Els secrets del Palau Arquebisbal de Tarragona
Coneixem espais d’aquest edifici que estan carregats d’història
TarragonaEn el punt més alt de la ciutat de Tarragona trobem el Palau Arquebisbal de Tarragona, un edifici construït fa gairebé dos segles, però en un espai que té molta més història darrere. El responsable de cultura de l’arquebisbat de Tarragona, Andreu Muñoz, explica que en aquest indret el general romà Escipió hi va instal·lar al segle III aC el campament romà que era el quarter d’hivern de les tropes que lluitaven contra els cartaginesos. És a dir, el que va acabar sent l’origen de la ciutat de Tàrraco, capital de la província de la Hispània Citerior i una de les grans urbs de la Mediterrània occidental durant l’època imperial.
Amb la desmilitarització després de la derrota cartaginesa, al segle II aC es va construir la primera fase de les muralles, les més antigues en un territori romà fora de la península Itàlica, i es van bastir les torres de l’Arquebisbe, Cabiscol i Minerva. L’espai de l’actual Palau Arquebisbal quedava just davant del gran temple d’August, i es creu que durant l’època imperial era un espai perimetral de pas entre el recinte de culte i la muralla, tot i que encara s’ignora si hi podria haver algun tipus de construcció.
Amb la cristianització, l’espai va quedar dins del recinte eclesiàstic, presidit per la catedral visigoda. Amb la invasió islàmica, aquest indret va quedar despoblat, fins que amb la restauració cristiana, al segle XII, es va reurbanitzar. Allí es va construir el castell del Paborde, un dels principals càrrecs eclesiàstics a l’Edat Mitjana i que actuava com una mena de contrapoder de l’arquebisbe. En el segle XVI es va dissoldre la figura del paborde i el cardenal Gaspar de Cervantes va convertir el castell en la seva residència.
Però menys de tres segles després el castell va quedar convertit en poc més que runes. Amb la retirada, les tropes napoleòniques que havien envaït la ciutat el 1811 van volar l’edifici. Sobre les restes, en el seu retorn del trasllat a Mallorca durant l’ocupació francesa, l’arquebisbe Romualdo Mon i Velarde va fer construir un nou Palau Arquebisbal, que es va acabar el 1847. El seu disseny és atribuït als germans Vallès i també a l’arquitecte Oriol Bernardet.
Els arquebisbes hi van continuar residint fins al cardenal Arriba y Castro. Els seus successors Pont i Gol, Torrella i Martínez Sistach van decidir no residir al palau, fins que Jaume Pujol va tornar-hi, però en unes estances més austeres. L’actual arquebisbe, Joan Planella, hi segueix residint, però la funció principal de l'edifici és administrativa, amb els diferents serveis de l’Arquebisbat de Tarragona.
Façana
Es tracta d’un edifici d’estil neoclàssic, tal com marcaven els canons arquitectònics de l’època: un retorn al Renaixement que trencava amb el recarregament del Barroc. Declarat com a Bé Cultural d’Interès Local (BCIL), a la façana del Palau Arquebisbal de Tarragona destaquen la gran portalada, les dues columnes bessones jòniques i l’escut de l’arquebisbe Mon i Velarde. L’edifici té tres plantes.
Pati interior
El pati interior fa la funció de distribució de les diferents estances, apresa de l’art clàssic: s'hi poden veure columnes jòniques, dòriques i corínties amb uns ritmes seqüencials. Andreu Muñoz ens convida a mirar el terra, elaborat amb còdols de riu que dibuixen quatre figures simbòliques: un cercle –la infinitud–, la creu de Sant Andreu –santedat–, un castell esquematitzat –fortalesa– i la flor de lis –puresa–. No es coneix la data exacta d’aquest terra. Caldria excavar per determinar-la.
L'arquebisbe col·leccionista
En un racó de la planta noble –la segona–, a la qual arribem just després de pujar una escalinata, trobem un espai on destaquen diverses restes arqueològiques romanes. És la petita col·lecció que va aplegar un dels arquebisbes del segle XVI, Antoni Agustí, humanista que va participar al Concili de Trento i a qui atreien les antiguitats. Hi ha algunes estàtues i epigrafia romana. Hi ha un espai buit que ocupava la làpida funerària de l’auriga Evtyches, que va morir amb 22 anys quan just començava una brillant carrera al circ de Tarragona i era molt popular a Tàrraco. Actualment, la làpida és al Museu Arqueològic de Tarragona.
Torre de l'Arquebisbe
Fa vint metres i la vista del Camp de Tarragona des del capdamunt és privilegiada. La torre romana feia dotze metres i es va construir al segle II aC; al segle XII va guanyar vuit metres més, fins a l’alçada actual, que segons Muñoz persegueix un triple objectiu: té una funció defensiva, d’observatori i representativa. És un dels pocs exemples a la ciutat del romànic militar, marcat per l’austeritat. Encara s'hi poden veure matacans, merlets i dues fileres d’espitlleres. L’espai interior del cos superior actualment l'ocupa un despatx de l’Arquebisbat.
Capella de Palau
Continuem a la sala noble, en un espai que deu la seva imatge actual a un dels grans arquitectes modernistes catalans, Josep Maria Jujol, un home de fe que coneixia molt bé la simbologia cristiana i tenia una gran sensibilitat. Mirant el sostre, veurem l’escut del cardenal Vidal i Barraquer, que li va encarregar l’obra. Aquest espai va ser el darrer on va ser, el juliol de 1936, el cardenal cambrilenc abans de sortir del Palau Arquebisbal. A fora l’esperaven les forces de l’ordre de la Generalitat per acompanyar-lo a Poblet, ja que la seva vida corria perill a la capital tarragonina a causa de la violència revolucionària desfermada després del cop d’estat del general Franco. La sagristia també és un espai situat a l’interior de la muralla romana.
Sala del tron
Originàriament, la presidia el tradicional tron on s’asseia l’arquebisbe i era l’espai on la pompa representativa de la institució es feia més evident. Ja fa uns anys es va reconvertir en una sala més moderna, amb una taula i unes cadires més utilitàries per a conferències i altres actes d’aquesta mena. Però al sostre llueix encara la sobrietat neoclàssica, i a les parets es poden admirar uns tapissos flamencs que van donar els marquesos de Tamarit. En aquesta sala també s’hi instal·len els fèretres dels arquebisbes quan moren i és la seva voluntat. El darrer va ser el doctor Ramon Torrella, l’any 2004.
Un estudi de ràdio dins de la muralla
La muralla romana a la qual està adossada el Palau Arquebisbal fa sis metres de gruix entre el mur interior i l'exterior. Abans s’omplia d’argila per donar-li més consistència. Quan es va buidar la muralla, això va permetre ubicar-hi alguns espais, i un exemple és l’estudi de ràdio dels mitjans de comunicació de l’Arquebisbat. Costa imaginar una millor insonorització.
Un mur cartaginès?
A l’interior del Palau Arquebisbal trobem un mur de vint metres de pedra calcària que actua com a paret mestra. Muñoz apunta dues hipòtesis: podria ser una resta d’un temple de l’època republicana, o una d'encara més antiga: una obra cartaginesa. Aquesta segona opció la reforça la modulació de les pedres i certes marques de picapedrer. Només un sondeig arqueològic podria resoldre aquest enigma.