mena d’engrut especialment cridaner, únic i difícil de netejar.
Tot això, per dir que aquesta expressió antiga va que ni pintada a la política actual. Paraules (conceptes) com feixisme, discriminació, odi, maltractament, genocidi... han perdut tot el seu contingut a còpia d’emprar-les a tort i a dret. Convertides en mers objectes llancívols per tot l’espectre ideològic, aviat ja no significaran res. Un “si tu m’embrutes, jo t’emmascaro” de manual que equival a una llei del talió verbal fruit de la banalització, la deshonestedat intel·lectual i la tan estesa cultura de l'“i tu més” com a comodí per a tot.
