Eva Jurado: “La resina per a mi va ser una teràpia, una medicina. Quan hi treballava em sentia molt feliç”

El VendrellEva Jurado és una cunitenca que després de llicenciar-se en belles arts va treballar com a investigadora de quadres antics. Una mala experiència va fer que abandonés aquesta feina. Fa quatre anys va descobrir la pintura amb resina i ara no només pinta amb aquesta tècnica, sinó que fa classes i té la seva pròpia marca de productes.

Què és Green Maiden Art?

— Al principi era el nom que li vaig posar a un projecte que no era un projecte: era jo pintant en un garatge. Green Maiden van ser unes paraules que vaig escriure en una llibreta, i en poc temps vaig descobrir la resina. Va ser un procés de tornar a connectar amb les meves mans i començar a crear. El meu pare va tenir un ictus i no podia parlar. Va ser l’excusa: el que no podia posar en paraules, ho posava en l'art. Quan va començar, Green Maiden Art era investigació en un garatge sense expectatives ni projecte de negoci.

I actualment Green Maiden què és?

— Tota la meva família hi està treballant. El meu marit i les meves dues filles. És un projecte en què jo soc artista, però ensenyo una tècnica artística amb resina epoxi, una tècnica que no és fàcil. És un material molt nou en la creació artística. Fa quatre anys me'n vaig comprar uns pots i vaig començar a explorar. Primer em va semblar una porqueria.

Un primer contacte amb la resina molt negatiu.

— Horrible. És un material que no és controlable. Em generava moltíssima frustració. Però em vaig comprar dos pots més. És difícil? Seguiré. La resina epoxi està formada per dos components que has de barrejar. És transparent. Et fas els colors i els comences a posar en una superfície. Com que és molt incontrolable, és molt difícil fer un paisatge, una representació, expressar-me. Ho veia molt complicat, però un dia m'hi vaig trobar molt còmoda. Ja no tenia por quan barrejava. Em posava la mascareta molt contenta. Les hores no existien. D’un dia per l’altre em vaig començar a expressar amb la resina.

Va ser com un clic.

— Sí, un clic. I vaig dir “això, ara ho tinc”. I va ser quan la meva filla em va dir que entrés a les xarxes socials. Vaig començar molt tímida, perquè em feia molta por exposar-me. Em sentia molt vulnerable. A poc a poc vaig penjar fotos, textos explicant què hi havia darrere de cada quadre. I l’1 de gener del 2022 vaig dir: “Em vull dedicar a això”. Venia del món de la investigació de l’art i estava molt frustrada. L’última peça em va destruir perquè va ser molt dur, amb coses una mica fosques del món de l’art. Estava en un punt en què no li donava sentit a res. La resina per a mi va ser una teràpia, una medicina. Quan hi treballava em sentia molt feliç. Vaig fer investigacions de materials, perquè era molt difícil trobar els que m’agradessin. Havíem de demanar-los a Austràlia, el Regne Unit i Alemanya, perquè a Espanya no n’hi havia. Tenia clar que volia dedicar-me a això la resta de la meva vida. Però no era fàcil, perquè la situació econòmica familiar no era bona. El meu marit em va dir que continués, que em donava suport. El maig del 2022 vaig anar a una fira que es feia a Cunit i va ser el primer cop que vaig posar les meves peces en contacte amb la gent.

I què va passar?

— Vaig tenir clar que el que feia no era només per a mi i que ho havia de compartir. Cinc persones em van preguntar si donava classes. Els vaig dir que no. I al juny ja m’ho havien preguntat unes seixanta persones. Em vaig començar a plantejar donar classes al meu garatge. Perquè tot va començar allà. Primer van ser quatre alumnes i al cap de poc em va trucar una senyora de Madrid, dona d’un exfutbolista molt famós, i em va preguntar si li podia donar classes. Vaig acceptar. Després un workshop de Madrid, i allà vaig fer la primera masterclass completa. Fins ara he fet 22 masterclasses en diferents ciutats de l’Estat. I sempre completes. Després han vingut les classes privades, i moltes persones que com jo ho volien com a teràpia o per trobar-se elles mateixes. Molta gent ha vingut trencada, i treballar amb la resina els ha ajudat.

Per què creu que treballar amb la resina ajuda tant?

— Quan pintes a l’oli tens un temps il·limitat. Quan fas resina tens només 45 minuts com a màxim des que barreges. No pots ni tenir el telèfon connectat. És acció i molta precisió. És un material que no és fàcil si no el coneixes. A nivell de seguretat i tècnica, has de tenir les coses molt clares. Fins que no estàs molt còmode no et pots deixar anar. El que faig és treure’ls la por i que no cometin els errors que vaig cometre jo. I és una cosa que fas directament amb les mans, sense pinzells ni espàtules. La gent pot representar moments de la seva vida i curar ferides, perquè quan no et surten amb paraules és a través de les mans. Hi ha un punt terapèutic.

I d’on venen aquests alumnes?

— N’han vingut de Califòrnia, Florida, Veneçuela, Colòmbia... Hi ha gent que va venir al meu garatge tres dies des de Guadalajara, a Mèxic. M’ha de venir gent del Canadà, Suïssa, Suècia... I només amb les xarxes socials, sense posar-hi diners. Només orgànic. Dono molts trucs, soc molt motivacional.

Ha fet el salt al món empresarial.

— Des de fa un any tinc la meva pròpia marca de resines i pigments, que comercialitzo. També faig classes online arreu del món, i els quadres per encàrrec són un 90% dels que pinto. La falta d’espai ens va fer buscar un local i el desembre passat el vam obrir al Vendrell. Estem molt contents, perquè l’espai és molt maco. He aconseguit viure de l’art.

I el futur?

— No faré espòilers, però estic preparant una cosa molt grossa i molt motivadora. Estic veient moltes coses maques a través de l’art, gent que ha fet reparacions després de temps de foscor. I hi ha un missatge per donar: darrere d’aquesta profunditat, després es pot veure la llum.