El que s'ha dit queda dit

A Catalunya tenim el fenomen dels balls parlats: el ball de diables, els malcasats i els bandolers, per exemple. Cada any, per les festes majors, s’esperen amb curiositat els versots en què, normalment, surten ben escaldades les personalitats del municipi en qüestió. Tots tenim un baròmetre per decidir subjectivament si és o no ofensiu el que s’ha dit. Allò que per a alguns és massa fort, per a d’altres és humor negre. Les personalitats són d’àmbit públic i és el que els toca patir; en són conscients, i encara sort que s’han d’empassar bilis només un cop l’any. Però malgrat la seva posició pública, crec que no tot s’hi val.

Qui escriu versots ha de ser enginyós per no caure en tòpics absurds i satiritzar sobre qui sigui fent creure al personatge objecte de la burla que s’ha fet amb certa simpatia i no amb mala llet. Quan al vers s’han d’utilitzar paraules malsonants –pits i collons, tites i culs, mamades i derivats– la línia entre el que és gamberro i el que és matusser és molt fina. I quan això afecta persones en el seu àmbit privat, s’ha d’anar amb compte. Ferir és senzill i no hi ha marxa enrere. El que s’ha dit, en el marc d’un acte públic, queda dit i fins i tot pot ser enregistrat. Els límits de la sàtira de programes que emeten a la televisió i que ridiculitzen fins a l’extrem persones conegudes –però que ens són totalment alienes– tots els tenim més o menys clars. Als límits de la sàtira dels balls parlats, quan afecten els nostres veïns, familiars o amics, en alguns casos els fa falta una revisió.