Salvador Juanpere aterra al Castell de Vila-seca

Vila-secaDes del 2 de juliol fins al 23 de febrer del 2025 el Castell de Vila-seca acull una nova exposició en el marc del conveni de col·laboració signat entre l’ajuntament del municipi i la Fundació Vila Casas. Es tracta D’artistes, eines i territori... de Salvador Juanpere, una mostra que es planteja com un homenatge a l’aspecte més latent i invisibilitzat de l’escultura des d’un vessant íntim, personal i honest que aspira a il·luminar la pràctica artística d’un escultor del segle XXI a cavall entre el virtuosisme tècnic de l’art clàssic i l’afany postmodernista de transparència absoluta amb la seva pròpia obra.

Tres espais

Comissariada per Natàlia Chocarro, l’exposició està dividida en tres àmbits que constitueixen un recorregut per la consciència de Juanpere com a artista que dialoga amb el passat i amb la mateixa pràctica de l’escultor per provar de respondre a la contemporaneïtat artística dels nostres temps. Al primer espai, titulat (LLAVOR)AR, hi trobem obres que ens fan palesa l’estreta relació de la naturalesa que l’artista ha vist des de petit i tota la dimensió artística que ha heretat de la tradició i que l’ha modelat com a escultor. Arrels d’avellaner i escultors (2013) n’és un exemple i Schneefall (after Beuys) n’és un altre. Aquest bloc ja ens anuncia la consciència de la pròpia condició d’artista, tant per la menció dels artistes que l’han precedit com per obres com A l’espera de... (seqüència de Fibonacci) (2006-2010) i Motor-Cor (2003), a partir de les quals Juanpere planteja la creació artística com la recurrència i la reaparició d’artistes i obres anteriors i, alhora, presenta el cor fet motor com l’element que fa possible la continuació del viatge, tant literal com simbòlic.

L’honestedat i la intimitat amb què aborda les seves creacions i les reflexions sobre el que és la feina de l’artista se’ns fa igual d’evident aquí que al bloc següent, titulat F(EINA). En aquest segon espai, la feina de l’escultor i l’horitzó de possibilitats d’una obra esdevenen el centre. El procés és, doncs, l’obra final. Ho intuíem amb els Set dibuixos del procés de Motor-Cor (2003), però amb les obres aquí exposades ho percebem amb més claredat. L’obra d’art és la idea –Idea (2002)–, és la pròpia vocació –Berufung (les pedres de David) (2011)–, és el que sosté –Dempeus (2023)–, és el que l’ha inspirat –Melancoliah: Dürer/Giacometti (2020)– i també és el que l’artista necessita per treballar –Gli strumenti dell’arte (2005)–. Juanpere posa la mirada en els elements de la seva quotidianitat com a artista, les eines i el taller, i els converteix en el treball final.

La pràctica artística és, doncs, una feina manual i intel·lectual alhora. Al tercer i últim espai, ES(CULTURA), les obres exemplifiquen aquestes dues dimensions. Juanpere recupera els mestres del passat i dialoga amb les seves obres marcant-les amb text. Reprèn la musa de Brancusi, per exemple, i inscriu en les seves la definició corresponent: muse tragique i muse vénale. Amb aquestes inscripcions, incloses les d’obres com L’idée... D’après Giacometti (2014) i Offret (Sacrifici) D’après Brancusi (2016), Juanpere estén la tradició que ell admira i a la qual fa referència per crear obres noves i ampliar el sentit de l’escultura.

Gir a la pràctica escultòrica

Nascut a Vilaplana (Baix Camp) el 1953, Salvador Juanpere inicia la trajectòria artística els anys 80 i esdevé ben aviat un dels artistes més significatius de l’anomenada Nova Escultura Catalana. Des del principi, la seva obra ha respost a la voluntat d'introduir un gir a la pràctica escultòrica.

Situades a la intersecció entre el minimalisme i l’arte povera, les seves primeres peces confronten materials extrets directament del medi natural amb materials sintètics. Més endavant evocarà les formes vegetals mitjançant la pedra i la fosa. El seu art anirà evolucionant fins a adoptar un fort registre conceptual que reflexionarà sobre els processos i mètodes de l’ofici escultòric. El seu treball es bastirà sobre tota una constel·lació de referents, entre els quals destaquem Bernini, Oteiza, Beuys, Judd, Penone, Brancusi i Giacometti.

Adoptarà els seus idiosincràtics llenguatges artístics i les seves principals aportacions –tant en el camp de l’estètica com en el del pensament– per desenvolupar un treball de recuperació i diàleg amb les obres del passat, reinterpretades des de la contemporaneïtat.