Al lavabo de la URV he sentit que algú xiulava una musiqueta que m’era coneguda, allò tan antic del Cara al sol. L’intèrpret ha sortit forjant-se la camisa sense interrompre la melodia ni avergonyir-se'n. Era un noi de 18 anys a qui he preguntat si sabia què era allò que xiulava. M’ha lloat directament la Falange, i no precisament la del dit de Colom. I m’ha fet no cinc, sinó deu cèntims, d’aquella festa rave del José Antonio, el Primo i el Rivera. He pensat que en quin moment s’ha obert el cel o la terra i algú que veu Eufòria es torna un paio del 1975, que també era eufòric. I nosaltres sense adonar-nos-en... o sí. Qui es podia imaginar que el món es giraria com un mitjó?
Era el 2001 quan vaig sentir una odissea de l’espai. Una amiga de Barcelona, d’una posició social elevada, em va dir que l’havien invitat a una reunió de nazis, però que no hi aniria. Vaig riure. Nazis? Em va sonar tan esperpèntic que vaig pensar que es referia de manera irònica a un col·lectiu professional. Però no, no era broma. Parlava de seguidors d’aquell individu de bigotet.
Rèiem amb el Martínez el Facha d'El Jueves com si fos l’Astèrix: una recreació històrica de personatges que segur que ja no existien. Segur? Hi havia ajuntaments amb alcaldes posats per Franco i només deixaven la vara per anar a la caixa. Eren vellets entranyables, però no ens adonàvem que els votava gent, els mateixos que ara surten de l’ou amb molts ous.
Alguns cantants que tallaven el bacallà amb falç i martell ara van dient orgullosos que els escau millor el blau que el vermell. I ara tenim una versió dissimulada de La torna d'Els Joglars, artistes que van patir un consell de guerra el 1977. Les actuacions emparaulades per les festes majors són anul·lades per alcaldes de dretes. I per rematar el tema: a una periodista de Huelva se la condemna per publicar una filtració judicial. Espero que tota aquesta onada de gent que torna del 1975 no es quedi, o que torni al rebost. Ja podem pensar en solucions: no només una i grande, sinó sobretot que sigui libre.
